S’han escrit innumerables llibres i articles sobre lideratge, per aprendre a dirigir equips i acompanyar les persones a convertir-se en la millor versió de si mateixes. Es diu que un líder és tan fort com ho és l’equip que lidera i que una de les seves principals comeses és ajudar les persones que l’integren a desenvolupar les seves capacitats tècniques, interpersonals i, fins i tot, l’autoconfiança.
Hi estic parcialment d’acord, ja que trobo a faltar una variable —des del meu punt de vista, imprescindible— a l’equació. Aquesta variable és la persona. Quina és la responsabilitat de cada persona en un equip? Sovint em trobo individus que, tot i ser brillants i talentosos, adopten una actitud passiva. Romanen a l’espera que sigui l’empresa i, per tant, els seus líders, qui els proporcionin les condicions, els plans i les oportunitats per desenvolupar-se. A parer meu, aquesta responsabilitat hauria de ser de cadascú.
És cert que hi ha persones que tenen —de manera més o menys innata— certes capacitats, però també és veritat que, sense la pràctica, aquestes capacitats poden acabar desapareixent. Vet aquí la pregunta eterna: naixem amb alguns talents o els desenvolupem? I quin és el meu paper i responsabilitat —com a membre de l’equip— per desenvolupar aquest talent?.
Hi ha un llibre molt interessant de Daniel Coyle, The talent code, en què l’autor explora la manera que tenen les persones de desenvolupar el talent i les habilitats, i com influeix la pràctica en el procés d’aprenentatge. Coyle identifica tres elements clau per desenvolupar el talent: la pràctica, la motivació i una tècnica adequada.
Pel que fa a la pràctica, Coyle destaca que no es tracta simplement de repetir una tasca una vegada i una altra; la clau és practicar de manera deliberada, enfocar-se en les àrees que necessiten millora i rebre retroalimentació constant. La pràctica efectiva també ha de ser reptadora i variada per involucrar el cervell i estimular l’aprenentatge.
Com sap el cervell què ens importa? Doncs bé, d’això se n’ocupa la mielina, una substància grassa que es troba al cervell i que recobreix les fibres nervioses, formant una espècie de capa protectora. Aquesta substància té un paper fonamental en la transmissió dels impulsos nerviosos i, per consegüent, en el funcionament correcte del sistema nerviós.
Quan es du a terme una activitat amb freqüència i s’aprèn a fer-la bé, el cervell genera noves connexions neuronals i en reforça les existents. Aquest concepte es coneix com a neuroplasticitat i és la base de l’aprenentatge i el desenvolupament de les habilitats.
La mielina té un paper important en aquest procés d’aprenentatge. A mesura que es reforcen les connexions neuronals, la mielina va recobrint aquestes connexions i n’augmenta el gruix, cosa que millora la velocitat de transmissió dels impulsos nerviosos.
És a dir, com més es practica una habilitat, més mielina es diposita en les fibres nervioses corresponents, la qual cosa permet que el senyal viatgi més ràpidament i eficientment.
Llavors, quina relació tenen la mielina i el talent? Segons alguns experts, la quantitat de mielina en certes àrees del cervell pot ser un indicador del talent o l’habilitat en una àrea determinada. Per exemple, s’ha trobat que els músics professionals tenen més mielina en les àrees del cervell que processen el so i el ritme que les persones sense experiència musical.
Així doncs, si una persona vol desenvolupar-se i millorar les seves habilitats per convertir-se en un expert, ha de practicar i anar incrementant el grau de dificultat i el repte d’aquestes pràctiques. Un exemple representatiu el trobem a les rutines de musculació en el que es coneix per càrrega òptima. És el pes que un esportista pot arribar a aixecar; un pes prou desafiador per estimular el creixement i la força muscular, però que no causi cap lesió. Com apunta Coyle ,"el talent és un procés en el qual un patró d’habilitats s’incrementa lentament, combinant petites unitats de millora dia rere dia" .
Aquest seria el primer compromís que una persona ha d’assumir per formar part d’un equip. El segon element és la motivació. No entrarem en el debat de si la motivació és intrínseca i ve impulsada per un desig intern o si depèn de factors externs. Parlem de motivació en el sentit de tenir un propòsit definit i una passió, de fer valdre el que sabem fer i les nostres contribucions. Tenir clar l’objectiu final i identificar petites fites al llarg del camí són factors determinants per mantenir la motivació i la perseverança.
El líder, si vol ser capaç d’inspirar i aconseguir resultats òptims, ha de predicar amb l’exemple i treure el màxim profit dels integrants de l’equip
Finalment, el tercer element rau en la importància d’adquirir la tècnica adequada. Això implica observar el comportament dels experts en el camp i buscar retroalimentació constant per millorar contínuament. Per tant, no només requereix una actitud activa, sinó també una curiositat incessant, resiliència per no rendir-se i un fort esperit de superació.
Aquí el líder sí que hi té un paper essencial, atès que pot contribuir de manera significativa a ajudar els membres de l’equip. El líder, si vol ser capaç d’inspirar i aconseguir resultats òptims, ha de predicar amb l’exemple i treure el màxim profit dels integrants de l’equip, proporcionant-los un feedback constant, constructiu i genuí.
En resum, ser membre d’un equip és una gran responsabilitat i exigeix compromís, dedicació i esforç. Cada membre ha d’assumir la seva part de responsabilitat i treballar en col·laboració per aconseguir els objectius de l’equip. La clau es troba en la proactivitat i la bona autogestió de l’ego individual en pro de l’ego col·lectiu.