Després de la primera part de l'entrevista amb Juan Luís Cebrián (Madrid, 1944) que és president d'honor d'El País i expresident del Grupo Prisa, parlem ara de la transformació digital, la democràcia i la felicitat, les elits, Catalunya, l'establishment dels mitjans de comunicació, el caos o la crisi del capitalisme. Parafrasejant a Gabriel García Márquez, jo no sé si el periodisme és el millor ofici del món però el que sí sé és que és un ofici. Parafrasejant a Bertrand Russell, la felicitat és un gat arraulint-se al costat de la xemeneia. Segona part: Llums, càmera i un final de pel·lícula cortesia del Club Bilderberg.
Arribem tard a la transformació digital?
No, això està començant. Internet és un canvi civilització amb conseqüències molt més grans que la impremta. I encara estem a la prehistòria d'Internet. La gent no entén bé el 5G, la intel·ligència artificial o tot el que passarà...
Es parla molt d'això.
Però ningú ho entén bé. Conec al president de Huawei, Liang Hua, i em va demanar conèixer a la ministra d'Economia i Empresa, Nadia Calviño. La conec de l'època de la guerra digital, quan va negociar amb la Comissió Europea (CE) els descodificadors de Canal+. Vam tenir una conversa agradable i Calviño li va dir a Hua que parlés amb la ministra de Defensa i Afers Exteriors, Margarita Robles.
"La democràcia no soluciona la felicitat de les persones, però és un mètode senzill per triar i treure als que governen"
En Defensa de l'Economia.
L'OTAN diu que el 5G és un perill digital. El País publicava que Rússia, Iran, Xina i Corea del Nord estan intervenint les xarxes socials d'Espanya, però s'obliden que també intervenen Estats Units i Israel. És una bestiesa pensar que només els dolents intervenen! Els furoners a Xina estan finançats pel seu govern i a Estats Units, els contracta la CIA. És un món completament diferent i no volem adonar-nos-en.
"La democràcia no garanteix la felicitat de les persones", assegurava en una entrevista recent.
Gairebé res garanteix la felicitat de les persones. Què és la felicitat? Bertrand Russell diu que la felicitat és allò que sent un gat quan s'arrauleix al costat de la xemeneia. La democràcia no soluciona la felicitat de les persones, però és un mètode senzill per triar i treure als que governen i poder solucionar els problemes de les persones. Vaig escriure un assaig que es diu El fundamentalisme democràtic que pretén dotar la democràcia amb valors i continguts i està basat en la desaparició de la comprensió de democràcia entre les noves generacions. Són les lleis i l'Estat de Dret. La democràcia és la igualtat davant la llei, del contrari estem perduts.
Fotografia d'Àngel Bravo.
Ho diu per Catalunya?
Sí, em preocupa molt el moviment independentista català i no pel fet que vulguin ser independents. Quim Torra diu que la democràcia o la voluntat popular mobilitzada als carrers està per sobre de la llei. Això és pur feixisme! Aquell que té més diners o més armes no pot estar per sobre de la llei. Estem en crisi i hi ha lleis injustes. Però fixa't en el Partit Nacionalista Escocès que després del seu èxit a les eleccions demana un altre referèndum, i Boris Johnson ja ha dit que no i que treballarà per a la unitat. El Partit Nacionalista Escocès no convocarà un referèndum sense el permís de Westminster. Aquesta és l'única diferència respecte al procés de Catalunya. Si no hi ha respecte a la llei, guanyaran Abascal o Salvani en molt poc temps. Els independentistes també tenen raó quan diuen que no hi ha cap projecte per a Catalunya. L'única reforma de la Constitució que ha proposat Pedro Sánchez és per governar ell com a partit més votat. Em sembla una estupidesa.
"Totes les elits han col·lapsat per complet"
I les elits?
Les elits han col·lapsat per complet. Totes, i ja no hi ha mestres. Sempre poso un exemple una mica molest: Kim Kardashian té 80 o 90 milions de seguidors a Facebook, mentre que Barack Obama en té quatre o cinc. El mateix amb Hilary Clinton o Donald Trump. I tots volen fer-se una foto amb Kardashian -és milionària i no sap fer res- per guanyar les eleccions. És un desordre fruit del canvi tecnològic, com també ho va ser la impremta que va fer desaparèixer la interpretació única de la Bíblia, la classe social o els monestirs.
"Els mitjans de comunicació som establishment i cada cop som més establishment", alertava en una altra entrevista.
Tinc aquesta discussió sovint. Durant la transició, hi havia la tradició de presentar les ferides de la llibertat d'expressió. La premsa forma part del sistema de la democràcia representativa. La discussió de si els periodistes estem o no a dins de palau és bastant ximple. Formem part del sistema democràtic i això també ens ha portat a determinades perversions i corrupcions dels periodistes. Felipe González es va cabrejar amb mi fa uns mesos perquè vaig explicar que quan va guanyar les eleccions em va dir que tenia la llista dels periodistes que cobraven de la Moncloa i li vaig dir que me la donés per publicar-la i fer fora als periodistes d'El País que en formaven part. Mai me la va donar. La idea que els periodistes podem nomenar governs és equivocada, però podem fer-los fora gràcies a la seva col·laboració. Amb l'excepció de l'alcalde de Cornellà, hi ha una gran quantitat d'idiotes i corruptes als llocs de poder...
Fotografia d'Àngel Bravo
"El món es troba immers en una evolució vertigionsa cap a noves formes de ser, fer i conviure. Com a l'era dels grans descobriments, la realitat està plena de perills, però també, i sobretot, d'oportunitats", reflexiona.
El perill fonamental és l'erosió de la democràcia representativa que és fruit de la Il·lustració i és el triomf de la igualtat de les persones. És igual si un és ric, pobre, blanc o negre. És igual quin és la seva identitat perquè la llei és igual per a tots i això està en perill. Qui millor va respondre a la crisi de 2008 van ser els xinesos, però la llibertat a la Xina no existeix. Índia i la Xina suposen el 40% de la humanitat. El primer govern és suposadament democràtic i el segon és comunista i té almenys 100 milionaris. La democràcia és un règim molt fàcil! Les dones no votaven fa 100 anys, i ara estem celebrant a Clara Campoamor que va aconseguir el vot femení a Espanya amb el Partit Socialista i el Partit Comunista en contra. Acudir als referèndums per evitar l'imperi de la llei i les normes de joc establertes és cada cop més freqüent.
I les oportunitats?
La societat digital és més democràtica i genera més participació i igualitarisme. Ajuda a difondre el poder i que no es concentri. Inicialment, s'està generant una eclosió dels moviments anarquistes poc tradicionals, el col·lapse de les elits, la generació del caos...
"La societat digital està generant participació i igualitarisme, però també moviments anarquistes o caos"
Hem de témer el caos?
No! El caos té els seus avantatges. També ha d'existir algun tipus d'ordre i jerarquia, la qüestió és com s'estableix. Després de la invenció de la impremta va començar la burgesia. Després de la Guerra Mundial, hi va haver un ordre més o menys bipolar i establert que es va trencar amb la caiguda del Mur de Berlín. Però és una visió molt occidental. Ara, hi ha un fenomen de superpoblació que cap polític vol veure. Abans hi havia 1.200 milions d'habitants a la Terra, ara hi ha 7.500 milions i el 2030 hi haurà 9.000 milions. La meitat del creixement està a Àfrica amb rendes per cápita de 300 o 400 dòlars, mentre Europa demana pensions. Com no han de creuar Mediterrani? Encara que els posem murs, lleis... I a sobre els necessitem perquè financen les nostres pensions. De tot això millor no parlar perquè els resulta irritant.
Capitalisme en crisi.
El capitalisme està en crisi perquè genera riquesa virtual, no crea béns i serveis per a la gent. Augmenten molt les desigualtats i la classe mitjana viu millor del que vivia fa 50 anys. Ara parlem d'un concepte de revolta contra el poder adult. La joventut de tots els països està més preparada que mai, millor alimentada que mai, fa més esport que mai, viatja més que mai i alhora té menys perspectiva social i més precarietat laboral que mai. Això no és un problema només aquí, sinó també a França, Itàlia o Estats Units. Estem a la prehistòria de la societat. A veure què passa amb la intel·ligència artificial que és una discussió que irrita molt a la societat establerta. Els periodistes, els lexicògrafs, els taxistes, els advocats o els metges creuen que perdran la seva feina. Les màquines s'equivoquen, però també s'equivoquen les persones.
Fotografia d'Àngel Bravo
Màquines que automatitzen la feina i treballadors que creen valor afegit?
És una discussió interessant. Tot el coneixement humà es troba en un mòbil, una altra cosa és que sapiguem com trobar-ho. Les màquines ho saben tot, una altra cosa és que sàpiguen que ho saben. Les màquines pensen i prenen decisions. Hi ha un grup d'espanyols a Silicon Valley que diuen que les màquines han de sentir.
Màquines d'empatia.
Anem cap a un món de renda universal que ja no és d'esquerres i de setmanes de 30 hores malgrat que només ens han educat per treballar. És una civilització diferent que està començant i d'això no en parlen ni els mercats ni els polítics.
De tot això es parla també dins el selectiu Club Bilderberg?
A mitjans dels anys 50, un grup d'influents nord-americans i europeus van crear el Club Bilderberg. Malgrat el Pla Marshall no hi havia suficient comprensió entre intel·lectuals, polítics i empresaris de tots dos costats. Es van fixar unes normes i es va posar com a condició que allò que es debatés no arribés fins als mitjans. No és un Think Tank però sí un club de debat amb gent molt interessant.
"Al Club Bilderberg es parla d'allò que passa amb la gent que fa que passi"
En quin moment va entrar-hi?
Vaig anar a parar al Club Bilderberg per casualitat l'any 1983. Allà estaven Pierre Trudeau, Gian i Humberto Agnelli, Henry Kissinger, el canceller d'Alemanya, el primer ministre i la reina d'Holanda, la primera ministra noruega, el president del Banc Mundial, el director del FMI, el secretari general de l'OTAN, els líders dels sindicats majoritaris, els directors de The NY Times o The Economist... Era la llet!
La llet per a qualsevol periodista!
Allà es parla d'allò que passa al món, sobretot als països OTAN. Es parla d'allò que passa amb la gent que fa que passi. Després de l'atac de les Torres Bessones, vam tenir una reunió a Washington i allà se'ns va dir que Estats Units invairia l'Iraq i això que tenia al president de l'Iraq assegut al costat. Jo vaig estar al comitè de decisió del club i després em va succeir d'Ana Botín. Es paga al voltant de 12.000 euros a l'any per ser-hi.
Algun gran record?
Molts i fabulosos. La Reina Sofia ocupava un lloc perquè deia que li interessava molt. Allà no hi ha protocol, ni taules presidencials. Tot és buffet i mentre esperes el menjar, tens davant a Kissinger i darrere a Rockefeller. A Jeff Bezos i a Clinton els vaig conèixer allà. Després hi ha hagut alguns diaris idiotes dient que allà es decideixen devaluacions, cops d'estat o assassinats. És un lloc interessant sobretot per a un periodista.