Escrivia la setmana passada sobre la feble, pobra, bruta, trista i dissortada identitat digital nostra, arran del forat de seguretat de Facebook que havia exposat les dades personals de 50 milions d’usuaris. Va ser quan Google va decidir afegir-se a la festa.
El Wall Street Journal publicava dilluns la informació que Google havia deixat exposades les dades personals de fins a 300.000 usuaris de Google+, la seva xarxa social. El forat va estar obert de 2015 fins al març del 2018, moment en què Google en va arreglar l’error. El forat permetia a qualsevol aplicació autoritzada a accedir a les dades personals d’un usuari de Google+, a accedir també a les dels seus contactes. Tot i el forat, Google afirma que no té constància que cap desenvolupador d’aplicacions se n’hagi aprofitat.
A la gravetat dels fets s’hi afegeix que Google hagi trigat més de mig any a fer-ho públic. Els documents del departament legal de Google dirigits als directius de l’empresa advertien que si es fes públic, l’incident despertaria l’interès dels reguladors i que les comparacions de Google+ amb el Facebook de l’escàndol de Cambridge Analytica serien inevitables.
Finalment Google (amb l’ajut del Wall Street Journal) ha reconegut el forat de seguretat, i en un apunt al seu blog, n’han explicat les causes, les mesures que van prendre al març i com faran perquè no torni a passar més: tanquen Google+. Els usuaris tenen 10 mesos per a transferir les seves dades a altres plataformes abans Google+ no cessi l’activitat definitivament. La versió oficial diu que “There are significant challenges in creating and maintaining a successful Google+ product that meets consumers’ expectations.”, que traduït vindria a ser: “Mantenir una xarxa social i tota la seguretat i privadesa que comporta per a quatre gats no ens surt a compte”. Segons fonts de Google, la durada mitjana del 90% de les sessions a la xarxa social és inferior als cinc segons. Mort el gos morta la ràbia.
Que Google+ era una xarxa social zombi era un secret a tuits; que les grans empreses tecnològiques es poden permetre grans fracassos empresarials, també; i que tot es pot arreglar amb calés, no és cap secret. Google en té certa experiència. Tots recordem com el 2011 les Google Glass havien de canviar la història de la computació i com al final van quedar en prototip d’allò que no volíem (algú va pensar que era una bona idea posar un ordinador del 1.500$ a la cara de la gent). El que potser no recordeu tant (jo ho he hagut de mirar) és la còpia que el 2008 Google va fer del Second Life, una xarxa social immersiva anomenada Google Lively que va durar mig any. El 2009 el Google Wave prometia acabar amb el correu electrònic fusionant missatgeria i xarxes socials en un experiment que no va entendre ningú i el 2014 Google tancava Orkut, una xarxa social creada al 2004 que només va tenir èxit al Brasil i a l'Índia.
"Que Google+ era una xarxa social zombi era un secret a tuits; que les grans empreses tecnològiques es poden permetre grans fracassos empresarials, també"
Però potser el fracàs més dolorós de Google (i paradoxalment el seu gran triomf) és el de Google Videos, un Youtube abans de Youtube que va durar del 2005 al 2012. La història és prou coneguda: Youtube, del no-res i tot i arribar un any més tard, es va fer amb el mercat del vídeo en línia. I tot perquè feia una cosa diferent a la resta de webs de vídeo: permetre a qualsevol usuari que incrustés al web propi qualsevol vídeo allotjat a Youtube. Aquesta idea contrària al sentit comú va resultar guanyadora, tant que li va costar a Google 1.650 milions de dòlars (ho tobo barat, Facebook en va pagar 10.000 per Whatsapp). La història de Youtube només és un cas pràctic d’allò del Capità Enciam que “Els petits canvis sòn poderosos”. Aquests 10 propers mesos tocarà estar atents al mercat de fitxages. Vaig a veure si trobo petits canvis en alguna xarxa social. Si teniu propostes me les feu arribar per Twitter o per Mastodon a @ganyet.