Del poder al vot
08
de Gener
de
2014
La finalització de la segona guerra mundial va ser el punt de partida de la generació dels baby boomers, així anomenada pel gran increment de naixements que es produïren com a resposta a la pau i les noves expectatives de millora econòmica i social. A EUA i bona part d'Europa se situa entre els anys 1946 i 1969.
A Espanya, amb una duríssima i llarga postguerra que no oferia estímuls ni projectes engrescadors, no és fins a 1959 que comença, amb la posada en marxa, pel ministre Alberto Ullastres del "Plan de Estabilización", que portarà a la liberalització dels mercats, la modernització de l'economia, la creació d'infraestructures i l'apertura a l'exterior. L'anomenat miracle espanyol. I acaba amb la mort d'en Franco el 1975.
És una generació preparada, treballadora, avançada democràtica i socialment implicada en els avenços legislatius de reconeixement dels drets de la dona, els infants, els homosexuals, les llibertats, l'ecologia, el pacifisme… També és la responsable de la revolució dels mitjans de comunicació i la seva entronització com a gurús del "què fer", mòbils, internet, i la recent impulsió de les xarxes socials com a nova forma de relació interpersonal.
Aquesta generació del poder, dels grans canvis que han conformat tot el que de bó i dolent hi ha al món en què vivim, ja ha començat a sortir d'escena, a jubilar-se. Inicialment a EUA i la majoria dels països europeus, i ara, al nostre, amb prejubilacions provocades per la crisi.
Aquesta enorme quantitat de ciutadans que comencen a viure de la seva pensió, amb un índex de votació del 91'66% (segons baròmetre del CIS), seran el 30% dels votants al 2050, segons les tendències de l'INE i a viure amb qualitat uns 20 o 25 anys més. Són aquests els que es troben amb un govern que els promet l'increment de les seves pensions en un 0'25%, essent la previsió d'augment de la inflació d'un 1'5%, és a dir, un 600% més. Possiblement ho consideraran una presa de pèl i qui sap si començaran a pensar que la seva força numèrica i de vot potser requereix organitzar-se per a què se'ls escolti i se'ls respecti, no pas com a favor sinó com a exigència.
A Espanya, amb una duríssima i llarga postguerra que no oferia estímuls ni projectes engrescadors, no és fins a 1959 que comença, amb la posada en marxa, pel ministre Alberto Ullastres del "Plan de Estabilización", que portarà a la liberalització dels mercats, la modernització de l'economia, la creació d'infraestructures i l'apertura a l'exterior. L'anomenat miracle espanyol. I acaba amb la mort d'en Franco el 1975.
És una generació preparada, treballadora, avançada democràtica i socialment implicada en els avenços legislatius de reconeixement dels drets de la dona, els infants, els homosexuals, les llibertats, l'ecologia, el pacifisme… També és la responsable de la revolució dels mitjans de comunicació i la seva entronització com a gurús del "què fer", mòbils, internet, i la recent impulsió de les xarxes socials com a nova forma de relació interpersonal.
Aquesta generació del poder, dels grans canvis que han conformat tot el que de bó i dolent hi ha al món en què vivim, ja ha començat a sortir d'escena, a jubilar-se. Inicialment a EUA i la majoria dels països europeus, i ara, al nostre, amb prejubilacions provocades per la crisi.
Aquesta enorme quantitat de ciutadans que comencen a viure de la seva pensió, amb un índex de votació del 91'66% (segons baròmetre del CIS), seran el 30% dels votants al 2050, segons les tendències de l'INE i a viure amb qualitat uns 20 o 25 anys més. Són aquests els que es troben amb un govern que els promet l'increment de les seves pensions en un 0'25%, essent la previsió d'augment de la inflació d'un 1'5%, és a dir, un 600% més. Possiblement ho consideraran una presa de pèl i qui sap si començaran a pensar que la seva força numèrica i de vot potser requereix organitzar-se per a què se'ls escolti i se'ls respecti, no pas com a favor sinó com a exigència.