El dissabte 17 de juny de 1972, a les nou d’un matí de dissabte el periodista Bob Woodward rebia una trucada del redactor en cap local del Washington Post. Cinc homes havien estat detinguts a la matinada quan intentaven entrar il·legalment a les oficines del Partit Demòcrata a Washington; portaven a sobre un equip fotogràfic, micròfons i material electrònic.
Quan va arribar a la redacció es va topar amb Carl Berstein: “Déu meu, Berstein, no!” Berstein era un dels dos reporters de política del Post i a la redacció era conegut per la seva capacitat per quedar-se amb els millors reportatges i en acabat penjar-se’n la medalla.
Al cap d’unes quantes trucades es van adonar de la magnitud de la tragèdia: els cinc detinguts no havien entrat a la petita oficina del Partit Demòcrata sinó que ho havien fet a la seu general del Comitè Nacional del Partit Demòcrata, al luxós complex d’apartaments i oficines de l’hotel Watergate de Washington.
Watergate va entrar a la cultura popular i el sufix -gate es va convertir en sinònim d’escàndol, generalment polític
26 mesos després, el 8 d’agost de 1974 el president Richard Nixon dimitia en directe davant les càmeres de televisió; Woodward i Bernstein havien trobat lligams financers entre membres de la campanya de reelecció de Nixon i els cinc intrusos de la seu general del Comitè Nacional del Partit Demòcrata. Els fets es coneixen des de llavors com “l’escàndol del Watergate”.
L’impacte global de la dimissió de Nixon, el premi Pulitzer atorgat al Washington Post, la publicació el mateix 1974 del llibre de Woodward i Bernstein Tots els homes del president i l’adaptació al cinema el 1976 amb Robert Redford i Dustin Hoffmann van elevar Woodward i Bernstein a la categoria de mites. Watergate va entrar a la cultura popular i el sufix -gate es va convertir en sinònim d’escàndol, generalment polític.
Bob Woodward en una conferència el 2015 va dir arran de l’escàndol del Watergate que “la democràcia mor a la foscor”. A l’audiència hi havia Jeff Bezos, el creador d’Amazon i l’actual propietari del Washington Post. Avui la frase és l’eslògan del Washington Post.
Des de l’any 2015 fins avui mil·lers d’europeus hem rebut correus, SMS, trucades de Whatsapp i tota mena d’atacs per accedir als nostres dispositius. Alguns reiteradament, d’altres en diversos dispositius; tots sense el nostre coneixement. Quan això succeïa no ho sabíem, però algú intentava entrar il·legalment a casa per manipular-ne equip fotogràfic, micròfons i la resta d’electrònica.
Un programari espia és en realitat un reporter que té la capacitat de convertir la teva vida en un reportatge perquè en acabat algú altre se’n pengi la medalla
Els atacs van reeixir en el cas de 65 polítics, activistes i membres de la societat civil catalana i els nostres dispositius es van infectar amb programaris espia mercenaris com Pegasus i Candiru. “Déu meu, un programari espia, no!” Un programari espia és en realitat un reporter que té la capacitat de convertir la teva vida en un reportatge perquè en acabat algú altre se’n pengi la medalla
El 18 d’abril de 2022, després de dos anys de recerca, el Citizen Lab de Toronto va publicar l’informe CatalanGate: Extensive Mercenary Spyware Operation against Catalans Using Pegasus and Candiru. Els seus investigadors, John Scott-Railton, Elies Campo, Bill Marczak, Bahr Abdul Razzak, Siena Anstis, Gözde Böcü, Salvatore Solimano i Ron Deibert, no atribueixen les operacions d’espionatge a cap organització en concret, però “les fortes evidències circumstancials apunten a un nexe amb les autoritats espanyoles”. Els fets es coneixen des de llavors com “l’escàndol del #CatalanGate”.
L’impacte a escala global de la investicació de The Citizen Lab i l’article How democracies spy on their citizens al New Yorker del premi Pulitzer Ronan Farrow ha estat inversament proporcional a les conseqüències polítiques en l'àmbit local; cap responsable polític no va dimitir.
Citizen Lab ens han ensenyat que avui a l’Europa del Catalangate “la democràcia mor al núvol”
Aquesta setmana, el Parlament Europeu ha reblat el clau i ha establert que hi ha més que “fortes evidències circumstancials”. L’esborrany de l’informe de la comissió Pegasus, redactat per Sophie in ‘t Veld, assenyala l’estat espanyol com a responsable de l’espionatge del Catalangate. L’informe comença amb les paraules “El Watergate d’Europa”.
Amb el Watergate Berstein i Woodward ens van ensenyar que quan el poder polític utilitza la tecnologia contra els ciutadans “la democràcia mor a la foscor”. Els micròfons, càmeres, magnetòfons i telèfons de 1972 són avui els dispositius intel·ligents amb què els estats espien els seus ciutadans sense cap mena de control judicial. Canvien les tecnologies, però no en canvia el resultat. Citizen Lab ens han ensenyat que avui a l’Europa del Catalangate “la democràcia mor al núvol”.