A 130 anys dels líders

Al ritme que ha crescut la inversió en R D/PIB en la darrera dècada, Catalunya trigaria uns 130 anys a arribar als nivells dels líders mundials (Corea del Sud, Finlàndia o Israel). Trigaríem 65 anys a complir els objectius europeus previstos pel 2020, i 20 anys per arribar a la mitjana actual europea (2% d'inversió en R D/PIB).

La Xina, que ja inverteix també el 2% del seu PIB en R D, està ja 20 anys al davant nostre. La nostra economia perd progressivament intensitat tecnològica mentre la resta del món s'accelera. No val a badar, la situació és greu. No ens enganyem. Algú dirà que això no és transcendent, que a Catalunya sorgeixen empreses innovadores (i és cert), que la nostra economia exporta (i és cert), i que creixem (i també és cert). Però només cal mirar els nivells salarials i la tipologia d'ocupació mileurista que s'està generant per veure que quelcom no va bé.

No actuem com a sistema innovador. El capital tecnològic d'un país és determinant per incrementar la seva productivitat. La tecnologia genera fortes barreres d'entrada a la competència, negocis més sòlids, millors marges empresarials, salaris més dignes, retorn en forma d'impostos, i sustenta les bases de l'Estat del Benestar. Un model de país com el que desitjaríem hauria d'invertir sistemàticament en R D, tenir una elevada concentració d'investigadors, generar ciència d'excel·lència, patentar i convertir les invencions en innovacions, fer néixer i créixer joves start-ups de base tecnològica, disposar de sectors d'alta tecnologia amb pes creixent, i atreure inversió estrangera basada en coneixement. I no és tan difícil aconseguir-ho.

Els que ens hem dedicat i hem investigat sobre el tema, sabem que el cost de convertir un país en un hub tecnològic internacional és només incremental. Cal concert, compromís, estratègia, estabilitat i (alguns) recursos (no massa). Vejam: actualment, l'economia catalana destina aproximadament uns 3.000 milions d'euros anuals a R D. Això és clarament insuficient (significa un 1,47% del seu PIB). Europa insta als estats membres a arribar al 3% d'inversió en R D, la qual cosa suposa (a Catalunya) doblar la inversió, arribant a 6.000 milions d'euros anuals. És a dir, hem de ser capaços d'injectar 3.000 milions d'euros addicionals d'inversió en tecnologia.

Tenim un dèficit tecnològic de 3.000 milions d'euros anuals. Com el cobrirem? Podem esperar que, espontàniament, el conjunt d'empreses catalanes, de sobte, decideixin doblar la inversió en R D. Però això no passarà. Amb aquesta finalitat, els governs disposen pressupostos per estimular la recerca i el desenvolupament empresarial. Les bones pràctiques internacionals, i els models que funcionen, ho fan amb fórmules de multiplicació 1:3. Cada euro públic es destina a projectes tecnològics transformadors, d'interès industrial, de manera que mobilitzen dos euros addicionals de fons privats. Si això és així, per cobrir el dèficit tecnològic de 3.000 milions d'euros, només caldria un esforç públic de 1.000 milions d'euros anuals. I és molt, això?

Si tenim en compte que el pressupost de la Generalitat és d'uns 25.000 milions d'euros, veiem que (aparentment), l'esforç és només incremental (un 4% del pressupost de la Generalitat!). Evidentment, això suposa renunciar a altres despeses, replantejar estructures de costos, i fer d'altres sacrificis. Però, si som capaços de dissenyar una agenda estratègica (en aquest sentit, la proposta de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques (ACUP)- d'Agenda Estratègica per la Innovació és un excel·lent exercici) i fer aquest esforç incremental, en pocs anys realment el nostre teixit productiu començarà a assemblar-se a l'alemany, finès, japonès o sud-coreà. Si ho fem, deixarem de veure l'atur com una variable estadística sense control. I tindrem un país solvent i competitiu, com el que tots desitjaríem.
Avui et destaquem
El més llegit