OPINIÓ

Economia de la mandra

Diuen que hi ha vicis que mouen molts diners. L'enveja, per exemple, que tècnicament es podria definir com la tristesa o el desig per quelcom que té una altra persona, és un estímul de compra molt poderós per a qui no aconsegueixi certa distància crítica amb aquesta primera reacció. El màrqueting ho sap, i ho explota de maneres molt sofisticades.

Però avui no vull parlar de l'enveja sinó de la mandra, un vici que el diccionari defineix com "repugnància al treball, a l’acció", i que està propiciant un boom de primer ordre en les propostes d'entreteniment i de consum. En concret, pensava en l'economia de la mandra al fil de les reaccions a l'article anterior, sobre la desintermediació de les audiències. Hi ha una crisi de la intermediació professionalitzada pel periodisme en el consum de la informació, i segments significatius de les audiències estan optant per consumir la informació o bé directament del protagonista -com el Twitch de Luis Enrique- o bé a través de plataformes que organitzen automàticament el consum.

L'economia de la mandra aplicada al periodisme afavoreix la brevetat, la simplificació, la polarització i la hiperestimulació

El mandrejament vindria a afavorir consums d'informació on l'esforç personal s'exigeix menys, i l'estona es pot passar més fàcilment sense donar-hi voltes. I la mandra fa de mal gestionar tot això del periodisme. Sí, consumir periodisme -un bon telenotícies, un diari dels de paper d'abans, un documental o un llibre d'assaig- requereix una disposició a esmerçar-se per a una bona comprensió lectora, aplicar-hi la capacitat crítica, fer-se una composició de lloc per al capdavall sortir amb la impressió que potser la realitat és encara més complexa del que t'imaginaves. I si, a més, la veritat ha deixat d'interessar-te, doncs ¿per què complicar-se consumint productes que em confirmen que el món és complex i ple de matisos, si a un clic de distància puc tenir productes de fàcil digerir, que em confirmen que el món és com jo l'imagino?

Més info: De la desintermediació a les relacions públiques

Així les coses, l'economia de la mandra aplicada al periodisme afavoreix la brevetat, la simplificació, la polarització i la hiperestimulació. I dramàticament, com que els costos de fabricació de continguts tendeixen a reduir-se, la comoditització del sector és evident: hi ha una pressió sobre els costos per efecte de l’excés d'oferta, i no existeix una demanda prou significativa que estigui disposada a pagar per quelcom millor.

A la llum dels registres d'audiències, el volum de consum i eventualment de negoci està fortament condicionat per la mandra. Les promeses que amb un curset en un tres i no res seràs el millor inversor de borsa o el gran analista de la guerra d'Ucraïna, els tutorials impossibles, determinades solucions màgiques per al benestar personal -la indústria de l'autoajuda i les teràpies alternatives- i tota mena d'estrafolaris i estafadors digitals, tot això no tindria cap èxit si no existís la mandra que ens empeny cap a buscar els duros a quatre pessetes.

A la llum dels registres d'audiències, el volum de consum i eventualment de negoci està fortament condicionat per la mandra

Que l'economia de la mandra viu la seva esplendor ho demostra també com ens hem acostumat al fet que el consum digital a les xarxes estigui condicionat no per les relacions que nosaltres hem establert -persones que seguim, amics que hem acceptat- sinó per algoritmes que han estudiat els nostres gustos i ens proporcionen allò que millor ens entrarà... sense que calgui canviar de canal ni preguntar-nos perquè nassos ja he passat mitja hora a TikTok veient vídeos de gent que ni conec fent coses que ni imaginava i aportant-me informació que no havia buscat. Una intermediació nova, més invisible, però eficaç; no l'orienta el criteri de rellevància del periodisme, sinó -entre altres factors- la possibilitat de mandrejament implícita en la proposta.

Tot plegat ve a tomb perquè Instagram, la setmana passada, ha anunciat que proporcionarà als creadors de contingut unes eines de transparència gràcies a les quals podran saber perquè les seves publicacions es fan visibles o no en el feeds de l'audiència, perquè cada vegada és més difícil que a un el vegi la gent, per més seguidors que tinguis.

Al final, la intermediació acaba tornant. Digueu-me antiquat, però de vegades ja començo a enyorar el que ens feia el periodisme de qualitat.