El valor afegit com a objectiu

Tot canvia a una gran velocitat, més gran de la que percebem. Llegint les noticies, o seguint els informatius, des del crash se'ns presenta la caiguda en un sot del qual no acabem de sortir. Esperem tocar fons el més aviat possible per començar a sortir del pou on estem ficats, iniciant una recuperació lenta però com a mínim constant que ens permeti mirar cap amunt, amb una certa esperança i amb el fals consol de pensar que el demà serà una mica millor. No és això la confiança en el futur?

Dubto que sortim amb unes condicions similars a les d'abans del malson. No només el de la recessió, també del que hi havia abans de tota l'efervescència del maó i del crèdit 'fàcil' en detriment d'activitats quer reforcessin el teixit industrial, més productives i de volada més amplia. Em refereixo als nivells d'atur amb el que comptava aquest país durant els anys 1999-2000, rondant el 15%. Sortirem però anem a pitjor.

"A principis del segle XX es necessitava un equip de cent homes treballant durant una setmana per descarregar un vaixell que arribava al port de Londres", anècdota del Dr. Santiago Niño Becerra en una de les seves múltiples aparicions en els mitjans, que marca la tendència del que ens ve a sobre. La productivitat i el valor afegit s'han convertit en la clau, qui pugui aportar quelcom diferent, necessari, millorant la eficiència dels processos i la qualitat dels productes o serveis estarà dins del cercle de professionals ben remunerats i amb unes perspectives laborals esperançadores. La resta quedaran fora, dedicant-se a administrar l'escassetat d'oportunitats i d'ingressos.

Avui et destaquem
El més llegit