Nuria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat i presidenta de la Diputació de Barcelona | David Zorrakino | Europa Press

EL LABERINT DEL PODER

Diputació, 200 anys de l'amic invisible

Si preguntéssim pel carrer a què es dedica la Diputació de Barcelona, segurament obtindríem un bon grapat de vots en blanc, abstencions i 'pasapalabras'

No volíem deixar que s’escolés pel forat del temps aquest 2022 sense posar la lupa sobre les diputacions, perquè precisament enguany se celebra el seu dos-cents aniversari, atès que van ser concebudes per primer cop el 1822. Dèiem per primer cop perquè les institucions creades en aquell any van tenir una vida efímera i no va ser fins a partir del 1836 en què es van consolidar. I per ser estrictes, també va existir un precedent el 1812, vinculat a la Constitució de Cadis, però va ser de curta volada.

L’atribut d’invisible que li atorguem al títol de l’article fa referència a que, qui més qui menys, ha sentit a parlar de la seva existència, però poca gent sabria detallar-nos les seves competències, o sigui, a què es dediquen. Val a dir que per raons d’extensió en aquest article ens centrarem en la Diputació de Barcelona, la de més pes de les quatre de què disposa el país (com que es tracta de diputacions provincials, les altres tres són les de Tarragona, Lleida i Girona).

La seu de la DiBa (així li direm a partir d’aquest moment) és a la Casa Serra, un edifici de Puig i Cadafalch ubicat a la parcel·la triangular delimitada per la Rambla de Catalunya, el Carrer de Còrsega i l’Avinguda Diagonal. Tot i que el palauet es va acabar de construir el 1908, el seu aspecte actual data de mitjans dels vuitanta, quan es va dur a terme una reforma molt profunda de l’immoble. Els cèlebres arquitectes Federico Correa Ruiz i Alfons Milà Sagnier van respectar la façana perimetral, però a dins van afegir-hi un edifici d’oficines de nova planta que contrasta molt amb el neogòtic de l’obra primigènia. La DiBa s’hi va instal·lar el 1987, després d’haver estat desallotjats de la Plaça Sant Jaume davant de la recuperació de la Generalitat.

En l’actualitat, els òrgans de govern bàsics de l’entitat són els següents:

• Presidència.

• Quatre vicepresidències.

• Junta de Govern.

• Ple.

Addicionalment, hi ha alguns òrgans de caràcter complementari:

• Comissió Executiva.

• Comissions informatives i de seguiment.

• Junta de Portaveus.

• Comissió Especial de Comptes.

Des del 2019, la presidència l’ocupa Núria Marín Martínez (1963), en representació del PSC. Segons es llegeix al seu currículum, la seva formació acadèmica se circumscriu a uns “estudis equivalents a la diplomatura de ciències empresarials”, que no sabem què vol dir. Abans d’entrar a la política havia estat funcionaria a l’Ajuntament de l’Hospitalet. De ben jove militava a la Joventut Socialista de Catalunya, de manera que el 1981, amb divuit anys, ja va pujar a la categoria absoluta, és a dir, a la militància del PSC. Aquesta adscripció política li ha servit per anar teixint una carrera de càrrecs públics que va encetar el 1995 amb una regidoria al consistori riberenc i que la va dur fins al cim de la piràmide municipal com a alcaldessa de la ciutat (2008-). Aparentment, el càrrec de president de la DiBa és de caràcter exclusiu (com molts d’altres de l’entitat), però caldria revisar aquest concepte perquè, en realitat, tant la presidenta com altres membres de la cúpula tenen activitat paral·lela a l’administració pública (com hem vist abans, Marín és també alcaldessa de l’Hospitalet). És més, sembla un requisit imprescindible ocupar algun altre càrrec per tal d’accedir als de la DiBa, de manera que el concepte d’exclusivitat pren un significat diferent al que coneixíem fins ara. En aquest sentit, qualsevol ciutadà poc versat en el llenguatge de l’administració pública tindrà molts dubtes per saber si el salari d’alcaldessa (81.610,20 euros bruts anuals) s’ha de sumar o no a la retribució que ara veurem que rep per presidir la Diputació. La suposada dedicació exclusiva a la DiBa està premiada amb un salari brut anual de 109.055,10 euros, als que cal afegir la “indemnització” per assistir als plens de la cambra, als quals cal pressuposar que la presidenta hi assisteix (no queda gens clar si rep aquest complement d’assistència). Seguint amb les observacions de caràcter semàntic, no sembla que el terme “indemnització” sigui el més escaient quan es tracta de fer una activitat que és part de la teva tasca. La realitat és que només cobren un sou públic, a banda de dietes, però això no es precisa en la web de la Diputació.

Vicepresidents

Les quatre vicepresidències que abans esmentàvem les ocupen actualment Jaume Collboni Cuadrado (1969), Núria Parlon Gil (1974), tots dos del PSC, i Carmela Fortuny Camarena (1968) i Ferran Mascarell Canalda (1951), tots dos de Junts. Segurament el més conegut de tots és Collboni, un llicenciat en dret per la UB que va estar vinculat com advocat a la UGT i que des de 2005 ocupa càrrecs al PSC. La seva companya de partit, Parlon, és llicenciada en ciències polítiques per la UAB; addicionalment, el seu currículum indica un Mestratge en Política Social, que és una titulació de la que desconeixem la seva naturalesa perquè les dues úniques entrades a Google on hi apareix ens remeten, precisament, al currículum de Parlon. També acredita estudis de doctorat en ciències polítiques, però atès que no consta que sigui doctora, haurem de deduir que aquests estudis resten inacabats. Avui dia és alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet.

Saltant de trinxera i analitzant els membres de Junts, descobrim que Fortuny és llicenciada en Ciències de l’Educació per la UAB, a més de disposar d’un Màster en Gestió Pública i d’alguns altres post-graus, sobretot a Esade. La seva vida política va començar el 2007, amb el càrrec de tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Bona part dels càrrecs que ha ocupat des d’aleshores estan vinculats al sistema sanitari. Va ser alcaldessa de Sant Cugat del Vallès durant un any, en substitució de Mercè Conesa. Per la seva banda, Mascarell és llicenciat en Història per la UB i durant molts anys va estar vinculat el món editorial. El 1984 va tenir el seu primer contacte amb la DibA a través del Departament de Publicacions que ell mateix va impulsar. Ha estat conseller en diverses ocasions i durant tres anys va viure l’experiència de treballar a l’empresa privada, en concret a l’editorial RBA (2007-2010).

“Accedir a la declaració de béns patrimonials d’aquests membres tindrà tot un seguit de decepcions: en el cas de Núria Marín es trobarà amb un missatge que diu ‘El recurso solicitado no ha sido encontrado’

Malauradament, quan un usuari intenti accedir a la declaració de béns patrimonials d’aquests membres, tindrà tot un seguit de decepcions: en el cas de Núria Marín es trobarà amb un missatge que diu “El recurso solicitado no ha sido encontrado”, mentre que en el cas de Collboni, Parlon, Fortuny i Mascarell, en canvi, es trobarà que entra en un bucle infinit de redireccions sense sentit. L’accés als béns patrimonials es fa, si més no teòricament, a través d’un fitxer Excel molt prometedor, però que ofereix el desenllaç indicat.

El càrrec de vicepresident està retribuït amb 97.695,50 euros bruts anuals, però a la llista dels agraciats no hi apareix Collboni perquè cobra de l’Ajuntament de Barcelona. Encara que això no queda gens clar a la web, els salaris no són acumulables als que eventualment podrien rebre per altres càrrecs a l’administració (tot i aquella premissa de sentit confús anomenada “dedicació exclusiva”). En aquest sentit, Collboni és en l’actualitat el regidor president del grup Municipal Socialista de l’Ajuntament de Barcelona, i el Primer Tinent d’Alcaldia d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda també a l’Ajuntament de la ciutat comtal, Parlon és alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Fortuny és regidora a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i Mascarell, regidor a l’Ajuntament de Barcelona.

Junta de govern

Baixant en la piràmide de poder de la DiBa arribem a la Junta de Govern, un òrgan integrat per la Presidència i un màxim de 17 diputats, que en certa manera són l’equip de treball de la mateixa Presidència i que per això estan triats directament per ella. Aquests diputats són escollits d’entre tots els que formen el Ple, que són 51 (més endavant explicarem el curiós mètode com accedeixen a la cadira). Aquesta Junta de Govern, a més dels diputats de ple dret (9 del PSC, entre els que trobem a Collboni i Parlon, i 7 de Junts, incloent-hi Fortuny i Mascarell) en té 5 amb el curiós estatus de “diputats sense vot, però amb veu”. Paradoxalment, el primer diputat de la llista que no té vot, però sí veu es diu Mut de cognom. Tot a la DiBa és màgic i sorprenent. Aquests “diputats eunucs”, si se’ns permet l’expressió, són un de cadascun dels següents partits: ERC, Comuns, Ciutadans, Partit Popular i Tot per Terrassa. La presència d’aquesta última marca vallesana pot resultar curiosa, però té l’explicació al mètode com es trien els diputats del Ple, que és el següent òrgan que analitzarem.

El Ple de la Diputació és el màxim òrgan col·legiat de govern i està format per 51 diputats, que al mateix temps són regidors electes dels diferents ajuntaments del país. Per tant, avui dia la composició d’aquest ple guarda relació directa amb les eleccions municipals del passat 26 de maig del 2019, que va donar el següent repartiment:

• PSC: 16 diputats.

• ERC: 16 diputats.

• Junts: 7 diputats.

• Comuns: 5 diputats.

• Ciutadans: 4 diputats.

• Partit Popular: 2 diputats.

• Tot per Terrassa: 1 diputat.

I aquí el factor diferencial del Ple: els diputats són assignats no pas per comarques, sinó per partits judicials, que és una divisió del territori molt antiga -tant com la mateixa DiBa i la divisió provincial- que prové de l’àmbit de la justícia. La província està dividida en 14 partits judicials, molt heterogenis, el que provoca que, per exemple, una llista local com Tot per Terrassa tingui cadira al Ple. Bé, tampoc són ben bé els partits judicials amb els que treballa l’administració de justícia, que en té vint-i-cinc, sinó que són “partits judicials electorals”, que queden reduïts a catorze. Els partits judicials electorals són els següents:

• Arenys de Mar (amb 20 municipis).

• Barcelona (4).

• Berga (35).

• Granollers (34).

• L’Hospitalet de Llobregat (10).

• Igualada (34).

• Manresa (35).

• Mataró (18).

• Sabadell (12).

• Sant Feliu de Llobregat (21).

• Terrassa (12).

• Vic (45).

• Vilafranca (23).

• Vilanova i la Geltrú (8).

Realment tot un procediment només apte per a iniciats.

"Neus Munté, Celestino Corbacho o Xavier Garcia Albiol  esperen el retorn dels 'glory days', o bé, directament la jubilació"

Entre els membres del Ple trobem a vells coneguts de la política catalana, ara ja en franc retrocés, com per exemple Neus Munté Fernández, Celestino Corbacho Chaves o Xavier Garcia Albiol, que esperen el retorn dels glory days, o bé, directament la jubilació, mentre jeuen aparcats a la Diputació.

Però amb els càrrecs polítics no acaba tot, si no que més aviat només comença, perquè per sota d’ells hi ha l’estructura directiva, que té dues capes: personal directiu professional i personal directiu a seques, que podríem pensar, sensu contrario, que són amateurs i treballen per amor a l’art; més endavant resoldrem el dubte. D’entre el personal directiu professional hi ha la Secretaria General, la Tresoreria i la Intervenció General, la Direcció del Gabinet de Presidència i després un exèrcit de coordinadors (fins a dotze) que estan per sota de la Coordinació General, que cal suposar que serà una mena de “coordinador de coordinadors”. L’usuari que passegi per la plana web de la DiBa pot tenir moments d’angoixa en veure que cada hipervincle que clica corresponent a un càrrec, farà que se li desplegui davant dels seus ulls un arbre de càrrecs i sots-càrrecs que el farà sentir enmig d’un d’aquells mems fractals que no acaben mai.

En aquest sentit, la Secretaria, que semblava ocupada només per una persona (de nom Petra Mahillo García, per cert), en realitat és un univers en forma d’arbre on hi pengen el Servei de Secretaria, la Direcció dels Serveis de Secretaria Adjunta a la Secretaria General, el Servei del BOP de Barcelona i d’altres publicacions oficials, la Direcció de Serveis Jurídics, el Servei d’Assessoria Jurídica, el Servei d’Assistència Jurídica Local i la Direcció de Serveis de Secretaries Delegades, aquest darrer ja impossible de desencriptar pel que fa als seves funcions. Davant de tal desplegament de combinacions de denominacions, de ben segur que els guionistes de “La vida de Brian” marxarien capcots fent miques el seu guió pueril.

“El personal eventual (un màxim de 124) en realitat són un exèrcit d’assessors tècnics (26) i d’assessors de grups polítics (64)”

Recordin que, pel que fa als directius, només n’hem analitzat els professionals i ens falten els, diguem-ne, amateurs. Aquí hi ha totes les Gerències de la DiBa (fins a disset, algunes amb denominacions tan peculiars com “Gerència de Serveis Residencials d’Estades Temporals i RESPIR”), de les que pengen altres estaments anomenats “Oficines” i “Direccions”, a més d’algun “Servei”, com el de “Convivència, Diversitat i Cicle de Vida”. A banda de les gerències, en aquest apartat també hi ha les Direccions (onze), una de les quals es diu “Direcció de Serveis Suport Coordinació General”, que pensem que deu ser algú que ajuda a aquell coordinador de coordinadors que hem vist abans. Aquestes Direccions també tenen el seu grau de fractalitat, perquè es despleguen en “Serveis” i “Oficines”. Algunes, cal suposar que les més importants, també tenen “Subdireccions”. No volem passar per alt algunes de les oficines, com ara l’Oficina Tècnica d’Internet, que si s’ocupa de tot internet sencer, deu estar ben enfeinada. Però amb les Gerències i Direccions no s’acaba tot, perquè també hi ha els Gabinets (tres). Per cert, hem resolt el dubte sobre l’existència o no de retribució en aquests càrrecs directius que hem anomenat amateurs perquè no van acompanyats del terme professional, com sí passava amb els que havíem analitzat anteriorment. No tenim bones notícies, perquè tots cobren entre 95.444,84 euros i 101.400,02 euros. Els altres, els professionals, arriben als 127.065,94 euros anuals. Però com que a la DiBa deu existir una gran càrrega de treball, amb tota aquesta estructura no n’hi ha prou per tirar la feina endavant, de manera que cal personal eventual (un màxim de 124), que en realitat són un exèrcit d’assessors tècnics (26) i d’assessors de grups polítics (64). No ens portem a engany, la majoria dels etiquetats com a tècnics, també provenen dels partits polítics. A tot el que hem vist, cal afegir-hi l’ingent cos de funcionaris, que fa elevar la plantilla total per sobre de les dues mil persones.

I per anar acabant amb el tema del personal i poder oferir el que els anglosaxons anomenen grand total, direm que la despesa de personal prevista per al 2022 ascendeix a més de 254 milions d’euros, que a grans trets es divideix en 5 milions per al personal directiu, 5,5 per al personal eventual, 162 per als funcionaris, 5,6 milions per a personal laboral i d’altres, 15,8 per a incentius (?) i 60 milions de Seguretat Social i similars.

"El moment de major glòria de les diputacions va ser d’ençà del 1914, quan les quatre diputacions van decidir fusionar-se per formar la Mancomunitat de Catalunya"

Sens dubte, i des del punt de vista dels catalans, el moment de major glòria de les diputacions va ser d’ençà del 1914, quan les quatre diputacions van decidir fusionar-se per formar la Mancomunitat de Catalunya, que va representar un instrument primigeni d’autogovern en el segle XX. Amb les poques eines de què disposaven, el resultat va ser extraordinari en matèria d’obra realitzada, però un cop més el periple d’autogovern va resultar massa curt, en aquest cas per l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera el 1923. Si tenim molt clar el rol cabdal que van representar les diputacions en aquell període, en l’actualitat no ho tenim tant. Com dèiem de bon començament, si preguntéssim pel carrer a què es dedica la DiBa, segurament obtindríem un bon grapat de vots en blanc, abstencions i pasapalabras. Com a molt, potser trobem algú que ens diu que és l’entitat que gestiona la principal xarxa de biblioteques públiques de la província.

Segons la plana web de la mateixa DiBa, “la Diputació de Barcelona fonamentalment dona suport tècnic, econòmic i tecnològic als ajuntaments perquè puguin prestar serveis locals de qualitat de manera més homogènia a tot el territori. Coordina serveis municipals i organitza serveis públics de caràcter supramunicipal”, una definició que no ens ajuda gaire a entendre què fan. Un altre paràgraf que la mateixa entitat proporciona no afegeix llum a la foscor: “L'assistència i la cooperació amb els governs locals es concreta en la transferència de recursos tècnics (treballs d'assessorament i assistència), econòmics (ajuts, fons de prestació i crèdits) i materials (prestació directa del servei per part del personal de la Diputació de Barcelona)”. Buscant altres fonts, descobrim tot un seguit d’organismes que depenen de la DiBa:

• CCCB (el centre cultural de l’antiga Casa de la Caritat).

• Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa.

• Institut del Teatre.

• Xarxa de Comunicació Local.

I així fins a disset entitats. Però tampoc no ens serveix de gaire alhora d’entendre les seves funcions, de manera que alguns seguiran pensant que la DiBa “són aquells de les biblioteques”. En tot cas, sembla lícit que es despertin dubtes sobre quina és la utilitat real d’un organisme que enguany té un pressupost superior als 1.000 milions d’euros -dels quals una quarta part són despeses de personal- i si no estarà patint pas una hipertròfia producte de l’obligació autoimposada d’oferir solucions habitacionals ben retribuïdes a personal que orbita al voltant dels partits polítics. Un altre terreny boirós d’aquest país minvant que és Catalunya.