Quan jo vaig néixer, passejaves pel carrer i veies locals retolats amb noms curiosos com ara Banca Catalana, Banca Jover, Banca Mas Sardà o Banc Industrial de Catalunya. I quan entraves en una d’aquelles oficines fosques, amb una barra com de bar i uns caixers –no caixers automàtics, sinó persones- que t’oferien actualitzar la llibreta a mà, consultar el dipòsit, i alguns potser t’oferien un crèdit personal. Res d’hipoteques, ni fons de pensions, ni participacions preferents!
Mentre jo aprenia a dir “mama” i “papa”, el país sortia d’una crisi enorme, aleshores se’n va dir la crisi del petroli. En pocs anys, Espanya va passar de més de 100 bancs a només 50. I fixeu-vos-hi, un dels grans escàndols de l’època va ser com de diferent es va tractar la crisi de Banca Catalana i la del Banco de Vizcaya. Banca Catalana va ser víctima d’un rumor de suspensió de pagaments llençat per alguns mitjans de Madrid davant la passivitat de l’Estat, mentre altres grans bancs, com el Banco de Vizcaya, veien com es canviaven els seus crèdits a la siderúrgia basca per crèdits avalats per l'Estat.
I no només això, sinó que després de la fallida, el Banc d’Espanya va sanejar Banca Catalana i la va lliurar en safata per una pesseta al... Banco de Vizcaya.
Però d’aquella crisi en va sortir un fenomen molt interessant: Les caixes d’estalvi van passar de ser una institució marginal a ser la columna vertebral del sistema financer de Catalunya. La Caixa de Barcelona i la Caixa de Pensions es van fusionar i van crear un gegant que avui coneixem com a CaixaBank, que tenia sentit perquè al voltant hi havia una desena de Laietanes, Manlleus, Tarragones, Girones, etc.
30 anys després, si us hi fixeu, estem igual.
Hi ha hagut una crisi tremenda, encara que aquest cop no ha estat pel petroli, sinó pel totxo. Espanya ha passat de més de 40 bancs a poc més d’una desena. I un cop més, l’Estat ha tingut les seves prioritats. La xarxa de caixes catalanes s’ha deixat caure sencera. I que consti que algunes s’ho mereixien, però han desaparegut totes sense excepció. Mentrestant, els diners públics han servit per engreixar projectes amb base a Madrid com el desastre de Bankia. Recordeu Banca Catalana i el Banco de Vizcaya? Doncs no fa tant que es plantejava una fusió entre La Caixa i Bankia que hauria de resoldre tots els problemes...
"La xarxa de caixes catalanes s’ha deixat caure sencera. I que consti que algunes s’ho mereixien"
I clar, després ha arribat el referèndum, i La Caixa i el Sabadell, que depenen del poder polític de Madrid pel seu negoci regulat, van rebre una simpàtica trucada de la Moncloa i van canviar la seva seu social fora de Catalunya. Ja veurem quins efectes té a llarg termini, però el cop moral ha estat fort.
El desert que tenim ara no és tan diferent del que teníem fa 30 anys. Quan jo vaig aprendre a dir “banc” i “caixa”, la xarxa de caixes es va convertir en el motor financer de la petita i mitjana empresa catalana i va fer possible la reconversió industrial i les multinacionals de butxaca.
Ara, doncs, és el moment de reinventar-se, com ha fet sempre aquest país. I de fer-ho no gràcies a l’Estat, sinó al marge de l’Estat. Com els aventurers de les caixes locals dels anys 80.
Amb iniciatives col·lectives privades boges i inconscients com la de la Cooperativa Catalana de Serveis Financers. Sort i encerts! El país ho necessita.
(Presentació feta a la Universitat de Barcelona el 15 de febrer de 2018)