En la primera part vaig analitzar la distribució dels fonamentals del sistema creditici espanyol per CCAA. La productivitat del crèdit és estructuralment molt més baixa a Madrid que a la resta de l'Estat, el que implica un excés de crèdit que no es transforma en més producció. La comparativa a escala provincial no canvia les conclusions que vaig treure en la primera part:
He graficat les sis províncies més grans d'Espanya per a l'any 2014, últim any amb dades disponibles. La relació entre PIB i crèdit, a nivell relatiu, és la correcta en totes les províncies excepte Madrid. El que implica és que tot l’excés de crèdit que té l'economia espanyola està a Madrid. El despalanquejament que ha patit l'economia espanyola ha estat intens a totes les províncies espanyoles exceptuant a Biscaia, que no va patir cap bombolla creditícia; Melilla, que depèn fonamentalment del sector públic; Àlaba, Alacant i Madrid. Aquestes tres hi han despalanquejat un modest 65% però tenint en compte que a Àlaba i Alacant el PIB i el crèdit van agafats de la mà, Madrid ha estat l'únic territori d'Espanya que quasi no ha reduït el seu excés de crèdit. Com es pot veure en el gràfic, la diferència entre pes del PIB i pes en el crèdit, 10 punts percentuals, és probablement el guany directe que obté Madrid per ser la capital de l'Estat.
L'evolució de les afiliacions a la banca és calcat al que vàrem veure a les CCAA. A mesura que Madrid guanya pes creditici, això es tradueix en més llocs de treball que no suposen cap guany net d'activitat econòmica sinó simplement el trasllat de llocs de treball de la resta de l'Estat cap a Madrid. No és estrany: el rescat de Bankia, de fet, va servir per conservar tots aquests tràilers de 50 metres replets de crèdit bancari i per conservar la gestió dels milers de milions d'euros en dipòsits d'estalvi que permetessin gestionar la Responsabilidad Patrimonial de la Administración i les obres mastodòntiques que fa l'Estat. Les famílies i les empreses catalanes haurien de vigilar on posen els seus dipòsits, ja que no només marxen dipòsits, essencials per a la inversió, sinó que marxen llocs de feina a Madrid i amb ells la concessió de crèdit bancari. No és estrany que Lleida tingui ja símptomes de desertització: allà on no hi ha bancs, l'activitat econòmica desapareix.
Les famílies i les empreses catalanes haurien de vigilar on posen els seus dipòsits
Les oficines bancàries per províncies reflecteixen el que acabo d'explicar. Barcelona, una de les 10 ciutats més de moda en el planeta, és la província d'Espanya que més oficines tanca malgrat ser una de les que menys oficines va obrir durant la bombolla. Des d'una perspectiva econòmica no té sentit tancar oficines a Barcelona quan Múrcia o Sevilla en tenen moltes més malgrat ser entorns econòmics molt menys atractius que Barcelona. Un altre cop el poder polític interferint en el mercat bancari.
Catalunya està patint una sagnia de recursos financers que, sense cap mena de dubte, és comparable al dèficit fiscal català. Reitero que cal prendre mesures urgents, els consumidors catalans han de conèixer les conseqüències que té l'actual sistema espanyol en l'economia catalana. Ja és dur haver de dir que, malauradament, el sistema bancari espanyol no aporta res de bo a l'economia catalana. No vull pensar el que passaria si la inversió directa estrangera no suplís el finançament que haurien d’estar donant els bancs.
Bibliografia:
-Drehmann, M et al (2016): "Recent enhancements to the BIS statistics", BIS Quarterly Review, September.
-Drehmann, M, C Borio and K Tsatsaronis (2011): "Anchoring countercyclical capital buffers: the role of credit aggregates". International Journal of Central Banking, 7(4).