“Totes les dones somnien amb Robert Redford. Amb qui somnia la dona de Robert Redford? Amb Tom Selleck”. Així s’anunciava la nova sèrie Màgnum de TV3 als anys 80. Tom Selleck interpretava Magnum, un investigador privat —“perdiguer”— com anys abans ho havia fet Humphrey Bogart en el paper de Philip Marlowe, de Raymond Chandler.
50 anys, un oceà i una visió del món separen un personatge de l’altre. Philip Marlowe és l’investigador privat patró: Los Angeles, gavardina i barret, cigarreta o femme fatale als llavis, solter solitari, i sempre amb una ampolla de bourbon a la vora. El seu impertinent sentit de l’humor i el seu cinisme són la seva targeta de presentació. Chandler va canviar les regles que Poe havia establert amb el seu Auguste Dupin i que Conan Doyle havia seguit amb Sherlock Holmes: el combat egoista de Marlowe contra el crim al final redundava en el bé comú.
Als anys 80 Magnum va tornar a trencar l’estereotip. De Los Angeles a Hawaii; del petit apartament de Hollywood Boulevard a la casa dels convidats d’una finca de luxe davant del mar; dels bars de billars al tiki del King Kamehameha, del Bourbon al got de llet —en Magnum sempre se servia un got de llet de la nevera en arribar a casa— i tot això sense fumar ni una cigarreta.
Però malgrat les diferències, Marlowe i Magnum tenien dos trets en comú: la veu interior i la incorrectesa política. Als llibres, i en les adaptacions cinematogràfiques, Marlowe parlava amb la seva veu interior en primera persona. En aquests comentaris hi trobem referències masclistes, homòfobes i obertament racistes contra jueus i xinesos entre d’altres. Normal als anys 30, impensable als 80.
Com Marlowe, en Magnum també tenia una veueta interior amb la que ens compartia els seus pensaments, trencant sovint la quarta paret de la tele mirant a càmera sorneguer. Magnum malgrat trencar amb la tradició Marlowe, tenia tota una sèrie de biaixos que ara cauen dins l’incorrectesa política i que llavors admiràvem. A Magnum tots els papers protagonistes eren interpretats per actors masculins amb molt de caràcter i els femenins es reservaven per a guest stars amb papers secundaris que, més aviat que tard, s’acabaven enamorant del Tom Selleck. Normal als anys 80, impensable en temps de Twitter.
Avui la “veueta interior” de Marlowe, i del Magnum s’ha convertit en una veueta exterior i ja no s’escriu als llibres sinó que s’escriu a Twitter on tots interpretem el nostre personatge. L’expressió del pensament més íntim ha passat de ser patrimoni d’escriptors i guionistes a ser patrimoni de tots, ha passat dels llibres de novel·la negra a la xarxa. Hem gaudit llegint Chandler, veient les pel·lícules de Bogart i la sèrie Magnum tal i com eren llavors —tal i com érem— tot i que si els revisitem ara ens sonin malament. Entenem que són personatges que viuen al món de la ficció i ho emmarquem dins el context social i creatiu del seu temps.
"La “veueta interior” de Marlowe s’ha convertit en exterior i ja no s’escriu als llibres sinó que a Twitter"
Em temo que és això el que ha passat amb els desafortunats tuits del MHP Quim Torra, que ara ens resulten del tot políticament —aquí la paraula té més sentit que mai— incrorrectes. Caldria posar-los en context, saber si són dels anys 30, dels 80 o d’ara per saber què tenen de la persona, què tenen del personatge i què tenen del seu temps. Segons com, al MHP Quim Torra li podria passar com a Marlowe en un Los Angeles corrupte i sense valors, o com a Magnum en un Hawaii d’homes blancs: que li toqui ser un heroi a contracor que diu defendre els seus propis interessos i que al final, forçat per les cirumstàncies, acabi defensant els de tots.