Per evitar les altes temperatures, la celebració de l’esdeveniment s'ha fet a les portes de l’hivern i els partits a la nit | iStock

Carta des de Qatar

Una Copa del Món per col·locar el fill

Europa ha de mantenir excel·lents relacions amb Qatar si volem, després, no passar fred

De tot el que els he explicat en articles anteriors es poden deduir diverses coses. En general, podem dir que Qatar, com estat independent i ric, pot fer moltes coses. Però es fa difícil mantenir que Qatar és un lloc adient per organitzar una Copa del Món de futbol. No perquè no tingui capacitats econòmiques i organitzatives -les que no té, les subcontracta-, sinó perquè l’indret sembla, d’entrada, inhòspit per als objectius que es persegueixen. No és un veritable país en sentit territorial, tota vegada que només té una ciutat: Doha. El tema és important ja que concentrar tots els partits en una sola ciutat i no en el territori d’un país comporta tenir tots els estadis junts. Tota la logística. Tots els problemes. Qatar ha hagut de construir vuit estadis. Se n’adonen de la monstruositat?

El següent problema que es planteja és el derivat de les altíssimes temperatures. Això ha comportat traslladar la celebració de l’esdeveniment a les portes de l’hivern i fer els partits a la nit. Conseqüències? Menys visitants -l’espectador no pot aprofitar un període de vacances per viatjar al país-, i les retransmissions televisives no es fan en moments convenients per a l'audiència. La capacitat hotelera insuficient ha obligat a organitzar vols llançadora amb els Emirats, on molts espectadors han hagut de dormir. Fins a 500 vols diaris!

Aleshores, per què Qatar? Des del punt de vista de les autoritats qatarianes l’esdeveniment era interessant. Raons per aquest interès? Doncs per les mateixes raons que abans la Copa de Món de futbol l’havien organitzat França, Brasil, Rússia, Espanya, etc. Perquè els països volen recordar permanentment a tots que ells també estan al mapa i perquè el populisme de masses s’ha apoderat, fa anys, de les relacions entre els governants i la població. Tanmateix, Qatar té raons addicionals. Reclama l’atenció mundial per raons que ja vaig explicar: els veïns són incòmodes, la seva riquesa natural els fa peculiars -gas natural-, i busquen un ofici futur per al país. Ve a ser com el pare que vol deixar el fill col·locat per quan ell falti.

Ve a ser com el pare que vol deixar el fill col·locat per quan ell falti

Occident en aquest cas ha comès alguns errors. I ho ha fet estimulat per una premsa que fa temps que es vol presentar com guardiana dels valors purs i democràtics que, en general, ella no practica. Anem a pams. No sé si recordaran que un parell d’anys abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Salt Lake, es va destapar un cas de corrupció d’enormes dimensions. Es va acusar el comitè organitzador d’aquella ciutat d’haver utilitzat el suborn per tal d’obtenir el suport en la designació com a ciutat olímpica. I es va demostrar que alguns membres n’estaven implicats. De fet, el comitè organitzador es va desmuntar de dalt a baix. Fins i tot el senyor Samaranch -aleshores president del COI- va haver d’anar a declarar davant d’una comissió del Congrés dels Estats Units. El resum que jo en vaig treure de tot plegat és que Salt Lake només havia seguit la tradició. La conclusió fou que per aconseguir la designació s’havia de passar per caixa. Ho dic perquè per aconseguir les olimpíades de Barcelona es va haver de pagar, també.

Alguns volen fer veure que els nens vénen de París -sobretot pels nostres rodals-. Ignoren que un esdeveniment com la Copa del Món o unes Olimpíades són una operació en la qual cal convèncer, primer de tot, la població. I per això està la premsa. Segur que cap periodista recorda la cura que el senyor Samaranch prenia amb la premsa? Caldrà fer memòria de regals, invitacions, canapès, etc. que el periodisme rebia d’ell? Per què es pensen que cap periodista esportiu recordava el seu passat feixista? Tot això ho dic perquè escandalitzar-se pel fet que la designació de Qatar com a seu de la Copa del Món estigui sota sospita és d’hipòcrites. O d’ignorants.

Per aconseguir les olimpíades de Barcelona es va haver de pagar, també

Una frase que denota les capacitats subjectives del nostre caràcter és la famosa “més val caure en gràcia que ser graciós”. Ho dic perquè una altra de les crítiques que s’ha produït amb vehemència ha estat la de dir que a Qatar no es respecten els drets humans com ho fan les democràcies liberals occidentals -un fet que resulta evident-. Es diu que fer publicitat de la Copa del Món equival a blanquejar el règim imperant. No ho negaré. Com tampoc negaré que blanquejar va ser allò que, durant molts anys, va fer el Barça lluint el nom del país a la samarreta. O no? Llavors Qatar era fantàstic. Ara resulta que no.

Qatar és una monarquia àrab i, com a tal, és absolutista. La cultura àrab comporta aquesta manera d’entendre la política -sigui monarquia, sigui república-. Des d’un punt de vista de les relacions socials està mal vist discrepar en públic. És de mala educació. El fet comporta la inexistència -la incomprensió de la necessitat- d’una oposició política. No se n’entén la utilitat. Els dissidents són contemplats com uns grollers fora de lloc. Una segona característica d’aquest món àrab és la convicció popular que els problemes socials s’arreglen amb almoina, no pas amb solucions econòmiques estructurals -classe mitjana, impostos, etc.-. Vull dir amb això que l’acceptació de formes feudalistes és general. No considerar aquests dos factors que he enumerat comporta apuntar-se, amb entusiasme propi d’un adolescent, a les famoses “primaveres àrabs” que ja s’ha vist com han acabat. Unes pel broc gros -guerra a Síria i Líbia-, altres pel broc natural -Egipte-, altres pel broc fi -Tunísia-. Si alguna cosa ha quedat demostrada els darrers anys, ara ja gairebé decennis, és que la democràcia no es pot exportar si no hi ha una classe mitjana disposada a defensar-la i si aquesta classe mitjana té entre les seves tradicions culturals els valors que es van desprendre de la Revolució Francesa. Qualsevol altra cosa significa fer entrar el clau per la cabota.

Europa ha de mantenir excel·lents relacions amb Qatar si volem, després, no passar fred

Que els abusos laborals i les limitacions de llibertat són un fet acceptat amb naturalitat a Qatar? És evident; i ningú, des d’una perspectiva que és filla de la il·lustració, ho pot negar. Ara bé, que Qatar tindrà un rol determinant a la regió i, els propers trenta anys, això afectarà Europa? Tampoc es pot negar. Per tant, deixem de parlar d’amics i d’enemics, cosa que a casa nostra agrada molt. Deixem d’opinar d’allò que ens agrada que facin i del que ens desagrada. I aprenguem dels països seriosos i passem a parlar d’interessos. Europa ha de mantenir excel·lents relacions amb Qatar si volem, després, no passar fred. És a dir, ser purista sobre com ha de ser l’expansió de la democràcia al món àrab i, després, voler tenir calefacció és, ara com ara, difícil de combinar.

I aquí ho deixo.