Els que vam tastar la dictadura de Franco -jo hi vaig viure els primers divuit anys de la meva vida- sabem el que signifiquen les estratègies de propaganda optimista. Les dictadures es dediquen a dir, més o menys, que com a casa, res!. La premsa espanyola es dedicava, a l’època franquista, a dir que fora d’Espanya tot anava molt malament. Esclar, jo des de petit havia anat a França sovint i les coses no em quadraven.
Mutatis mutandis -ja els he dit que vaig conèixer el règim franquista i, evidentment, no en pretenc cap comparació- fa un temps que tinc la sensació que la tendència a aquest nacionalisme reclòs torna a florir a Espanya. De fet, hi ha tants vicis franquistes que no han mort que tendeixo a pensar que no eren realment obsessions del règim, sinó vicis merament espanyols. I no és que ara retornin. És que sempre han viscut en el substrat social. Ho dic perquè, de fa un temps, la tendència consisteix en propagar que a l’estranger també estan les coses malament. I això no és cert.
L’economia catalana torna a destruir llocs de treball industrials per passar-los a serveis - i el més greu, a nivell espanyol la destrucció de llocs de treball a la indústria és mínima
Fa uns dies han aparegut als mitjans catalans, en paper i audiovisuals -no m’atreveixo a fer diferències de tots ells, perquè del règim ho són tots-, algunes notícies econòmiques d’un optimisme tal que recorden la propaganda. El nostre periodisme, en general, es dedica a repetir els resums que els que manen els lliuren a les rodes de premsa. Treballar-se la informació, mai. Els posaré un exemple: l’ocupació.
Els mitjans catalans, fent un seguidisme preocupant dels espanyols, han esbombat la millora de l’ocupació. "Les millors dades des del 2008" publicaven alguns. Ara bé, ens ho mirem a la menuda? Observin la gràfica següent, que és percentual, esclar (font INE):
Per fer-ho ras i curt, podríem dir: Ja hi tornem a ser!. Fixin-se que tothom destrueix llocs de treball al sector construcció -cosa que no està malament ja que, els recordo, abans del 2008 Espanya construïa l’equivalent a França, Alemanya i Itàlia tots junts-. Doncs bé, llevat d’aquest fet, observin que l’economia catalana torna a destruir llocs de treball industrials per passar-los a serveis -i el més greu, a nivell espanyol la destrucció de llocs de treball a la indústria és mínima!-. Espero que ningú m’acusi de malpensat si sospito que aquests nous llocs de treball a Catalunya, dins del sector serveis, no s’han pas creat en àrees com ara la recerca nuclear ni l’òptica de precisió. Més aviat penso que s’han generat al sector hoteleria i turisme. -ja ho vaig demostrar en un article anterior-. Bones notícies? Com diu la nostra premsa, des del 2008 el fet no tenia lloc. Per desgràcia, no. Mai aquests volums de destrucció de mà d’obra productiva havien tingut lloc.
A més, fixin-se (font INE).
Efectivament, ja hi tornem a ser. No hem après res. Es tornen a crear llocs de treball per una població, la del país, que no els vol ocupar. I, aleshores, cridem als de fora per tal que els vinguin a cobrir. De bojos. Sembla mentida, però som tant animals que resulta que sortiria més a compte estar-se quiets. ¿Ningú s’adona que incrementar el PIB no és el més important, sinó que, econòmicament, el que compta és el PIB per habitant? Un exemple clar: el PIB espanyol (1,24 bilions) és gairebé el doble que el suïs (0,75 bilions) però oi que vostès, a poder ser, preferirien ser suïssos? Són menys a repartir i toquen a més per cap. Això sembla que a Catalunya no ho volem entendre. Com es pot ser tant burro?
Malgrat tot, algú pot dir que aquestes gràfiques que he mostrat més amunt són d’un període de deu anys i que la recuperació post-Covid està sent millor. Fem un zoom sobre els darrers tres anys? Mirin (font INE).
Encara pitjor, la comparativa. Durant el Covid, a Espanya, la distribució entre sectors gairebé no s’ha mogut. Al País Basc la major part de la destrucció d’ocupació del sector construcció ha anat a indústria (75%), la resta (25%) a serveis -per cert, allí potser sí que han anat a sectors punters-. A Catalunya, per fer-ho fàcil, podem dir que la minva de llocs de treball de la construcció ha anat a parar a l’agricultura, mentre que la destrucció de llocs de treball del sector indústria ha anat al sector serveis; s’han destruït tants llocs de treball industrials com nous se n’han creat a serveis -lògic, amb la consolidació de les terrasses de bar que ha fet Ada Colau, com un exemple, no es fa estrany-. Aquesta és la fotografia post-Covid, a Catalunya després de tres anys. Llencem coets? Facin-ho córrer a veure si la premsa del règim se n’assabenta.
Fins que no hi hagi una visió i una estratègia global del tortell del PIB català, no farem res. Poc serveixen les taules de re-industrialització, els plans per l’antiga NISSAN, etc. Si dins del govern cada sector tira pel seu compte i no es monitoritza el repartiment del global del PIB per sectors -premiant-ne uns i castigant-ne d’altres- les tendències no canviaran. I si, a sobre, l’opinió pública va enganyada, a les hores no hi ha cap pressió sobre el govern. Perquè ja se sap que els nostres polítics no s’alimenten pas de la realitat, sinó de les portades de diaris que subvencionen i de les tertúlies radio-televisades que també subvencionen.