El silenci dels anyells
13
de Setembre
de
2014
És un film, però més que un film. Símbol de la prudència i la pau dels submisos xais que van ordenadament i en silenci a l'escorxador. Una imatge de resignació que, curiosament, afecta els habitants més desperts del món econòmic català. La seva actitud d'extremat silenci no és només prudència, sinó cautela que revela la por. Ha costat massa sortir de la crisi més brutal pel que fa a conseqüències des del 1929; en aquell cas era un procés d'excés d'oferta i molta especulació, tal com el defineix John Kenneth Galbraith en la seva obra El crac del 29, molt diferent del cas actual, en el qual ha entrat en qüestió tot el sistema productiu i els treballadors estan a l'atur –del qual, difícilment, en sortiran durant anys– alhora que la tecnologia els arrabassa les possibilitats de remissió.
Conseqüència: hi ha més oferta que demanda; més capacitat de producció instal·lada que no pas usada i, mentrestant, es redueix el poder adquisitiu per aquest descens sistemàtic dels llocs de treball. Més d'una tercera part de la indústria ha estat desmantellada, i difícilment es podran rescatar aquestes instal·lacions o equipaments a causa de l'obsolescència i dels avenços tecnològics, en els quals, en veritat, les màquines substitueixen l'home. Aquesta és una crisi estructural i de model de producció, difícilment salvable. En altres èpoques de finals del segle XIX i inicis del XX, arran de la instal·lació del vapor i de les selfactines per teixir, hauríem parlat del fenomen social del ludisme. Però avui, en l'economia globalitzada, les coses són diferents. Els problemes han adquirit una altra dimensió, ja que els mercats de producció són dinàmics i fàcilment intercanviables.
La política afecta directament sobre les possibilitats de creixement o d'estabilitat; en conseqüència, els empresaris tendeixen a buscar avantatges que millorin en capacitat de producció i de penetració en els mercats globals. En això rau el problema fonamental de l'empresariat català, es digui el que es digui o se silenciï la realitat. L'ecosistema social incideix directament en els interessos d'instal·lació industrial o financera. Inestabilitat és igual a risc, un factor que defuig el capital i les inversions. De fet, a Catalunya s'han deixat de fer determinades inversions, o s'han perdut oportunitats de producció, com a SEAT amb el nou model, que ha anat a parar a Polònia, amb la consegüent deriva en els llocs de treball.
El mateix es podria dir en el supòsit fallit de la ubicació a Catalunya de la fàbrica d'automòbils xinesos, amb el qual hi havia esperances de poder enriquir l'important sector automobilístic català amb la nova marca Brillance, que, finalment, tot i els esforços de Pedro Nueno, el seu consultor en aquest cas, va preferir l'opció de Sicília –curiós atreviment– a la del veïnatge de NISSAN i SEAT. Incasòl ja buscava els terrenys per a la seva instal·lació i la Generalitat maniobrava en pro d'aquest projecte. Va guanyar Sicília, tot un exemple d'estabilitat petrificada, garantida si es pacta amb qui calgui pactar, segons els codis i els costums del sud d'Itàlia. El pretext: poder utilitzar les instal·lacions antigues de 1970 de la FIAT, que van ser abandonades el 2011. Els empresaris, que no són ingenus, encara que alguns somien en oníriques economies nacionalistes, potser no vulguin cotitzar el factor estabilitat com a fonament.
En res ajuda la tempesta política actual de Catalunya, ni l'absència de rigor dels seus governants, a qui els condicionen des d'un posicionament alegal o discutiblement legal. Parlar de "desobediència civil" no estimula la inversió, ni la prepotència d'ERC serà un pal·liatiu a l'hora de planificar inversions, encara que els portaveus oficials s'entestin a dir el contrari. Un matalàs de més de 500.000 aturats, al qual s'afegeix una població islàmica d'altres 500.000 persones, no sembla un escenari ideal per atreure inversors que restableixin la normalitat de l'estructura fabril anterior al 2008. Cecs n'hi ha per tot arreu, i la història ens ensenya camins terriblement conflictius vinculats a la preeminència política d'ERC a Catalunya: vegeu l'esdevingut el 1931, les pèrdues del 1934, i el desastre del 1936. Ara és l'hora de recuperar el teixit industrial perdut, no de reescalfar la crisi per endurir més encara les condicions de sortida.
D'El silenci dels anyells es pot passar a La caiguda dels déus d'un Visconti que va retratar l'enorme confusió que regnava en les famílies empresarials a les portes dels totalitarismes feixistes, nazis i comunistes. Uns pèssims exemples.
Conseqüència: hi ha més oferta que demanda; més capacitat de producció instal·lada que no pas usada i, mentrestant, es redueix el poder adquisitiu per aquest descens sistemàtic dels llocs de treball. Més d'una tercera part de la indústria ha estat desmantellada, i difícilment es podran rescatar aquestes instal·lacions o equipaments a causa de l'obsolescència i dels avenços tecnològics, en els quals, en veritat, les màquines substitueixen l'home. Aquesta és una crisi estructural i de model de producció, difícilment salvable. En altres èpoques de finals del segle XIX i inicis del XX, arran de la instal·lació del vapor i de les selfactines per teixir, hauríem parlat del fenomen social del ludisme. Però avui, en l'economia globalitzada, les coses són diferents. Els problemes han adquirit una altra dimensió, ja que els mercats de producció són dinàmics i fàcilment intercanviables.
La política afecta directament sobre les possibilitats de creixement o d'estabilitat; en conseqüència, els empresaris tendeixen a buscar avantatges que millorin en capacitat de producció i de penetració en els mercats globals. En això rau el problema fonamental de l'empresariat català, es digui el que es digui o se silenciï la realitat. L'ecosistema social incideix directament en els interessos d'instal·lació industrial o financera. Inestabilitat és igual a risc, un factor que defuig el capital i les inversions. De fet, a Catalunya s'han deixat de fer determinades inversions, o s'han perdut oportunitats de producció, com a SEAT amb el nou model, que ha anat a parar a Polònia, amb la consegüent deriva en els llocs de treball.
El mateix es podria dir en el supòsit fallit de la ubicació a Catalunya de la fàbrica d'automòbils xinesos, amb el qual hi havia esperances de poder enriquir l'important sector automobilístic català amb la nova marca Brillance, que, finalment, tot i els esforços de Pedro Nueno, el seu consultor en aquest cas, va preferir l'opció de Sicília –curiós atreviment– a la del veïnatge de NISSAN i SEAT. Incasòl ja buscava els terrenys per a la seva instal·lació i la Generalitat maniobrava en pro d'aquest projecte. Va guanyar Sicília, tot un exemple d'estabilitat petrificada, garantida si es pacta amb qui calgui pactar, segons els codis i els costums del sud d'Itàlia. El pretext: poder utilitzar les instal·lacions antigues de 1970 de la FIAT, que van ser abandonades el 2011. Els empresaris, que no són ingenus, encara que alguns somien en oníriques economies nacionalistes, potser no vulguin cotitzar el factor estabilitat com a fonament.
En res ajuda la tempesta política actual de Catalunya, ni l'absència de rigor dels seus governants, a qui els condicionen des d'un posicionament alegal o discutiblement legal. Parlar de "desobediència civil" no estimula la inversió, ni la prepotència d'ERC serà un pal·liatiu a l'hora de planificar inversions, encara que els portaveus oficials s'entestin a dir el contrari. Un matalàs de més de 500.000 aturats, al qual s'afegeix una població islàmica d'altres 500.000 persones, no sembla un escenari ideal per atreure inversors que restableixin la normalitat de l'estructura fabril anterior al 2008. Cecs n'hi ha per tot arreu, i la història ens ensenya camins terriblement conflictius vinculats a la preeminència política d'ERC a Catalunya: vegeu l'esdevingut el 1931, les pèrdues del 1934, i el desastre del 1936. Ara és l'hora de recuperar el teixit industrial perdut, no de reescalfar la crisi per endurir més encara les condicions de sortida.
D'El silenci dels anyells es pot passar a La caiguda dels déus d'un Visconti que va retratar l'enorme confusió que regnava en les famílies empresarials a les portes dels totalitarismes feixistes, nazis i comunistes. Uns pèssims exemples.