L'any 2009 escrivia el meu primer article en la revista del Vallès on plantejava la mateixa pregunta, insistint sobre els importants reptes que l'economia espanyola i catalana tenia per davant i de la històrica oportunitat per començar una nova era, eliminar per sempre els vicis que ens havien portat a aquesta crisi i implantar els canvis tan necessaris.
Sis anys després, res ha canviat en la mentalitat de la majoria de les empreses, dels diferents governs, dels sindicats ni dels treballadors que han d'afrontar una situació econòmica pitjor. Les empreses que molt abans de la crisi ja havien millorat la seva competitivitat, preparat el seu model de negoci per internacionalitzar-se, han capejat aquesta crisi fins al punt de créixer en xifra de negoci i en beneficis.
Moltes altres empreses s'han quedat atrapades en un mercat nacional en caiguda lliure. Algunes empreses han aguantat econòmicament el descens dels ingressos o s'han beneficiat del tancament dels seus competidors. Últimament, les xifres macroeconòmiques semblen indicar la recuperació i el tan enyorat creixement.
Hem de ser optimistes? Són creïbles aquestes previsions? La resposta és no. Les bases i els vicis de l'antiga economia segueixen instal·lats en moltes empreses que, esperen recuperar-se sense haver fet els deures tan importants de formació i professionalització del personal, d'increment de la productivitat, d'apostar pel valor afegit i d'internacionalització que s'havien proposat.
Durant els últims anys, les empreses han optat per millorar la seva competitivitat aplicant dràstica reducció de costos, i sobretot de salaris en lloc d'incrementar la seva productivitat, enclaustrats en el vell concepte que relaciona salaris i competitivitat. Excusa de mal empresari.
La competitivitat té a veure amb la productivitat, un tema ajornat any rere any, perquè representa canvis estructurals a mitjà termini per la majoria de les empreses espanyoles i catalanes i perquè és més fàcil abaixar salaris a invertir en productivitat.
L'altre punt clau és la formació del personal de les empreses. Molts empresaris es queixen de la dificultat de trobar personal qualificat per cobrir llocs de feina, responsabilitzant els organismes públics i governs de torn, que, si bé tenen un part de culpa, incapaços de consensuar un projecte educatiu a llarg termini, no tota la culpa és seva. Si les empreses no poden cobrir aquests llocs, per què no creen o inverteixen recursos en escoles per formar aquestes persones que podrien ocupar aquests llocs? Encara em trobo massa empreses que formen el seu personal en funció de les bonificacions aplicables.
Un altre aspecte que demostra que no hem après res d'aquesta crisi és el model econòmic que sembla destacar per sobre de tots els altres: Serveis i construcció, tornant a una economia amb poc valor afegit, on les empreses són massa dependent del finançament extern i de l'endeutament per créixer. És per això que els empresaris són incapaços d'acabar per sempre amb els terminis reals de pagament que castiga la seva rendibilitat.
Espanya és un país que no s'estima a les pimes, ofegant cada dia més les empreses amb un marc legislatiu expressament complicat i enrevessat. Per una banda, les estratègies polítiques estan basades en promeses electoralistes i per l'altre, els empresaris estan centrats en el curt termini, com per ser optimista sobre la solidesa d'una "recuperació" basada en factors externs. S'ha destruït un teixit industrial que ara es vol recuperar, com si fos tan fàcil i tan immediat. S'ha castigat i criminalitzat l'empresari, oblidant que són els únics capaços de crear llocs de treball, mentre posàvem massa recursos en els emprenedors, nous ídols de la salvació de l'economia sense adonar-nos que el 95% d'ells no seran mai empresaris, ni crearan cap teixit industrial tan necessari en qualsevol economia competitiva. Sense comptar amb un dèficit públic disparat i una taxa d'atur molt per sobre de la mitjana europea que són una llosa difícil de portar.
La realitat és molt tossuda i no entén de xifres macroeconòmiques. Una recuperació econòmica consolidada és creïble quan és el resultat de l'esforç de les millores internes de productivitat, de formació, etc. que es poden controlar i sobre les que podem actuar. La baixada del petroli i de l'euro, els conflictes en països turístics, competir en salaris baixos, i altres factors del mateix estil que hem vist aquests últims anys, són elements massa volàtils com pensar que la crisi és història.
És per això que Espanya segueix necessitant creixement alt del seu PIB per poder crear llocs de treball com si fos un país en via de desenvolupament. I després de la crisi, què? Res, perquè primer, hauríem de sortir-nos d'ella.
Sis anys després, res ha canviat en la mentalitat de la majoria de les empreses, dels diferents governs, dels sindicats ni dels treballadors que han d'afrontar una situació econòmica pitjor. Les empreses que molt abans de la crisi ja havien millorat la seva competitivitat, preparat el seu model de negoci per internacionalitzar-se, han capejat aquesta crisi fins al punt de créixer en xifra de negoci i en beneficis.
Moltes altres empreses s'han quedat atrapades en un mercat nacional en caiguda lliure. Algunes empreses han aguantat econòmicament el descens dels ingressos o s'han beneficiat del tancament dels seus competidors. Últimament, les xifres macroeconòmiques semblen indicar la recuperació i el tan enyorat creixement.
Hem de ser optimistes? Són creïbles aquestes previsions? La resposta és no. Les bases i els vicis de l'antiga economia segueixen instal·lats en moltes empreses que, esperen recuperar-se sense haver fet els deures tan importants de formació i professionalització del personal, d'increment de la productivitat, d'apostar pel valor afegit i d'internacionalització que s'havien proposat.
Durant els últims anys, les empreses han optat per millorar la seva competitivitat aplicant dràstica reducció de costos, i sobretot de salaris en lloc d'incrementar la seva productivitat, enclaustrats en el vell concepte que relaciona salaris i competitivitat. Excusa de mal empresari.
La competitivitat té a veure amb la productivitat, un tema ajornat any rere any, perquè representa canvis estructurals a mitjà termini per la majoria de les empreses espanyoles i catalanes i perquè és més fàcil abaixar salaris a invertir en productivitat.
L'altre punt clau és la formació del personal de les empreses. Molts empresaris es queixen de la dificultat de trobar personal qualificat per cobrir llocs de feina, responsabilitzant els organismes públics i governs de torn, que, si bé tenen un part de culpa, incapaços de consensuar un projecte educatiu a llarg termini, no tota la culpa és seva. Si les empreses no poden cobrir aquests llocs, per què no creen o inverteixen recursos en escoles per formar aquestes persones que podrien ocupar aquests llocs? Encara em trobo massa empreses que formen el seu personal en funció de les bonificacions aplicables.
Un altre aspecte que demostra que no hem après res d'aquesta crisi és el model econòmic que sembla destacar per sobre de tots els altres: Serveis i construcció, tornant a una economia amb poc valor afegit, on les empreses són massa dependent del finançament extern i de l'endeutament per créixer. És per això que els empresaris són incapaços d'acabar per sempre amb els terminis reals de pagament que castiga la seva rendibilitat.
Espanya és un país que no s'estima a les pimes, ofegant cada dia més les empreses amb un marc legislatiu expressament complicat i enrevessat. Per una banda, les estratègies polítiques estan basades en promeses electoralistes i per l'altre, els empresaris estan centrats en el curt termini, com per ser optimista sobre la solidesa d'una "recuperació" basada en factors externs. S'ha destruït un teixit industrial que ara es vol recuperar, com si fos tan fàcil i tan immediat. S'ha castigat i criminalitzat l'empresari, oblidant que són els únics capaços de crear llocs de treball, mentre posàvem massa recursos en els emprenedors, nous ídols de la salvació de l'economia sense adonar-nos que el 95% d'ells no seran mai empresaris, ni crearan cap teixit industrial tan necessari en qualsevol economia competitiva. Sense comptar amb un dèficit públic disparat i una taxa d'atur molt per sobre de la mitjana europea que són una llosa difícil de portar.
La realitat és molt tossuda i no entén de xifres macroeconòmiques. Una recuperació econòmica consolidada és creïble quan és el resultat de l'esforç de les millores internes de productivitat, de formació, etc. que es poden controlar i sobre les que podem actuar. La baixada del petroli i de l'euro, els conflictes en països turístics, competir en salaris baixos, i altres factors del mateix estil que hem vist aquests últims anys, són elements massa volàtils com pensar que la crisi és història.
És per això que Espanya segueix necessitant creixement alt del seu PIB per poder crear llocs de treball com si fos un país en via de desenvolupament. I després de la crisi, què? Res, perquè primer, hauríem de sortir-nos d'ella.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.