Res és igual que el 2011

Després de setmanes de debats i converses telefòniques, ha arribat l'hora d'una nova edició de la conferència de Presidents Autonòmics, un òrgan que es reuní per primer cop a l'octubre del 2004 i que no es reunia des d'octubre del 2011. L'objectiu és enquadrar com entomar la distribució de competències i el finançament de les comunitats que configuren l'Estat. Una conferència que arriba tard, després d'anys de manca de voluntat de diàleg i de no reconeixement de les problemàtiques asimètriques en una Espanya en què si bé creix per damunt del 3%, la desigualtat també ho fa: de fet, és el segon Estat més desigual en el si de la Unió Europea.

Una trobada marcada per la voluntat d'una gran part dels catalans de celebrar un referèndum per la independència de Catalunya, voluntat visualitzada amb l'absència del president Puigdemont. Consegüentment, sense la veu de Catalunya que lidera amb un 18,9% l'aportació al PIB de l'Estat (seguida de Madrid, amb un 18,8%), explicava fa uns mesos el Círculo de Empresarios en el seu informe sobre L'evolució de l'econòmica de les CCAA en els darrers 20 anys. Una absència que no hauria d'interpretar-se com a indiferència sobre les problemàtiques que afecten els ciutadans en el seu conjunt, tot al contrari, és la constatació que els problemes que ha d'entomar dia a dia Catalunya no troben resposta en el conjunt de l'Estat.

Ara a Catalunya res és igual que el 2011 quan Rajoy arribà a la Moncloa, llavors molts catalans sols demanaven el reconeixement de la seva identitat com a nació i blindar les competències quant a educació i cultura conjuntament amb una millora del sistema de finançament. Cinc anys després, tot recordant, que durant segles Catalunya fou un subjecte polític independent, ja que fou al segle XV quan es produí la unió dinàstica amb Castella, mateix rei però lleis diferents, motivada perquè després de sis segles la dinastia catalana es va quedar sense descendents, des de llavors i durant tres segles, els reis castellans juraven les constitucions catalanes.

La crisi ha posat en evidència que el rerefons dels problemes de Catalunya amb la resta de l'Estat no és quelcom conjuntural. A pesar que gairebé durant 150 anys Catalunya va ser motor de la revolució industrial espanyola i del desenvolupament econòmic de l'Estat, la realitat és que les actuacions sobre el territori no s'han correspost ni al seu pes demogràfic, ni econòmic. Per desplaçar-se amb rapidesa és requerit abonar peatges, manquen escoles, les Rodalies cada dos per tres tenen problemes i retards, les infraestructures no creixen d'acord a les exigències d'una economia globalitzada, els recursos en R D i són insuficients i gairebé un milió de catalans es troben en el llindar de la pobresa, sense oblidar que aquí van ser requerides retallades, en tots els àmbits, molt més fortes que en altres indrets. S'ha arribat a un punt en què pot estar en perill no sols el desenvolupament econòmic, també les polítiques socials i diversos són els estudis que indiquen que, en l'actual escenari, el progrés econòmic i social esdevé una quimera.

Creure que les relacions entre Madrid i Catalunya només són una crisi que, un cop superada, es tornarà a la situació precedent és un immens error. Ara s'ha obert una etapa amb unes característiques pròpies molt diferencials i les solucions d'abans ja no són suficients. Sóc dels qui crec que cal buscar insistentment el diàleg, però també que el diàleg comporta entomar-lo sense línies vermelles, posicions inamovibles i respecte de la diversitat, tot acceptant que aquells aspectes transcendentals, quant a futur, han de ser ratificats per les urnes. Un diàleg multilateral segur, però mai aquest pot voler eliminar el requerit diàleg i la negociació bilateral.

Amb o sense conferència de Presidents Autonòmics, Espanya no hauria d'oblidar el pes de Catalunya en el si de l'Estat, que sense la seva aportació al seu pes específic en el concert de la UE variaria substancialment, i que ha arribat l'hora de negociar sobre totes les qüestions que preocupen Catalunya, ja siguin econòmiques, culturals, socials i d'organització política. Negociacions per canviar la situació actual, donant resposta als anhels expressats el 2011 i aportant solucions a les deficiències en inversions en infraestructures, en el requerit Corredor Mediterrani, a facilitar la gestió dels ports, aeroports i Rodalies, tot reconeixent, a la vegada, que en l'actualitat, sigui quin sigui el resultat de tota negociació, el referèndum sobre la decisió de si els catalans volen ser un Estat independent, en el concert de les nacions esdevé una qüestió indefugible.