CA | ES

Quan el crèdit condiciona l'economia

La nova anàlisi de l'economista Ivan Aguilar sobre el crèdit planteja, entre altres qüestions, si val la pena protegir un lloc de treball "a costa que un altre treballador no tingui feina"

Després de la Gran Recessió els economistes vam entendre que els nostres models macroeconòmics sense bancs estaven incomplets. El motiu és que als llibres de text s'assumeix que els bancs només són intermediaris financers i, per aquest motiu, no tenen cap paper en les regles d'assignació del capital. Això és una simplificació no trivial de la realitat, ja que els bancs creen el diner i, de facto, tenen un paper decisiu en l'assignació de capital i en la formació de l'estructura econòmica.

L'estudi de la productivitat també ha patit un impuls important arran de la introducció del sistema financer en els models macroeconòmics. El motiu és fàcil d'entendre:



La relació entre crèdit de nova creació i PIB és molt forta, el que suggereix que podem estudiar les variables reals a partir del crèdit. Per exemple, Borsi (2016) estudia la relació entre crèdit privat i taxa d'atur. Conclou que hi ha una relació molt forta entre ambdues variables. El cicle d'ocupació i crèdit és contracíclic però té dues característiques bàsiques que són certes arreu: I) Una contracció del crèdit implica una contracció dels salaris reals i II) Una contracció del crèdit augmenta la taxa d'atur. La relació entre atur i crèdit no és simple. Com més elevat és el ritme de creació de crèdit en la fase expansiva, més cau l'atur quan arriba la contracció. També inclou l'atur juvenil i les institucions laborals com a variables de control.

El crèdit i les seves conclusions
Les conclusions són dues. L'atur juvenil és molt sensible al crèdit i a les institucions, de manera que els mercats laborals rígids pateixen taxes d'atur més elevades i més persistents que els flexibles. És el cas dels països del sud d'Europa: les indemnitzacions i la sobreprotecció dels contractes indefinits tenen un cost molt elevat en taxa d'atur. Val la pena protegir un lloc de treball a costa que un altre treballador no tingui feina? No ho crec pas.

A més, la composició del crèdit també importa, així que la política monetària macroprudencial del Banc Central és decisiva en la configuració de l'estructura econòmica. Tot plegat ens porta a la relació entre sistema financer i productivitat de l'economia. Malgrat que la manca de bases de dades financeres és greu, sí que podem construir dades de panell entre diversos països per entendre la relació entre bancs i productivitat total dels factors.

Ferrando i Ruggieri (2015) analitzen l'impacte de les restriccions financeres (creditícies) en el creixement de la productivitat entre 1995 i 2011. Els resultats ens diuen que la relació és negativa: Si el crèdit cau, la productivitat a mitjà termini rep un shock negatiu. A més, aquestes restriccions afecten quantitativament de forma molt desigual. Mentre Alemanya i Holanda tenen una relació feble però significativa, Espanya, Itàlia i Portugal –justament els tres rescatats- tenen una relació estranyament forta, ja que l'escassetat de crèdit bancari explica la pèrdua d'entre el 8 i el 10% del PIB real, suggerint un hipotètic efecte expulsió financer (crowding out) entre deute públic i crèdit bancari, tema que tractaré els pròxims mesos en aquesta secció.

Especialment nociu és l'efecte sobre la productivitat del treball d'aquests països, i és que Catalunya estaria creixent ara al 6-7% amb una regulació laboral del centre o del nord d'Europa. Aquestes restriccions creditícies tenen impacte en els fluxos internacionals de capital, ja que les empreses no poden invertir a causa d'aquestes restriccions financeres i no pas perquè no hi hagi oportunitats de negoci. I és que resulta molt estrany dir que no hi ha oportunitats en plena quarta Revolució Industrial. Aquests forats són aprofitats per inversió estrangera directa, per tant, si bé hem de celebrar que aquestes oportunitats no es perden, no és menys cert que asseguren fuites de capital a perpetuïtat en forma de dividends.

Productivitat i sortida a l'exterior
L'augment de la productivitat ha permès l'economia catalana iniciar un procés d'internacionalització. Aquesta obertura cap a l'exterior és un xic contradictòria amb la productivitat aparent de l'economia catalana i amb les restriccions financeres. Les empreses exportadores tenen un perfil bastant específic, ja que la internacionalització té costos fixes importants com són les xarxes de distribució, costos d'informació i la segmentació del producte. Aquests costos solen ser finançats amb diners en efectiu i no amb crèdit bancari, ja que l'alta productivitat d'aquestes empreses els permet accedir a rondes de finançament i finançar via capitalització.

Aquesta és la conclusió de Van den Bussche (2014) entre la relació productivitat i demanda externa. Les exportacions són una bona mesura de la productivitat sectorial. A Catalunya, aquests costos enfonsats són menors gràcies al fet que les oficines d'Acció de la Generalitat permeten reduir-los i compartir-los substancialment, cosa que permet incorporar empreses amb un cost marginal de producció major a aquest procés d'obertura comercial. Les operacions ordinàries comercials solen ser finançades per bancs comercials a causa de l'alta productivitat de les empreses exportadores, ja que tenen la capacitat de capturar yields més elevats que els de mercat (Antràs 2011).

Un canvi al sector financer
En conclusió, l'economia catalana ha d'adreçar el problema de la productivitat contracíclica al més aviat possible. Diverses actuacions necessiten ser adreçades tant a curt com a llarg termini. A curt, una reforma profunda del mercat laboral intentant aconseguir una flexibilitat semblant a la nòrdica per aconseguir una productivitat pro-cíclica com arreu. També una reforma fiscal que redueixi les contribucions socials a càrrec de l'empresa i redueixi la pressió fiscal a l'estalvi. Comparativament ambdues són massa elevades per als estàndards europeus. Paral·lelament caldria augmentar la dotació de la reserva legal perquè la capitalització empresarial és clau per aconseguir nivells elevats de productivitat.

A llarg termini, dues actuacions són cabdals. La primera, com vaig argumentar en articles antics, és una política d'obra civil conservadora i orientada a la productivitat: xarxa ferroviària de mercaderies des de Tarragona fins a França i Rodalies en són dos exemples clars. La segona, incentivar la creació d'un sistema financer català. Les potències manufactureres i tecnològiques tenen totes una seu financera destacada. El motiu és que aquest finançament requereix especialització i alt know-how per ser rentable. Això implica un sector financer que aporti entre un 5 i un 10% al PIB, mentre el català no arriba al 2,5%.

En l'últim informe Global Financial Centres, Barcelona ni apareix en una llista de 87 centres financers de tot el món. No és d'estranyar, la fallida de les caixes ha causat un cost reputacional elevat cap als polítics del país. A més, l'ús continuat del cost reputacional dels agents socials cap a la banca privada per extreure rendes no és un bon incentiu per atraure bancs forans ni per a la iniciativa privada. Tot està per fer a Catalunya envers el sector financer.

Aquest article és la continuació d'un primer volum "Catalunya, condemnada a tenir empreses petites?".
Avui et destaquem
El més llegit