Res dura per sempre, però hi ha memòries que es queden amb nosaltres, i ens fan companyia en els moments de nostàlgia. Hi ha dies de la vida que recordarem per sempre i també hi ha dies que s’evaporaran fins que, al cap d’uns anys i com un bolet, sortiran de sota de la catifa plena de pols i ens faran somriure. Suposo que tots en tenim, d’aquests moments, i són els que fan que, tant quan ets lluny de casa com quan tornes, tinguis una sensació de felicitat, tendresa i mancança.
Tornar a un lloc on ja has estat és bonic per la barreja entre els records que ja tens i els que estàs generant. Cada lloc revisitat es converteix en un garbuix i ara tens més connexions amb aquella platja, aquella costa o aquell restaurant. Hi ha moments que desitjaríem que duressin per sempre i és només a partir del record i la visita que els podem reactivar.
Diumenge vaig tornar a una platja que feia cinc anys que no visitava. Hi vaig anar a fer surf per primer cop, encara que vaig mentir als meus amics dient que ja n’havia fet alguna vegada. Sentir aquella costa al voltant de l’aigua i valorar tot el que m’evocava va ser un moment bonic, un moment que només he tingut en una altra platja al llarg de la meva vida. Una capbussada, al cap i a la fi, és el mateix a tot arreu del món, però hi ha capbussades que fas de maneres diferents i amb persones diferents.
A Ciutat del Cap també hi ha muscleres i també hi ha banderes a la platja, amb l’única diferència que hi ha sirenes que sonen quan un tauró s’acosta. Diumenge va ser per una petita balena que es va perdre de camí. Després de deixar les nostres coses a la botiga de lloguer de taules i neoprens, la Cina ens va explicar que va nedar una estona al costat de la balena abans que sonessin les alarmes. Allà es va crear una divisió clara entre els europeus i els sud-africans en la nostra reacció: els europeus ens la vam mirar meravellats, mentre els sud-africans van riure, i ens van explicar que per ells no era una novetat veure una balena. En veuen cada any i no els cal ni sortir de la sorra per fer-ho. Per mi és una animalada adaptar-se a veure balenes diàriament.
Si una cosa m’agrada del caràcter dels sud-africans és que són simpàtics. I aquí puc generalitzar perquè, després de tres setmanes, encara estic esperant trobar-me algú desagradable o antipàtic. Els sud-africans, vinguin d’on vinguin, saluden, et pregunten com estàs, esperen la resposta i després van per feina. Quan s’acaba la conversa, sempre hi ha un pleasure o have a good day. Primer pensava que es devia a un tracte de cortesia als serveis i establiments turístics, però les meves noves amistats fan el mateix amb mi i també entre ells.
M’agrada perquè la seva amabilitat va més enllà de la cordialitat: hi ha un desig genuí de transmetre felicitat o, com a mínim, bones intencions. I es contagia, perquè en les tres setmanes que porto aquí ja estic molt més tranquil·la, i malgrat els moments d’estrès, l’ansietat ressona com un record proper i llunyà d’una realitat paral·lela. En un context polític i social que pot ser dur i implacable, l’amabilitat pot ser un far d'esperança.