Fa una setmana que intento escriure alguna cosa sobre Ciutat del Cap, però feia temps que no havia tingut tanta dificultat per compactar, en un sol article, tot el que passa al meu voltant. Si una cosa puc afirmar amb certesa és que aquesta ciutat es podria descriure com una ciutat gran, diversa, natural i plural; però també com una ciutat desigual, una ciutat amb potencial, una ciutat vibrant… En definitiva, una ciutat extremadament afectada per conflictes interseccionats. Ciutat del Cap és una ciutat de contradiccions.
Jo mai havia viscut al Sud Global, i les poques experiències que tinc del Sud han estat breus, turístiques i, sovint, de la mà d’amics que m’han guiat pels seus indrets més recòndits. Mai havia tingut l'oportunitat de viure uns mesos a una ciutat desconeguda per un projecte de recerca on, de la mà d’investigadors, amics i nous coneguts, puc explorar en profunditat un dels conflictes que atravessen aquesta metropolis africana: la crisi de l’aigua. Perquè encara que el seu pic va ser durant l’any 2017, la ciutat continua en una situació crítica respecte a aquest recurs tan essencial.
Crec que m’he enamorat, però aquest cop no d’una persona, sinó d’una ciutat. I penso que és per això que encara tinc, malgrat fer uns dies que ja soc aquí, aquesta sensació d’embogiment barrejada amb una gran varietat d’emocions
La posta de sol a Signal Hill, pujar el Lion’s Head en un dia de ple sol, l’entrada a una platja amb guàrdies de seguretat o els tombs per grans centres comercials son només alguns dels records que ara mateix tinc al cap. El passeig pels Company Gardens, el ritme frenètic del centre, els clubs de nit o la simpàtica senyora Jean de la cantina de la universitat. Si una paraula pot resumir el que sento ara mateix és joia. Joia de poder tenir l'oportunitat de viure aquí, joia per la càlida rebuda que he tingut per part de totes les persones amb qui m’he creuat, o la felicitat de veure, des del porxo de la casa on vivim, la posta de sol darrere la Table Mountain. Les memòries que hem anat posant-nos a la butxaca son, de moment, difuses, desordenades i barrejades. Vivim en un núvol que es mou de pressa i ens acompanya una tendència a la contemplació d’una ciutat que ens supera en tots els sentits. La grandesa de la natura no et deixa oblidar que, sens dubte, els humans som una espècie invasora. I la consciència de l’oceà o, més ben dit, de dos oceans, envoltant tot el que veus et fa comprendre que tu, amb tots els teus neguits i motivacions, no ets més que una pedreta en un món molt, molt gran.
Trucar als avis i explicar-los que encara no he vist cap lleó, aconseguir la primera entrevista amb una organització de base o trobar una cafeteria de confiança on et donen la teva primera targeta client et fa sentir a casa en un lloc que encara amb prou feines coneixes. Suposo que tinc una sensació similar a l’enamorament. Perquè, de fet, crec que m’he enamorat, però aquest cop no d’una persona, sinó d’una ciutat. I penso que és per això que encara tinc, malgrat fer uns dies que ja soc aquí, aquesta sensació d’embogiment barrejada amb una gran varietat d’emocions que no es presenten de manera clara. Perquè el moment de l’enamorament és irracional, i boig, i no té cap mena de sentit. Espero que, en unes setmanes, aquest enamorament es transformi en amor i em sigui més fàcil descriure allò que ara, tot just, estic començant a estimar.