La renovada plaça de l'Ajuntament de València | @TransitValencia

URBANISME

Empreses i espai públic: urbanisme ‘win-win’ postpandèmia

La Covid-19 evidencia la necessitat de comptar amb espais més amples a les ciutats. València n’és un exemple i beneficia especialment a empreses que operen al carrer i a l’economia de l’hàbitat

El canvi de signe polític a l’Ajuntament de València en 2015 anava de la mà d’un nou paradigma urbanístic basat en aquest ordre de prioritats en la mobilitat: primer, vianants a peu; segon, bicicletes; tercer, transport públic; quart i últim, vehicles privats. En cinc anys ha impulsat la conversió de zones per a vianants i la millora de la xarxa de carrils-bici.


L'alcalde Ribó i el regidor Grezzi, en la plaça de l'Ajuntament de València | AJuntament de València

 

Ara, en plena crisi de la Covid-19 a la qual hem de mantenir les distàncies interpersonals, agafa força el debat de guanyar espai públic a les ciutats i València accelera els seus plans en punts emblemàtics: aquest dimarts finalitza la conversió de la plaça de l’Ajuntament en espai per a vianants i pròximament ho farà la plaça de la Reina. Amb aquest procés s'elimina dràsticament els carrils per a vehicles privats al carrer Colom, a l’avinguda Peset Aleixandre o a l’avinguda del Port, que desemboca a la mar. Com pot afectar i beneficiar a les empreses una ciutat més amable?

El paradigma de La Marina de València

A València hi ha un paradigma clar de simbiosi entre interessos empresarials i interessos ciutadans. Parlem de La Marina de València, un punt que als anys 2000 va agafar una personalitat pròpia per albergar grans esdeveniments: l’America’s Cup i la Fórmula 1. Va suposar un ràpid desenvolupament d’infraestructures, però prompte bona part d’elles prompte van quedar buides i es van convertir en símbol del balafiament de diners públics. Fruit d’eixes inversions, i gràcies a un viratge a la direcció del Consorci València 2007 -entitat pública que gestiona La Marina-, hui presumeix de ser un important pol empresarial i tecnològic i un espai ben acollit per la ciutadania.

Hi destaca la Marina d’Empreses, un gran clúster de formació d’empresaris i de suport a emprenedors que integra EDEM, Lanzadera i Angels. També cal destacar la presència de Bankia Fintech by Innsomnia, la primera acceleradora col·laborativa fintech de l’estat espanyol; La Base Alinghi, antic edifici de l’equip suís de la Copa Amèrica que s’ha reconvertit en contenidor de les indústries creatives i culturals; o el Veles e Vents, una icona moderna de la façana marítima de València que ara és una referència del sector gastronòmic, amb una combinació de restaurants, espais culturals i formació -Escola d’Hostaleria-, de la mà de Heineken Espanya i Grup La Sucursal.

Tot això, com dèiem, s’ha combinat amb un punt de trobada molt apreciat per la ciutadania: s’han adequat els espais oberts per a la celebració de concerts i altres actuacions, pistes esportives, recorreguts per passejar a peu i en bici i inclús s’ha creat una piscina natural en les aigües del port.

L'arquitecte Boris Strzelczyk afirma que a la Marina “s'ha apostat per la xicoteta empresa i per crear un 'hub' tecnològic” enfront de “grans inversors estrangers que volien privatitzar-la”

L’arquitecte Boris Strzelczyk, que compagina la feina a l’estudi amb els tours guiats a València dins de la xarxa internacional Guiding Architects, valora positivament la tasca realitzada a La Marina on “s’ha apostat per la xicoteta empresa i per crear un hub tecnològic” enfront de “grans inversors estrangers que volien privatitzar-la”. Cita La Marina de Port de Barcelona com a exemple que considera que està “en mans d’un capital amb dubtós retorn per a l’economia local”: “S’ha de tenir en compte els llocs de treball que creen les empreses i el valor afegit que ofereix a la ciutat. El de La Marina de València és un procés més lent i complicat, però crec que és bo atraure empreses tecnològiques i know how”.

Un espai públic enriquit per l’activitat econòmica

Deixem el port i anem a la ciutat. En cinc anys s’han dut a terme algunes conversions de zones de vianants en punts amb una intensa activitat comercial. És el cas de l’entorn del Mercat Central i la Llotja, així com molts carrers del centre històric (El Carme). En un principi les actuacions -l’anomenat urbanisme tàctic, que no comporta obres- van suscitar recels de part dels comerciants; però el temps ha demostrat que ha augmentat l’afluència de vianants, tant de veïnes de la ciutat com de turistes. Tots són, en definitiva, potencials clients. “Els consumidors no arriben només en cotxe, també arriben passejant”, sosté l’arquitecte Strzelczyk.

L’economista i director estratègic de La Marina, Ramon Marrades, defensa que s’ha “d’entendre” que “l’activitat privada i la pública a la cota zero es reforça mútuament”: “Necessites aparadors i façana perquè l’espai públic siga interessant i tinga usos durant distintes hores del dia. És més interessant una plaça on tens un bar, unes tendes i un forn, que una que al voltant només té oficines. Hem de parlar més de cota zero, no tant d’espai públic o privat”. “A vegades es planteja una falsa dicotomia, i encara que el nostre objectiu com a gestors públics és maximitzar l’ús públic, les dues coses es poden compatibilitzar. Molta activitat empresarial, especialment la comercial, es reforça de la visibilitat”, opina.

Marrades: "És més interessant una plaça on tens un bar, unes tendes i un forn, que una que al voltant només té oficines. Hem de parlar més de cota zero, no tant d’espai públic o privat”

En la mateixa línia es pronuncia l’arquitecta i actual assessora tècnica de la Generalitat Valenciana, María Oliver: “Si hi ha més gent passejant, se li dóna més vida als espais. Dins d’un equilibri, com més gent n’hi haja al carrer, més passaran pels comerços. Són oportunitats dels empresaris per relacionar-se amb la gent d’una manera molt fluida”. “No és el mateix una tenda que ix un poc al carrer, que una que està totalment tancada; passa el mateix amb un bar. No em sembla malament, dóna vida al carrer, però s’ha de trobar un equilibri. El problema és quan una terrassa no et deixa passar per un carrer o està en un horari que no et permet descansar”, afegeix. Igualment, recalca que a València “la vida de barri funciona molt bé amb un comerç de proximitat on la gent es coneix i es cuida”.

Marrades assenyala que amb la crisi s’ha evidenciat “la importància del comerç de proximitat i la microempresa en la relació al teixit urbà: Qualsevol solució de millora de la qualitat de la ciutat i de l’espai públic té unes repercussions molt positives en el teixit de l’economia de proximitat, que és pràcticament una extensió de l’espai públic, el qual no es pot entendre sense cafeteries, fruiteries o tendes de roba”.

L’economista defensa el model de ciutat mediterrània “d’usos diversos, espai públic i proximitat de comerç”, que afavoreixen tenir cobertes les necessitats bàsiques a pocs metres d’allà on es viu i a parer seu “parteixen d’un avantatge respecte a altres com els suburbis exteriors americans o la ciutat destinada estrictament al turisme”. Igualment creu que la pandèmia ha demostrat “quina ciutat s’ha creat de poca qualitat” a València, “especialment a les illes de vivendes”: “Hi ha moltes fallides sistèmiques, blocs sencers d’apartaments que, per exemple, s’han destinat a l’AirBnB i en aquests moments estan absolutament buits”.

Empreses al carrer i economia de l’hàbitat

Ciutats amables per estar, passejar o anar en bici conviden a passar temps al carrer. Això fa que les empreses busquen nínxols de negoci allà on li agrada estar a la gent. És el cas del bike rental, on fonts del sector asseguren que abans de 2015 hi havia entre dos i quatre negocis dedicats a això i hui serien una trentena amb un parc de vora 2.500 bicicletes; però no només, també està per veure com afectarà la resta de sharings -moto, patinets elèctrics- en un moment de crisi on molts es poden passar al lloguer per economia i comoditat. A això sumaríem la gran quantitat de tours que han proliferat a València i que ensenyen la ciutat des de diferents punts de vista.

Més info: Bike rental, el negoci de la bici

Ramon Marrades creu que “tota la indústria relacionada amb l’espai públic té una potencialitat increïble”. I va un pas més enllà: “La crisi ens afectarà molt, però encara hi ha un capital que es pot reconvertir a activitats més productives. Hi ha un sector molt ampli, el de l’economia de l’hàbitat, que va des del disseny a l’arquitectura, les energies renovables, la mobilitat sostenible o l’urbanisme, que pense que serà un sector en creixement”.

Arriba el moment de l'economia de l'hàbitat: va des del disseny a l’arquitectura, les energies renovables, la mobilitat sostenible o l’urbanisme

A més, destaca que “és un sector on el País Valencià té un avantatge competitiu” i cita la rellevància d’empreses de la ceràmica i del moble, així com l’elecció de València com a Capital Mundial del Disseny per a 2020. “És quasi perfecte si sabem aprofitar eixa indústria. Està provat que una ciutat amb més qualitat de l’espai públic té un impacte positiu important en l’activitat econòmica”, sentencia.

Un atractiu indirecte per atraure talent

Entendre l’urbanisme com una eina per construir una ciutat amable no només repercuteix en guanys directes a les empreses que operen a peu de carrer. També és un atractiu per als treballadors, un aspecte fonamental en la recerca de talents, tasca àrdua en alguns sectors. Ho va deixar clar el soci director de S2 Group, Miguel Ángel Juan, fa uns mesos a un dinar amb empresaris al Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de la Comunitat Valenciana (COIICV): "No creixem més ràpidament perquè no contractem més gent. Tenim una rotació ràpida, ara és complicat retenir talent a base de salari. En la nostra empresa tenim objectius, no horaris: la gent entra i ix quan vol. I estem a la ciutat perquè és més fàcil arribar a les oficines, pots agafar el transport públic i no necessites cotxe, tot i que als afores seria més rendible".

María Oliver: "Com a ciutadà, a vegades ens oblidem que quan estem treballant també estem vivint"

“Una ciutat més amable la vivim tots i totes. Això com a empresari ja és un benefici, i com a ciutadà, a vegades ens oblidem que quan estem treballant també estem vivint. Una ciutat més viva és una ciutat on és fan més coses”, apunta l’arquitecta María Oliver. En aquest sentit, Strzelczyk explica que cada cop en més països, i especialment als perfils laborals més demandats, s’ofereixen “valors afegits” al lloc de treball, entre els quals estan les vacances, la flexibilitat horària i també el confort de la ciutat.


La plaça de l'Ajuntament de València finalitza avui les obres de peatonalització | Ajuntament de València Premsa

 

 

“És important la qualitat del lloc de treball físic, si l’oficina té vistes a un parc o a una artèria amb molt de trànsit. O si el treballador pot anar a la feina caminant des de casa. El rendiment d’un treballador és molt menor en un espai incòmode i menys agradable. L’exemple són les tecnològiques americanes, que ofereixen grans centres de treball, encara que a vegades exagerats”, observa l’arquitecte i afegeix: “Invertir en espai públic té unes conseqüències positives per a tota l’economia”.