En contra de la racionalitat

La nostra societat s'ha fonamentat sobre els pilars de la racionalitat, però això no deixa de ser una fantasia. Una mentida inventada per trobar una seguretat que necessitem, però que no existeix. Una manera d'encotillar les nostres emocions cap a una manera de fer les coses que sigui justificable, analitzable i quantificable. Però és justament quan sortim d'aquest recorregut lògic que les coses es tornen interessants, i és justament en aquesta pèrdua de control que podem trobar una mica d'il·lusió per viure.

A les pel·lícules de diumenge, en contra dels qui no volen semblar poc elevats, s'hi amaguen tres grans frases. En aquests llargmetratges completament arbitraris i de trama completament previsible s'hi troben (quasi sempre) tres grans veritats que si escoltem amb atenció, són fonamentals pel que sigui que estem travessant en aquest moment. A la d'aquesta setmana passada, una amiga li diu a la protagonista que "cap afer romàntic ha començat mai pensant-ho racionalment" mentre l'anima a perseguir una aventura que acaba de començar. La frase em va fer estar pensant durant una llarga estona, fins que vaig arribar a la conclusió que no era que aquesta frase m'hagués trobat a mi, sinó que d'entre totes les frases que ofereix la pel·lícula, aquella era la que jo havia escollit recordar.

"Una manera d'encotillar les nostres emocions cap a una manera de fer les coses que sigui justificable, analitzable i quantificable"

Pensar racionalment està sobrevalorat. No dic que sempre haurem de seguir els nostres impulsos i deixar-nos anar al primer ímpetu emocional que tinguem, però tampoc és necessari analitzar la nostra vida com si fos un problema logicomatemàtic a partir de variables, hipòtesis i afirmacions contrastables a partir de l'experiència empírica. Les coses que ens ressonen per dins son les que aconsegueixen connectar amb les nostres emocions, la nostra experiència, els nostres anhels i els nostres gustos. I encara que és evident que el seny ha d'acompanyar algunes (si no moltes) decisions de la nostra vida, no crec que sigui la mesura que ens faci renunciar a un argument i apostar per l'altre. De fet, la majoria de grans decisions que prenem rarament es veuran exclusivament modelada per arguments racionals sense anar acompanyades de res més.

És cert que és complicat mesurar les nostres emocions i les nostres voluntats entenent que son complexes, que varien, que no sempre fluctuen de la manera esperable. De fet, penso que ens fem adults quan entenem que la vida no sempre és justa ni tampoc segura. Qualsevol pla fet minuciosament pot caure del dia a la nit per raons que no podem ni esperar ni preveure, però és justament aquí que radica la gràcia de la vida, o això diuen. No és que calgui matar la racionalitat i viure com si res tingués conseqüències o imprevistos. No és que a partir d'ara només hàgim de fer les coses per la trama o dedicar-nos exclusivament a allò que ens ve de gust sense afrontar responsabilitats inesperades o feixugues. La vida té una mica de tot que hem de ser capaces de sobreportar i valorar. Per això, davant d'una gran decisió vital, d'un conflicte o un dilema, és important tenir en compte totes les variables, no només la racional. Perquè tal com diu la protagonista de La pitjor persona del món (2021), "Vaig perdre tant de temps preocupant-me per què podria anar malament, que el que va acabar anant malament mai van ser les coses per les quals em preocupava".