Zona d’Especial Protecció de les Aus del Baix Llobregat | ACN

L'anàlisi

ZEPA, ja n'hi ha prou!

Catalunya ha esdevingut un país de fer i desfer. El malbaratament de recursos no sembla preocupar massa

Fa poc més d’un any vaig escriure l’article El país del "no" a tot. Quan un escriptor denuncia un fet té l’esperança que algú el llegeixi, però, sobretot, té el somni que algú li faci cas. És com els qui cada any comprem uns dècims a la loteria amb la ferma esperança que de cop assolirem la seguretat econòmica, podrem ajudar als fills, mostrar la nostra generositat solidària amb un món sovint cruel i construir una muntanya d’il·lusions. Cada any els somnis es desfan, però resta l’esperança per a l’any que ve. Però, des que vaig escriure l’article, les desfetes produïdes per la manca de planificació estratègica s’han multiplicat (aeroports, gasoductes, MAT, eòlica marina i terrestre o fotovoltaica en regadius, per exemple). Catalunya ha esdevingut un país de fer i desfer. El malbaratament de recursos no sembla preocupar massa.

El darrer error estratègic és l’ampliació de la ZEPA (Zona d’Especial Protecció de les Aus) del Baix Llobregat. La proposta d’ampliació implica passar de 935,05 hectàrees a 2.381 hectàrees de la ZEPA al Delta del Llobregat. Aquest projecte ha rebut un allau d’al·legacions en contra. Prop de 200 empreses i sindicats han expressat la seva desaprovació. A les al·legacions s’aporten arguments concrets de manca d’informació prèvia, d’escepticisme sobre la real afectació a les aus, d’inadequació a la legislació europea, de manca d’un pla de gestió de les actuals superfícies protegides i del caire extremadament restrictiu de la proposta. Però crec que cal sortir del detall, cal revisar la història per, a continuació, aixecar el vol i, des de la distància, mirar el mapa del Baix Llobregat, de Catalunya i del món.

Una conjuntura global que reclama respostes

La conjuntura econòmica actual està marcada per serioses tensions globals als mercats alimentaris. Des de 2007 els preus dels aliments han embogit amb quatre greus crisis (2007-2008, 2010, 2012 i 2022), de les quals la del 2010 va fer esclatar les guerres del Nord d’Àfrica. Fa pocs dies el Departament d’Agricultura dels Estats Units publicava que en un any, de mitjana, els preus del sòl als Estats Units s’havien incrementat un 12,4%. Països com ara la Xina o Aràbia Saudí estan comprant terres o establint acords de proveïment alimentari a altres països en previsió de possibles problemes de proveïment futur. També a Catalunya s’han incrementat les compres de finques per part de fons financers diversos. El món s’està preparant per a la gran batalla dels recursos naturals. La mateixa guerra d’Ucraïna té una lectura possible en aquesta direcció.

El món s’està preparant per a la gran batalla dels recursos naturals. La mateixa guerra d’Ucraïna té una lectura possible en aquesta direcció

Què fem mentrestant a Catalunya? A Catalunya fem el contrari. Segons sembla això és només un problema de l’Àfrica i això ens ho diuen algunes persones influents. Així, sense cap avergonyiment s’ha dificultat el desenvolupament del canal Segarra-Garrigues, s’han obert les portes a laminar els sòls agrícoles productius, fins i tot de regadiu, amb plaques solars i ara es vol quasi destruir definitivament el poc sòl agrícola que queda al Delta del Llobregat. Tot vestit, tanmateix, d’arguments en format mediambientalista que traspassen totes les barreres del sentit comú i amb un llenguatge contradictori. Mentre es parla d’agricultura de proximitat, objectiu que es difon com el gran objectiu del Pla Estratègic de l’Alimentació Catalana, alhora es proposa destruir el poc que quedava de les millors terres agrícoles de Catalunya, al costat de la gran àrea metropolitana. Així mateix, mentre s’autoritza a posar plaques solars a sòls agrícoles productius, fins i tot de regadiu, al mateix temps, s’aprova un decret que pretén la recuperació de terres abandonades. Sense que deixi de tenir sentit recuperar terres, el que no té sentit és l’ordre de prioritats. Primer cal posar les plaques solars a les terres abandonades, no a les productives.

No tenim temps per equivocar-nos

S’estan errant els camins estratègics de futur, sobretot tenint en compte que Catalunya està densament poblada i compta amb la meitat del sòl agrícola amb relació a les mitjanes europees i mundials. No hi ha hagut objeccions per omplir el delta del Llobregat d’infraestructures, edificis, fàbriques, magatzems, aeroport i zones protegides. Però ara es vol anar més lluny i destruir el que quedava de la principal riquesa del delta del Llobregat, és a dir, el seu potencial agrícola.

Cal defensar la biodiversitat i cal defensar una producció alimentària sostenible, però, tanmateix, una producció suficient per abastir la demanda i, sens dubte, assequible per a tota la població

Els dogmes ideològics poden justificar qualsevol cosa, però la realitat els desmenteix. Si parlem de sostenibilitat ens hem de referir als Objectius de Desenvolupament Sostenible i aquests són disset, malgrat que solament dos d'ells parlen de la defensa de la biodiversitat. Però n’hi ha 15 més: La fi de la pobresa, l’assoliment de la fam zero, la reducció de les desigualtats, el consum i producció responsables, l’energia neta i assequible, la indústria, la innovació i les infraestructures o l’aigua, per exemple. La realitat és complexa i és des d’aquesta complexitat que cal abordar les respostes estratègiques. Cal defensar la biodiversitat i cal defensar una producció alimentària sostenible, però, tanmateix, una producció suficient per abastir la demanda i, sens dubte, assequible per a tota la població. A més ha de ser econòmicament rendible, requisit sine qua non de la seva viabilitat. Abordar la complexitat i apostar per les respostes possibles, totes elles probablement insuficients, és el camí. Enrocar-se en un objectiu únic, transformat en axioma inalterable, és una opció clarament insostenible. No és més sostenible qui crida més fort sostenibilitat. Ho és qui aporta solucions, dins de la complexitat, capaces d’equilibrar i optimitzar respostes atenent als diferents propòsits.

Calen respostes equilibrades

Catalunya té una tercera part del seu territori com a ZEPA (32%). La mitjana Europea és el 17,9%. França en té l’11,01%, mentre que el Regne Unit és de 8,66%. Som els campions en ZEPAs. Però, la defensa dels ocells ha de ser compatible amb alimentar a la població. Hi ha d’haver equilibri entre els diferents objectius i, en aquest cas, Catalunya ja ha aportat més que ningú en ZEPAs. Alhora, l’agricultura del Baix Llobregat ja ha cedit més del que correspondria en equilibri. Catalunya disposa d’un tresor de producció agrícola (hortícola) al delta del Llobregat i es vol destruir o, cosa que és el mateix, es vol substituir per una agricultura en regressió pròpia de temps passats. Cal saber-ho, els condicionants mediambientals que es proposen amb l’ampliació de la ZEPA són incompatibles amb una agricultura competitiva i sostenible.

Més info: Segarra-Garrigues: I ara què fem?

Catalunya necessita produir més aliments i de manera sostenible. Amb aquesta finalitat necessita una agricultura moderna, tecnològicament avançada. Aquesta és l’agricultura de precisió. El delta del Llobregat ha fet una aposta lògica per l'horticultura, aquesta horticultura de precisió estarà moltes vegades sota hivernacle, tot i que això també genera prejudicis eco-estètics, cal obviar-los. Els hivernacles moderns són la resposta sostenible de l’horticultura. Sota l’hivernacle modern trobem eficiència productiva, baix consum d’aigua que es recicla en procés circular, reducció d’insecticides, fertirrigació... En resum, sostenibilitat.

Cal dir, d’una vegada, que molts dels arguments per frenar els projectes de progrés són excessos estètics o meres excuses que amaguen la insolidaritat en format territorial

Ens hem de dir la veritat. Els governs han de saber dir la veritat. S’han d’afinar les estadístiques i s’ha de parlar el llenguatge de la realitat. Cal dir, d’una vegada, que molts dels arguments per frenar els projectes de progrés són excessos estètics o meres excuses que amaguen la insolidaritat en format territorial. La lluita contra el canvi climàtic requereix consciència i esforços i, en qualsevol cas, cal abordar-lo sense apriorismes estètics. A Dinamarca mostren els molins de vent com a reclam turístic i orgull de país compromès amb un futur sostenible. Aquí l’estètica, disfressada de mentida, paralitza qualsevol projecte o destrueix projectes ben orientats.