Infojobs ha publicat un estudi on expliquen que el 51% dels treballadors espanyols respon correus de feina durant les vacances. O és per necessitat —tots som autònoms— o és per una mala educació digital. Segurament totes dues coses, però en qualsevol dels dos casos la dada ens hauria de fer pensar. A banda de qüestions quantitatives, són les qualitatives les que són rellevants. Hem de desconnectar de la feina? En sabem? I en cas que vulguem, podem desconnectar de la feina?
Primer haurem d'entendre què entenem per feina. En la societat actual, la informació no és un producte derivat de l'activitat humana, sinó que són les altres activitats les que es deriven de la informació. Les societats prehistòriques són aquelles que no tenen de tecnologies de la informació (mitjans per enregistrar i transmetre coneixement), les històriques són aquelles que en desenvolupen i la informació és un producte derivat de l'activitat humana, i les hiperhistòriques —la nostra— són aquelles on l'activitat humana es basa en la informació.
L'evolució de la nostra mida relativa amb els ordinadors ens pot donar una idea del que entenem per feina. Als anys 60 els ordinadors ocupaven habitacions senceres; hi treballàvem a dins. Als 1980 van arribar els ordinadors personals i vam passar de dins a treballar-hi al davant. Després, als 90, amb els portàtils vam poder treballar a tot arreu i aquí van començar els nostres problemes. Són els anys en què a IBM ens van donar portàtils Thinkpad (encara els fabricava IBM), un busca i taules calentes (més taules que persones i cap lloc assignat en propietat). Treballar connectat a la wifi a qualsevol lloc de l'oficina, fer reunions a la cafeteria o acabar la feina a casa era la modernitat.
"L'iPhone és un ordinador incrustat: el portem sempre enganxat a tall de pell digital"
I tot just ara fa 10 anys va arribar l'iPhone (un any abans als EUA), que no era la darrera iteració del mòbil, sinó la darrera iteració de l'ordinador. Ja no era l'ordinador portàtil, sinó l'ordinador incrustat: a la nostra feina, al nostre estil de vida i finalment al nostre cos; el portem sempre enganxat a tall de pell digital.
Els ordinadors són aparells curiosos que, a diferència d'altres —martells, cotxes o dildos—, es regeixen per les seves pròpies lleis, la més famosa de les quals és la llei de Moore. Tothom n'hem sentit a parlar i la versió popular és aquella que diu que "la capacitat de computació dels ordinadors es dobla cada 2 anys" (18, 14, 12 mesos, n'hi ha tot tipus de versions).
Aquesta llei va ser creada pel cofundador d'Intel, Gordon Moore, l'any 1965 i reformulada per ell mateix de manera lleugerament diferent deu anys després, d'aquí la confusió. Bàsicament el sr. Moore és el culpable que sempre dubtem de si comprar-nos un ordinador o esperar una mica que surtin els nous models més potents.
La variació en les estimacions d'acabament de la Sagrada Família —ja no ho veurem, 2050 i ara 2025— s'expliquen també gràcies a la llei de Moore. I diria que explica també el fenomen de la impossibilitat de desconnectar dels mòbils ni que estem de vacances.
"Els mòbils cada cop tenen més potència i nosaltres més desig d'experiències i continguts digitals, una mena de llei de Moore aplicada a la nostra atenció"
El mòbil que portem a la butxaca té la potència d'un superordinador de fa 15 anys. És l'oficina portàtil, és el nostre estil de vida (els joves prefereixen un iPhone a un cotxe en fer 18 anys) i és en definitiva la nostra vida. Les aplicacions per treballar, jugar o lligar (qualsevol que tingui xat) corren sobre tecnologies que doblen el seu rendiment cada dos anys pel cap baix. Competeixen amb el món real: amb postes de sol, platges de sorra blanca, amb una migdiada sota un pi, una caminada per la muntanya, experiències que no milloren cada dos anys (malauradament empitjoren). Els mòbils cada cop tenen més potència i nosaltres més desig d'experiències i continguts digitals, una mena de llei de Moore aplicada a la nostra atenció que em diu que no, que no desconnectareu de la vostra vida aquestes vacances. Pengeu Instagrams.