Viure sense treballar

La revolució tecnològica sense precedents que estem patint té algunes conseqüències aparentment nefastes: l'automatització del treball expulsa milions de persones dels seus llocs de treball. Automatització que està ascendint, a mesura que les màquines incorporen nivells superiors d'intel·ligència, a capes cada vegada més sofisticades de treballadors. Ja no desapareixen només ocupacions relacionades amb la manufactura rutinària o les tasques administratives.

També desapareixen activitats que implicaven presa de decisions i habilitats de pensament crític o treball de precisió. Els sistemes experts i la intel·ligència artificial estan ja aniquilant posicions de management. Els robots assumeixen tot tipus de processos, cada cop més complexos, des de la cirurgia fins a la mecànica d'automòbils.

La naturalesa del treball creat postcrisi té poc a veure amb la del treball precrisi. El mercat de treball està patint un brutal desacoblament entre l'oferta i la demanda. Mentre es destrueixen milions de llocs de treball en tasques repetitives (des de caixers de supermercat a operaris de fàbrica, passant per administratius de banca) els llocs creats són bàsicament en serveis personalitzats (advocats, metges, consultors) molt especialitzats i amb outputs difícilment exportables. I la demanda de les grans empreses gira inevitablement cap a professions intensives en ciència i tecnologia (segons McKinsey, més del 60% de grans empreses americanes declaren que no troben perfils especialitzats en àmbits com sistemes d'informació, matemàtiques o enginyeria, mentre que només el 15% de les titulacions universitàries ofereixen programes en aquests àmbits).

Però a més, l'accelerada digitalització dels sectors industrials està canviant alguna de les lleis fonamentals de l'economia: el cost marginal de produir una unitat més en indústries digitals és 0. Si abans, en el món analògic, produir una unitat més de producte revertia en costos empresarials (que es transformaven en salaris), avui tot el cost es concentra en el disseny de la primera unitat. La segona, és una còpia gratuïta de la primera. Des d'un programa de software fins a una superproducció cinematogràfica. Tot el valor generat es concentra en el punt original. No es distribueix en cadenes de valor territorials.

La digitalització, una força formidablement democratitzadora de la informació, del coneixement i de l'educació, és també terriblement ineficient en la distribució del valor econòmic creat. Avancem cap a un món amb una minoria d'emprenedors d'èxit, dissenyadors i professionals d'elit, ben pagats, que acumulen la riquesa; i una majoria de pàries inadaptats i desemparats? Pot ser que en un món on la tecnologia pot generar increments quàntics de productivitat, i, per tant, abundància d'outputs en tots els sectors (des de l'alimentació a l'energia, passant per la farmàcia o pel medi ambient), la manca de treball porti a la precarietat globalitzada? De fet, per primer cop en la Història, els increments de productivitat no s'estan convertint en generació de llocs de treball, i la desigualtat s'estén imparable pel planeta.

En aquest escenari, estan sorgint cada cop més veus que reclamen una Renda Bàsica Universal (RBU). Des de figures emblemàtiques de l'esquerra com l'exministre d'economia grec, Yanis Varoufakis; a diferents formacions polítiques de països com Finlàndia, Islàndia, Canadà o Suïssa, on aquest tema està esdevenint debat nacional. Aquest debat, com a evolució de l'Estat del Benestar i dels sistemes de Seguretat Social, sembla tècnicament possible en un món tecnificat i hiperproductiu, però on han desaparegut els mecanismes de distribució del valor d'acord amb l'espontània dinàmica del mercat, perquè la revolució tecnològica ha transformat la mateixa naturalesa del treball. Com a l'Imperi Romà, on els ciutadans romans no treballaven perquè milions d'esclaus ho feien per ells, anem cap a un món sense treball? És la fi del treball i la renda bàsica universal el punt de destí de la globalització?
Avui et destaquem
El més llegit