Opinió

Caminar, Mans, Ulls (un món)

Myriam Lefkowitz és una artista establerta a París que es dedica a l'art performatiu. Al seu projecte Walk, Hands, Eyes (a city), Lefkowitz explora les relacions que es formen entre les ciutats i els seus habitants d'una manera molt peculiar. En el decurs d'una hora, un participant amb els ulls tancats i un guia recorren la ciutat sense dir res. Poc a poc, comença a descobrir noves sensacions: sorolls que abans li resultaven imperceptibles, converses de passavolants, olors de comerços, el vent a la cara o les pròpies passes. Tot s'amplifica.

Quan desconnectem la vista, el nostre cervell amplifica la resta de sentits buscant la font d'informació més fiable en cada moment. El resultat és la d'una nova experiència immersiva de l'entorn que molts participants qualifiquen de transformadora: "Amb quina fluïdesa la ment i el jo es fusionen amb el món mentre estan atrapats en la creació de sentits". En certa manera el que passa fora del meu jo l'acaba definint.

Avui som capaços de veure i sentir tot el que passa al món a qualsevol hora i a qualsevol lloc. Digueu-ne extensions dels nostres sentits, digeu-ne Twitter, TikTok, Instagram, Facebook, Telegram i WhatsApp

Les conseqüències de la llei de Moore —allò que els ordinadors doblen la seva capacitat cada any—, que recordem que és una observació empírica, no una llei de la natura, han fet que les capacitats dels nostres sentits augmentin també exponencialment. Haureu sentit massa vegades allò de què un vailet d'avui té accés a més informació que qualsevol president dels EUA d'abans d'Obama. Això és, avui som capaços de veure i sentir tot el que passa al món a qualsevol hora i a qualsevol lloc. Digueu-ne extensions dels nostres sentits, digeu-ne Twitter, TikTok, Instagram, Facebook, Telegram i WhatsApp. Si considerem els mitjans com a extensions nostres avui, són aquests mitjans que defineixen el nostre jo.

Una pista de com el nostre jo és creat pels nostres mitjans la podem trobar també a França en un experiment periodístic visionari, i en certa manera molt similar a l'obra de la Myriam Lefkowitz. De l'1 al 5 de febrer del 2010, cinc periodistes francòfons (de Canada, França, Suïssa i Bèlgica) es van tancar en una granja de Sant Cebrià de Rosselló a França amb l'objectiu de seguir l'actualitat mundial informant-se només via Twitter i Facebook. Els webs de televisions, ràdios i diaris estaven exclosos de llur dieta informativa. Penseu que el 2010 molt pocs mitjans i periodistes tenien Twitter, per tant, les notícies que els arribaven eren principalment d'usuaris anònims. L'experiment, per si en voleu buscar referències, es va dir Huis Clos Sur Le Net (A porta tancada a la xarxa).

Les conclusions són fascinants i guarden una inquietant semblança formal amb la realitat actual. Janic Tremblay, en aquell temps a Radio Canada, explicava en acabar l'experiment que a la seva primera nit es va trobar amb tuits d'un manifestant rus que havia estat empresonat després d'una manifestació a Moscou. Li havien arribat via un contacte comú. En absència d'altres fonts d'informació, la història d'algú totalment desconegut, història que li era impossible verificar, era el més rellevant que havia passat aquell dia. En Janic comparava Twitter a un radar que t'ajuda a trobar històries que t'interessen.

Imatges que abans no vèiem, sorolls que abans els resultaven imperceptibles, converses de passavolants, olors de comerços, el vent a la cara o les nostres pròpies passes; una nova experiència immersiva

També deia que les xarxes et poden desviar de la veritat. A la tercera nit de l'experiment la twittersfera francesa anava plena d'informacions sobre una forta explosió que s'havia sentit a Lilla, al nord de França. Entre les hipòtesis es parlava d'una explosió, un incendi i fins i tot d'alguna causa nuclear. Els diaris de l'endemà en donaven l'explicació: un avió militar havia trencat la barrera del so sobrevolant Lilla (s'ha d'estar torrat, també). Ningú no va considerar aquesta hipòtesi a Twitter, explica Tremblay.

Crec que la propera performance de la Myriam Lefkowitz podria ser Walk, Hands, Eyes (a world), una performance on ens convidaria a veure el món sense els ulls de les xarxes i descobrir així noves sensacions al nostre voltant més quotidià: imatges que abans no vèiem, sorolls que abans els resultaven imperceptibles, converses de passavolants, olors de comerços, el vent a la cara o les nostres pròpies passes; una nova experiència immersiva que segur que resultaria transformadora.