De la desintermediació a les relacions públiques

El seleccionador Luis Enrique s'ha fet streamer: ha decidit desintermediar la informació esportiva del Mundial i fer una conversa oberta directament amb els espectadors a través de Twitch, sense haver de passar només pels mitjans esportius de premsa, ràdio o televisió. De moment, ha ofert sis sessions de conversa, amb xifres de visualitzacions que es mouen pel mig milió, i la primera superant folgadament el milió.

Un grapat d'streamers del nivell d'Ibai Llanos o Gerard Romero -amb més experiència que Luis Enrique- han decidit desintermediar l'entreteniment del futbol i organitzar una lliga pel seu compte, proposant als seus seguidors d'esdevenir fans dels seus equips, sense passar per cap club de futbol ni construir cap estadi.

Elon Musk ha seguit mantenint la guerra oberta de la desintermediació total, reivindicant Twitter com a plataforma de debat públic que desplaci en influència als mitjans de comunicació tradicionals. De moment, tot i l'eixordador soroll que encara gira al voltant de l'ocellet, el fet és que els grans amplificadors de la polèmica són els mateixos mitjans i la plataforma per la seva banda està incrementant l'activitat.

Les dades són la càrrega de la prova, i la verificació d'allò que cal considerar èxit o fracàs

La tendència a la desintermediació via plataforma no és nova: els senyals són evidents per a qualsevol observador atent del negoci de la comunicació i la informació. La lluita per la jerarquia en el nou panorama s'estableix entre mitjans resultadistes -que busquen els clics de les audiències que proporcionen publicitat- i comunicadors que monetitzen unes audiències fidelitzades amb qui mantenen una relació directa. El consumidor està validant per bé i per mal cada passa i cada innovació dels contendents: les dades són la càrrega de la prova, i la verificació d'allò que cal considerar èxit o fracàs.

De bones i males experiències n'hi ha per tots costats. Però de la mateixa manera que no és el mateix caure mentre puges unes escales que caure mentre les baixes, tampoc són el mateix les patacades dels mitjans tradicionals que van de baixada que no pas els entrebancs que poden tenir les aventures neòfites en la comunicació massiva. La diferència és de motxilla, de perspectiva i de punt de partida. Si vas amb deutes que resoldre, amb interessos i inèrcies de dècades, amb una presumpció de que ets la referència social i parteixes d'un prejudici apocalíptic respecte les noves plataformes, la destrossa està bastant assegurada.

Deixant de banda que hi ha passats que, directament, mai no tornaran. La situació de la premsa escrita, per exemple, és difícil suavitzar-la. Posem per cas La Vanguardia, mitjà degà de la premsa catalana. Fa exactament 20 anys tenia una difusió mitjana de més de 200.000 exemplars, dintre dels quals s'hi comptaven 63.528 subscripcions, 89.133 exemplars venuts a quiosc i més de 40.000 en vendes en bloc o col·lectives. Fa 10 anys, encara es movia en una xifra alta: 172.263 de difusió mitjana. Però la caiguda s'ha accelerat vertiginosament: el 2017 va ser l'últim any per sobre dels 100.000 i l'any passat registrava la modestíssima xifra de 63.740.

Per això, inexplicablement en termes de lògica comunicativa, el mateix any 2021 en què obtenia aquesta minsa xifra, rebia de la Generalitat més de mig milió d'euros de subvenció directa, i 1,4 milions de publicitat institucional, més 1,2 milions de publicitat institucional de l'Ajuntament de Barcelona, més 186.799 euros de la Diputació de Barcelona. Dit d'una altra manera, aquestes administracions van donar de franc una mica més de 50 € per cada lector del diari en paper. Uns ajuts que són superiors als que va tenir fa cinc anys, encara que la difusió hagi caigut un 40%. Les hipòtesis que se'm plantegen quan veig tres administracions de tots els colors polítics fer el mateix són diverses. Podria ser fruit d'una inèrcia, i que els polítics encara no saben que la intermediació informativa ha donat un gir de 180 graus en molt pocs anys. Podria ser. Però potser també podria ser que alguns mitjans s'han reposicionat com estupendes agències de relacions públiques al servei dels polítics que deixin alguna cosa al plateret. No ho sé. Seria interessant un Twitch d'algú debatent-ho amb algun dels polítics que continuen amb aquestes apostes.