Si mirem la història veurem una tendència de la humanitat a organitzar-se en grups cada vegada més grans. El pas del paleolític al neolític va suposar la transició d’un model nòmada a un altre de sedentari, d’estar organitzats en grups d’unes desenes de persones en itinerància a un altre model al voltant d’un poblat on ja hi podien haver centenars de persones. De la mateixa manera que la revolució industrial va provocar un èxode del món rural cap als nuclis urbans i el canvi d’escala en quant a nombre de població a les ciutats. A la primera meitat del segle XIX, en només 50 anys Liverpool va passar de 82.000 a 376.000 habitants, Glasgow de 77.000 a 345.000 i Manchester de 75.000 a 303.000.
Molts dels actuals estats-nació europeus són el resultat de la unificació d’una realitat anterior més fragmentada. Marco Polo, per exemple, no era italià sinó venecià, doncs al segle XIII aquell territori estava organitzat en ciutats-estat, de la mateixa manera que la Península Ibèrica ho estava en diferents regnes. Hi ha diferents raons que ens porten a organitzar-nos en grups cada vegada més grans, des de l’economia fins a la seguretat passant per l’eficàcia, sense oblidar la cobdícia, i també hi ha diferents mètodes per reunir territoris, tot i que és molt més habitual fer-ho amb una guerra que no pas amb una negociació. L’actual Unió Europea s’està construint amb negociació, però molts dels estats-nació europeus es varen construir mitjançant conflictes armats.
L’actual Unió Europea s’està construint amb negociació, però molts dels estats-nació europeus es varen construir mitjançant conflictes armats
En tot cas, d’estar organitzar en grups de nòmades, a fer-ho al voltant de poblats, de ciutats, de petits regnes fins arribar als actuals estats-nació. De gestionar tres-centes persones, a tres-centes mil, a trenta milions. Evidentment les normes de convivència no poden ser les mateixes, s’han d’anar adaptant, i amb el temps han anat canviant els models polítics, així com els econòmics, els judicials, els comercials, els culturals, els policials... tot el que té a veure amb la gestió del grup queda alterat quan es modifica de manera significativa la mida del grup.
Resulta molt evident que la nostra època s’està caracteritzant per un augment molt significatiu de la mida del grup que s’ha de gestionar. Va començar amb la globalització i s’ha disparat amb la digitalització. L’escala nacional ja no és eficient per res, ni pels negocis, ni per la justícia ni per la política. Google té més de 2.000 milions d’usuaris, hi ha 1.000 milions de dispositius iPhone operatius, Volkswagen té fàbriques a 21 països, i així tot. Per fer front a Estats Units o Xina no n’hi ha prou amb ser Alemanya, com a mínim cal ser Europa, i així tot.
En aquest context només és rellevant allò que és global. Els problemes locals preocupen lògicament a un grup reduït de persones, en canvi els problemes globals preocupen a molta gent, així que cada cop l’agenda està més i més ocupada per problemes globals i menys per problemes locals. L’agenda local s’ha de vincular a l’agenda global, sinó queda reduïda a quelcom irrellevant. Per tot plegat ara els grans reptes són globals: canvi climàtic, drets humans, desigualtats... han de ser causes a les que s’hi pugui adherir gent de tot el món.
L’escala nacional ja no és eficient per res, ni pels negocis, ni per la justícia ni per la política
A cada època de la història els grups humans s’organitzen amb un model polític adequat al seu volum, desenvolupen models econòmics coherents amb el seu volum, i es preocupen per problemes proporcionals al seu volum. Als anys 70 volíem salvar els Aiguamolls de l’Empordà i ara volem aturar el canvi climàtic a tot el món. No és que ara siguem més conscients que abans, sinó que ara mobilitzar 15.000 persones et fa irrellevant, i només amb la causa dels Aiguamolls és difícil anar gaire més enllà així que hem d’abraçar causes més globals, igual que els negocis també s’estan tornant més globals.
La societat digital demana eines per gestionar un grup de població més gran que mai, i de la mateixa manera que ens està portant a lluitar per causes més globals que mai, ens ha de portar també a explorar nous models polítics, econòmics, culturals, socials, jurídics i qui sap quantes coses més que vagin més enllà del sistema de fronteres nacionals que vàrem construir el segle XVIII. Formem part de la generació que explora models pel funcionament d’un grup gran, molt gran, models per aquest segle XXI i potser algun altra més.