El Xavi té una empresa del sector de la metal·lúrgia amb prop de 200 treballadors. Forma part de l'entramat de pimes que fan realitat les grans infraestructures encarregades per l'obra pública. Malgrat les dificultats –enormes i persistents- que afronta al sector, i malgrat la lògica de terra cremada que apliquen sovint algunes de les principals constructores en situacions de crisi, no ha acomiadat cap treballador en cap dels anys de crisi.
La principal raó d'aquest insòlit comportament és que el Xavi és bona persona. Aquest fet ho explica gairebé tot. Però hi ha també alguns altres motius, que deriven del fet que la seva empresa sigui una pime i, com és sabut, sovint una pime és més de fiar que una gran empresa.
La pime no serà competitiva d'acord amb molts estàndards, però ho té més fàcil que altres per aconseguir tres coses: 1) assumir riscos de forma més raonable; 2) ser molt bons en la seva feina i 3) generar vincles de confiança amb els treballadors.
Assumir riscos de forma més raonable
La gran empresa sol tenir una propietat gairebé anònima, amb alguns accionistes de referència i una part disseminada a Borsa, amb la gestió delegada a uns directius sortits d'escola de negocis. Entre els indubtables beneficis que té aquesta manera de funcionar, no es troba un fet que, per contra, es converteix en un dels avantatges competitius de la pime: la distribució del risc.
I és que, quan el directiu arrisca, la percepció de risc subjectiva i la real no són iguals. Subjectivament, el directiu arrisca, com a molt, el seu lloc de treball. I res més. Si les coses van mal dades, o els plans de creixement no són creïbles, o la decisió que rep de la central veu que pot dur al desastre, les motivacions per resistir-se són menors que si l'exposició al risc fos més gran... com ho és en el cas de la pime.
Subjectivament, l'empresari o empresària de pime, per norma general, arrisca no només el seu sou. La percepció personal és que s'hi juga no només el seu sou, sinó també el dels treballadors i el patrimoni que ell o ella –o les generacions prèvies de la seva mateixa família- han anat construint pacientment.
Ser molt bons en la seva feina
Per seguir en l'exemple de l'obra pública, no és imprescindible que la gran constructora sàpiga construir-ne per sobreviure, encara que el seu nom ho doni a entendre. És més: molt sovint han demostrat una pèssima capacitat de planificació i previsió. Pensem en nyaps com Castor o el Canal de Panamà.
Per què continuen? Aquí la mida sí que importa. Si són grans, poden basar la seva existència en les finances, tenint accés a crèdit en millors condicions i jugant amb els terminis de pagament de clients i proveïdors. Però aleshores, aquesta gran empresa s'afebleix: una simple eina de gestió, com és la direcció financera, esdevé el principal motiu de subsistència, en lloc de ser-ho la seva feina de construir.
Per contra, la pime de 200 treballadors, que no està a borsa i que no reuneix les condicions que els plecs dels concursos exigeixen per adjudicar-se la gran obra pública, necessita ser avaluada per la seva feina: l'execució i lliurament de l'encàrrec en el termini establert i amb les condicions exigides per la gran constructora (que sí que ha guanyat l'esmentat concurs).
La pime pateix per complir. Moltes pimes moren pel camí, atrapades en les condicions financeres, precisament perquè elles no tenen prou volum per a poder sobreviure basant-se en les finances. Però la pime que sobreviu (si sobreviu) haurà demostrat que sap fer la feina que diu que fa.
Generar vincles de confiança dintre l'empresa
El treballador d'una pime té molta més probabilitat d'haver vist –o de veure habitualment- el propietari de l'empresa que no pas el treballador d'una multinacional. Aquest segon potser veurà el directiu, però els directius tenen directrius que li arriben de més amunt, d'una propietat sovint a centenars o milers de quilòmetres, que condicionen la seva presa de decisions més del que pugui semblar.
Caldria un estudi que relacionés la facilitat d'acomiadar personal amb la proximitat entre qui pren aquesta decisió i qui la pateix. O, dit d'una altra manera, la correlació entre els acomiadaments sobtats i el nombre de vegades que acomiadat i qui acomiada s'han vist les cares. La pime fa fora gent? Sí, és clar, però probablement menys. Sobretot si al capdavant hi ha una persona com el Xavi.
La principal raó d'aquest insòlit comportament és que el Xavi és bona persona. Aquest fet ho explica gairebé tot. Però hi ha també alguns altres motius, que deriven del fet que la seva empresa sigui una pime i, com és sabut, sovint una pime és més de fiar que una gran empresa.
La pime no serà competitiva d'acord amb molts estàndards, però ho té més fàcil que altres per aconseguir tres coses: 1) assumir riscos de forma més raonable; 2) ser molt bons en la seva feina i 3) generar vincles de confiança amb els treballadors.
Assumir riscos de forma més raonable
La gran empresa sol tenir una propietat gairebé anònima, amb alguns accionistes de referència i una part disseminada a Borsa, amb la gestió delegada a uns directius sortits d'escola de negocis. Entre els indubtables beneficis que té aquesta manera de funcionar, no es troba un fet que, per contra, es converteix en un dels avantatges competitius de la pime: la distribució del risc.
I és que, quan el directiu arrisca, la percepció de risc subjectiva i la real no són iguals. Subjectivament, el directiu arrisca, com a molt, el seu lloc de treball. I res més. Si les coses van mal dades, o els plans de creixement no són creïbles, o la decisió que rep de la central veu que pot dur al desastre, les motivacions per resistir-se són menors que si l'exposició al risc fos més gran... com ho és en el cas de la pime.
Subjectivament, l'empresari o empresària de pime, per norma general, arrisca no només el seu sou. La percepció personal és que s'hi juga no només el seu sou, sinó també el dels treballadors i el patrimoni que ell o ella –o les generacions prèvies de la seva mateixa família- han anat construint pacientment.
Ser molt bons en la seva feina
Per seguir en l'exemple de l'obra pública, no és imprescindible que la gran constructora sàpiga construir-ne per sobreviure, encara que el seu nom ho doni a entendre. És més: molt sovint han demostrat una pèssima capacitat de planificació i previsió. Pensem en nyaps com Castor o el Canal de Panamà.
Per què continuen? Aquí la mida sí que importa. Si són grans, poden basar la seva existència en les finances, tenint accés a crèdit en millors condicions i jugant amb els terminis de pagament de clients i proveïdors. Però aleshores, aquesta gran empresa s'afebleix: una simple eina de gestió, com és la direcció financera, esdevé el principal motiu de subsistència, en lloc de ser-ho la seva feina de construir.
Per contra, la pime de 200 treballadors, que no està a borsa i que no reuneix les condicions que els plecs dels concursos exigeixen per adjudicar-se la gran obra pública, necessita ser avaluada per la seva feina: l'execució i lliurament de l'encàrrec en el termini establert i amb les condicions exigides per la gran constructora (que sí que ha guanyat l'esmentat concurs).
La pime pateix per complir. Moltes pimes moren pel camí, atrapades en les condicions financeres, precisament perquè elles no tenen prou volum per a poder sobreviure basant-se en les finances. Però la pime que sobreviu (si sobreviu) haurà demostrat que sap fer la feina que diu que fa.
Generar vincles de confiança dintre l'empresa
El treballador d'una pime té molta més probabilitat d'haver vist –o de veure habitualment- el propietari de l'empresa que no pas el treballador d'una multinacional. Aquest segon potser veurà el directiu, però els directius tenen directrius que li arriben de més amunt, d'una propietat sovint a centenars o milers de quilòmetres, que condicionen la seva presa de decisions més del que pugui semblar.
Caldria un estudi que relacionés la facilitat d'acomiadar personal amb la proximitat entre qui pren aquesta decisió i qui la pateix. O, dit d'una altra manera, la correlació entre els acomiadaments sobtats i el nombre de vegades que acomiadat i qui acomiada s'han vist les cares. La pime fa fora gent? Sí, és clar, però probablement menys. Sobretot si al capdavant hi ha una persona com el Xavi.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.