Temps de penitència i passió. Per això, i per la insistència del Jordi Tarrida, olesà conspicu i company de feina a Mortensen, vaig anar a veure la Passió d'Olesa dissabte passat. La Passió d'Olesa és una obra del 1538 (segons el mateix Tarrida), en 3 actes, 57 quadres i 4 intenses hores.
Inici d'spoilers
Per fer-ho curt, la Passió narra la història d'un noi de poble que de petit ajudava a casa i que de gran troba una manera de millorar el món basada en la paraula i l'amor al pròxim en lloc de l'opressió i les garrotades. Dedica els seus dos anys escassos de vida pública a explicar-ho a la gent que finalment el reconeix com al seu líder. Això no agrada al rei estranger que ocupa el seu país ni a molts del seu propi que veuen en la idea de resoldre les coses amb la paraula un risc pel seu statu quo. Finalment és declarat acusat per sedició i per apropiació de béns, el persegueixen, l'engarjolen i el crucifiquen. Finalment ressuscita i allibera no només el seu poble sinó tota la humanitat.
Fi dels spoilers
Feia anys que no anava a veure cap Passió, tot i que per motius amateurs els anys 80 les vaig veure totes; vaig fer d'apòstol i de lladre a la passió juvenil de Tàrrega i ens van portar a veure les passions de Champions d'Olesa, Cervera i Esparreguera. Estar penjat a la creu és una experiència.
El que expliquem a la canalla sobre Jesús per Nadal o el que surt a La Vida de Brian té poc a veure amb el que explica Mel Gibson a 'La Passió de Crist' o 'La Passió d'Olesa'
Sabia del realisme de les escenes, de com funcionen els nostres mecanismes de suspensió voluntària de la raó quan assistim a un espectacle i de l'exageració maniquea de bons i dolents que fan els relats novel·lats per tal que ens identifiquem amb el protagonista (mireu qualsevol James Bond). És fàcil confondre una teatralització d'una representació sacra per un relat històric, especialment si està ben feta com és el cas de la d'Olesa. Allò del mitjà és el missatge aplicat a les passions. Per això vaig anar a la representació amb certa prevenció per com una teatralització d'un text bíblic podia influir en un nen de nou anys.
A casa som més de ciència que de religió, més de raó que de fe i més de biblioteques que no de misses, i és per això també que coneixem bé la nostra herència judeo-cristiana i en conseqüència el que representa Jesús. No hem perdut pas l'oremus! (Dic el que representa Jesús i no qui va ser perquè no hi ha prou fonts històriques independents per poder-ho saber, la Bíblia no és un text històric). Per entendre'ns, el que expliquem a la canalla sobre el nen Jesús per Nadal o el Jesús que surt a La Vida de Brian té poc a veure amb el que explica el tradicionalista cristià Mel Gibson a la pel·lícula La Passió de Crist, que per sort no és com ho explica la Passió d'Olesa. És fàcil explicar a un nen de nou anys que la poma cau a terra perquè la Terra l'atrau —imagina't que són dos imants que s'atrauen— però és impossible explicar-li alhora que li expliquem que algú amb un poder màgic pot convertir l'aigua en vi (si pot fer això, també pot fer que la poma no caigui?)
Vaig donar tombs tota la setmana a com explicar a mon fill allò que veuríem en positiu; que ho pogués gaudir com a espectacle teatral, que pogués conèixer més sobre el mite de Jesús, per què és important per a tantes persones, però que alhora no quedés massa impressionat per l'escenificació cruenta de mal que uns quants van desitjar a un home bo. Quan ja pensava que no me'n sortiria vaig anar a la síntesi de la història: un poble ocupat, un líder que lluita contra l'invasor, algú que li dóna poders màgics, que és perseguit i que sempre hi ha un sopar? Per Toutatis!
Som l'any 50 abans de Crist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans... Tota? No! Un llogaret del Nord habitat per Gals irreductibles rebutja una vegada i una altra ferotgement l'invasor. La vida doncs no és gens planera per als legionaris romans dels petits campaments de Babaòrum, Aquàrium, Laudànum i Petibònum...
La història es repeteix i està escrita. Sort d'anar sovint a la biblioteca.