Es multipliquen les veus que demanen que la indústria faci un pas endavant. Es diu que cal posar en valor la indústria i que aquesta ha de liderar la reactivació econòmica dels pròxims mesos i anys. És un tema recurrent en les crisis dels darrers temps. Primer va ser la crisi financera i de la construcció del 2007-2012 i ara la crisi sanitària de la Covid-19. La indústria ens ha de treure del pou per segona vegada en tretze anys, sense haver estat causant de cap d'aquestes crisis però sí havent-les patit durament. D'alguna manera la indústria ja fa setmanes que està ajudant en l'actual crisi. I un bon exemple és la gran quantitat d'empreses que han reorientat ràpidament -i en molts casos altruístament- la seva activitat original vers a la fabricació de productes i equips sanitaris de diversa índole que mancaven i eren imprescindibles en els moments més crítics.
Certament, la indústria és el "pal de paller", és el sector tractor, de la nostra economia i de la nostra societat. D'una banda, per la seva importància quantitativa, però, sobretot, per la seva rellevància estratègica, donant solidesa, estabilitat i seguretat al sistema en tots els seus vessants. A Catalunya la indústria contribueix amb el 19,3% al valor afegit brut de l'economia, però la seva aportació pot arribar a gairebé el 60% si s'aplica el concepte de "nova indústria" o de "servoindústria" (indústria més serveis vinculats a ella). A més, la indústria és aportadora neta de recursos públics via impostos i de riquesa exterior a través de les exportacions, alhora que concentra bona part de la recerca privada i dels llocs de treball més estables i millor retribuïts.
"La indústria ens ha de treure del pou per segona vegada en tretze anys, sense haver estat causant de cap d'aquestes crisis"
Ara la indústria s'haurà de reinventar novament i tornar a ser l'eix central de la reactivació econòmica, com ho va fer en la crisi anterior. Però la indústria no està exempta de problemes i necessitats. En les circumstàncies actuals cal treballar a dos nivells superposats. D'una banda, el curt termini, atesa la conjuntura, i, de l'altra, el mitjà i llarg termini, responent als reptes estructurals. A curt termini, l'atenció s'ha de posar en la recuperació del teixit productiu, amb contundència, agilitat i rapidesa, per tal de garantir la supervivència de les empreses. Al respecte, dos aspectes requereixen extrema atenció.
En primer lloc, els aspectes laborals i d'adaptació al context de cada moment i, en segon lloc, els aspectes financers i de liquiditat empresarial. Amb relació a aquest segon punt, s'hauria d'aplicar la màxima de "a grans mals grans remeis", i valorar si no seria necessari dur a terme una condonació/reestructuració -total o parcial- de l'endeutament que creixentment estan assolint les empreses industrials en l'actualitat i que pot posar en qüestió el seu futur. En la crisi anterior el sistema financer va rebre aquest tractament i es va beneficiar d'un rescat que deixa una rèmora irrecuperable de moment estimada en uns 51.200 milions d'euros. En tot això, no ens podem oblidar que en els mesos vinents el marc normatiu ha de donar seguretat i flexibilitat, adaptant legislacions afavoridores de la recuperació i evitant aquelles que impulsen el tancament de l'activitat empresarial.
"S'hauria d'aplicar la màxima de "a grans mals grans remeis", i valorar si no seria necessari dur a terme una condonació/reestructuració -total o parcial- de l'endeutament"
En el mitjà i llarg termini, cal continuar treballant definint el model productiu del futur i el paper que ha de tenir la indústria a la nostra societat. I una gran oportunitat a Catalunya ens la dóna l'elaboració del nou Pacte Nacional per la Indústria (PNI), una vegada que finalitzi l'actual el mes vinent de desembre. És obvi que aquesta feina estarà condicionada per la crisi present, a més de pels reptes que s'esperen, i que caldrà tenir una perspectiva àmplia i nova. Una major atenció a les polítiques sectorials, a la indústria de proximitat, a les empreses de petita i mitjana dimensió, a l'enfortiment de l'estructura financera, a la relocalització d'activitat productiva, a la internacionalització, a la reindustrialització del territori, a l'organització i productivitat empresarial...,, tots aquests seran alguns dels principis que s'hauran de debatre, en un context en el qual les prioritats passaran, sobretot, per l'economia verda, la digitalització, la mobilitat, les tecnologies 4.0 i, sobretot, la indústria i la tecnologia de la salut.
En aquest sentit, la realitat actual i dels mesos vinents evidencia la vulnerabilitat d'una societat que depèn fortament de les importacions per cobrir les seves necessitats sanitàries bàsiques (EPI, equips, termòmetres, vacunes...,). Però la urgència de l'actualitat no pot amagar els problemes tradicionals de la indústria que requereixen resposta urgent, com, entre altres, la manca d'especialistes amb estudis tècnics, les dificultats en transferència tecnològica i de coneixement, o els baixos nivells d'innovació i d'internacionalització.
Ara toca apostar, més que mai i de manera contundent, per la indústria. Cal superar aquella màxima dels anys noranta del segle passat segons la qual "la millor política industrial és la que no existeix" i recuperar el "revival de la manufactura" de la primera dècada del present segle. En aquests moments la manca d'acció penalitza i arrossega la indústria cap a uns terrenys indesitjables en els quals és impossible donar resposta al paper que se li demana per part de la societat. S'ha de tornar a l'economia industrial i a recuperar el teixit productiu, amb l'impuls de nous paradigmes, entre els que hi seran la col·laboració publicoprivada, la cooperació empresarial, el coneixement, o l'eficiència en l'ús d'uns recursos que seran escassos.