A l'àmbit jurídic se sol afirmar que els fets sempre van per davant del dret. Un exemple clar el tenim en el comerç electrònic. El vetust Codi de Comerç de 1885, encara avui vigent, no podia contemplar al segle XIX una regulació sobre les operacions de compravenda i/o distribució al voltant d'internet. La revolució de les tecnologies no havia arribat i és lògic que aquell text fonamental pels comerciants guardés silenci sobre aquesta matèria. Apareguda la possibilitat de realitzar transaccions en xarxa, quan la tecnologia ha arribat per quedar-se, al legislador no li va quedar més remei que regular aquesta nova manera de fer negocis mitjançant la Llei 34/2002, d'11 de juliol de serveis de la societat d'informació i de comerç electrònic, que tot just ara compleix quinze anys.
La impressió en 3D planteja un nou repte al legislador. La possibilitat de reproduir tota mena d'objectes, passant per la gastronomia i arribant als immobles, posa en risc els drets dels autors i, en definitiva, de qualsevol titular d'un dret de propietat industrial o intel·lectual. En efecte, la impressió 3D és capaç de reproduir una cadira, un got, un quadre, una figura, una joia i segurament així fins a un llarg etcètera. Una problemàtica que té certs paral·lelismes o semblances amb la reproducció de les obres musicals. Per tant, és evident que caldrà prendre les mesures legislatives adequades per evitar que els autors i titulars de drets en general en surtin perjudicats.
"La possibilitat de reproduir tota mena d'objectes, passant per la gastronomia i arribant als immobles, posa en risc els drets dels autors"
El fenomen de la impressió en 3D no és més que el fruit de la combinació de l'aparició de màquines amb capacitat de reproducció de relleu o fabricació aditiva (additive manufacturing) juntament amb la digitalització prèvia dels objectes que interessa reproduir mitjançant la seva descàrrega o bé l'ús d'escàners 3D. Aquesta possibilitat tècnica afecta als titulars de drets industrials com una patent, un disseny, i en menor mesura, una marca. I el mateix en relació als titulars de drets intel·lectuals, és a dir, els autors, especialment aquells que puguin crear una obra d'art. Hom podem imaginar la reproducció d'objectes protegits per aquests drets de forma impune. Podríem dir, per exemple, que l'empresari titular d'una patent o d'un disseny (ex. joies, mobiliari, etc.) que inverteix part dels seus recursos que genera en la defensa d'aquests drets davant de possibles còpies pot veure com l'amenaça dels seus drets ja no ve donada per la pirateria industrial practicada per competidors deslleials sinó per l'aparició d'una nova classe de competidors difícils de combatre com ho són els "consumidors-fabricants", que té com a efecte principal l'absència d'un mercat efectiu.
La legislació actual sobre propietat industrial o intel·lectual no regula aquesta mena de reproduccions. Aquest és el nou escenari que s'aproxima i on caldrà posar tots els esforços per minimitzar els danys. Evidentment, aquests esforços han de venir per la intervenció del legislador i una resposta adequada per part dels tribunals. És normal que els fets s'anticipin al dret però el dret ha d'irrompre com més aviat millor per donar confort i seguretat als titulars d'aquests drets i de retruc al teixit empresarial.
"L'amenaça ja no ve donada per la pirateria industrial sinó per l'aparició dels "consumidors-fabricants"