Si parlem de codificació i compressió de la informació, els noms que em venen al cap són Solomonoff, Huffmann, Diffie i Gómez. Potser no us sonen gaire, però quan envieu un correu, quan navegueu per internet, quan feu una fotografia o quan descomprimiu un .zip esteu utilitzant algun algorisme dels tres primers. El darrer, en canvi, no us deu sonar tant malgrat que tots n’hem conegut més d’un. El Gómez* era el que feia les millors “xuletes” de la classe quan jo anava a E.G.B. (sí, estic vacunat). Recordo haver-ne fet alguna, d’aquelles que s’enrotllaven al boli Bic, o bé es posaven al plec de la bata. Me’n ve al cap una de naturals de sisè que finalment no vaig treure; 1) no hi tenia massa traça, 2) quan l’havia escrit ja m’ho havia après, cosa que 3) feia que el risc/benefici tendís a infinit.
Avui, tots els estudiants són Gómez 2.0. Els campus ja fa dues dècades que es van virtualitzar; totes les escoles, instituts, facultats i centres d’ensenyament tenen la seva aula virtual, els més militants de codi obert, la gran majoria de Google. Els apunts, llibres, exercicis, material complementari —que cada cop passa més per Youtube, també de Google— ja fa anys que són 100% digitals. Els testos d’autoavaluació, també.
Però el switch virtual que vam fer tots els que ens dediquem a la docència ens ha obligat a anar a tots una mica més enllà, fins arribar als exàmens. Exàmens en línia i desatesos. Com podem garantir que el procés d’avaluació sigui rigorós en un entorn 100% virtual? És una pregunta epistemològica quasi metafísica que no té una fàcil resposta. Quan l’avaluació és continuada i es fa per treballs, el professor sempre ha topat amb la impossiblitat de verificar l’autoria d’allò que està avaluant. Les universitats van adoptar fa temps eines de validació com Turnitin, que verifiquen si allò que l’alumne sotmet a avaluació és original o un simple “copia i enganxa” de Viquipèdia o de publicacions de tercers. Tot i això, un alumne espavilat sap com refrasejar el text o passar-lo un parell de vegades per Google Translate. Repassar el contingut traduït automàticament per humanitzar-lo també és estudiar; l’equivalent de fer la “xuleta” i acabar aprenent-ne el contingut.
Com podem garantir que el procés d'avaluació sigui rigorós en un entorn 100% virtual? És una pregunta epistemològica quasi metafísica que no té una fàcil resposta
Havíem après a conviure amb aquesta incertesa en l’avaluació fins que la covid-19 ens va obligar a fer exàmens en remot a estudiants que eren a casa seva i a qui no havíem vist mai la cara. Després de més de 20 anys de no fer exàmens als meus alumnes (avaluo contribucions a la Viquipèdia en una assignatura i a Youtube en l’altra), el fet de preparar un examen no presencial em va fer bola. Quan l’alumne fa l’examen, té els apunts a davant i tot internet darrere dels apunts. Això inclou la Viquipèdia, llibres i PDFs de lectura recomanada en digital —cercables fàcilment— i el xat de Whatsapp, Telegram o Discord amb tota la classe. Aquest fet obliga el professor a plantejar un examen infernal, al sistema a permutar preguntes i per a cada pregunta les respostes; cada alumne té un examen únic. L’examen acaba essent una barreja de jeroglífic egipci i de Tetris on la concentració en les preguntes i la velocitat necessària per respondre-les fa 1) inviable la consulta en línia i 2) inútil la consulta del xat on el soroll supera el senyal. És infal·lible el mètode? De cap manera, però també hi hem après a conviure.
Els alumnes de la UNIR van contractar uns advocats especialitzats en protecció de dades que han aconseguit que un jutjat aturi l'aplicació del programari Smowl durant els exàmens, que enregistra tota l'activitat de l'ordinador
La Universitat Internacional de la Rioja (UNIR) ha anat un pas més enllà i ha exigit als seus estudiants la instal·lació als seus ordinadors del programari Smowl, un sistema de monitoratge biomètric basat en IA que enregistra tota l’activitat de l’ordinador: escriptori, moviments del ratolí, entrada de teclat, càmera i micròfon. A banda d’això, exigeix a l’estudiant que faci un escaneig de 360º del seu entorn, inclòs el seu escriptori físic. D’aquesta tècnica se’n diu eproctoring, que és un nom molt lleig. En aquest cas, el nom fa la cosa.
Els alumnes de la UNIR van posar el crit al cel i, amb una campanya de micromecenatge, van contractar els advocats especialitzats en protecció de dades de Nivolap, que de moment han aconseguit que un jutjat n’aturi l’aplicació. S’han dictat mesures cautelars mentre no s’aclareixi l’ús de les dades personals i la seva perdurabilitat. És infal·lible? Tampoc. Una persona experta en la matèria podria seure fora del camp de la càmera (quan l’alumne ha fet l’escaneig 360º era amagat sota la taula) amb una segona pantalla mentre controla teclat i pantalla i vigila que el sistema d’eproctoring no el detecti. Seria en realitat la versió 4.0 del Gómez d’E.G.B.
*He utilitzat un nom diferent al real per preservar l’anonimat de l’expert.