Durant bastants anys es va fer befa de l’Aeroport de Castelló com a exemple de malbaratament de recursos públics. També s’ha parlat molt de l’AVE -per cert, Espanya és l’únic país que s’ha atribuït nacionalitat en el nom d’aquesta tecnologia, que és francesa i no té res d’espanyola-. Totes aquestes bromes van quedar eclipsades per l’aberració de l’Aeroport d’Alguaire. I és que els catalans ens ho hauríem de fer mirar. Poques crítiques he sentit a la pifiadeta de l’aeroport lleidatà. Ens hem limitat a aturar la conya amb Castelló no fos cas que algú ens recordés Alguaire. Però avui els parlaré d’un cas que conec de prop perquè el vaig viure: l’Estadi del RCD Espanyol a Cornellà.
D’entrada intentaré descarregar-me de sospites partidistes. No sóc seguidor ni del Barça, ni de l’Espanyol, ni de cap altre equip. El meu interès pel futbol és nul. Sóc liberal i penso que la gent, mentre no m’emprenyi -i amb el futbol, els no afeccionats hem de suportar un martelleig excessiu-, pot cremar el seu temps lliure com vulgui. De fet, sé que a Espanya un terreny rectangular envoltat de graderies té moltes possibilitats de ser un camp de futbol perquè si fos circular seria una plaça de toros. Clarificat aquest aspecte passo a explicar-los l’anècdota.
A Espanya un terreny rectangular envoltat de graderies té moltes possibilitats de ser un camp de futbol perquè si fos circular seria una plaça de toros
Durant un temps vaig formar part del consell d’administració de l’Institut Català de Finances (ICF). M’hi havia proposat el senyor Pere Esteve, en pau descansi. Aleshores ell era conseller de Comerç, Turisme i Consum. Vaig ser nomenat en representació d’allò que es coneix com a societat civil -ja extinta a Catalunya-. Vull dir que els seients al consell de l’ICF -consell que s’anomenava Junta de Govern- eren majoritàriament ocupats per alts càrrecs dels departaments de la Generalitat -tots de partit, esclar-. Eren tres, si no ho recordo malament, les places reservades per a gent de la societat civil catalana que, ja aleshores, estava en procés de fort esbravament.
Quan vaig anar a la primera reunió vaig preguntar quin era el propòsit de l’ICF, el seu objectiu final. Ja sabia que no era un banc comercial, d’aquells on la senyora Pepeta podia obrir una llibreta d’estalvis. Però més enllà d’això vaig voler sentir en paraules dels allí presents quina era la missió del banc. I, ho recordo perfectament, vaig preguntar en què es diferenciava l’ICF de, posem per cas, La Caixa. La resposta va ser, aproximadament, la que m’esperava. “Aquí posem l’accent en ajuts bancaris -bàsicament, préstecs- per aquelles empreses o inversions que són d’interès del país i que, potser, cap altre banc articularia”, em van dir més o menys textualment. Jo ja m’ho imaginava, però vaig voler sentir-ho de forma explícita, ja que la tendència del país a la hipocresia agafa volades difícils de trobar a altres indrets -com observaran tot seguit.
Cap a principis del 2005 es va proposar un préstec al RCD Espanyol per a la construcció d’un nou estadi a Cornellà. Vist així, la cosa pot semblar un fet normalíssim, tot i que, a desgrat que la majoria ho aplaudeixi, el fet d’ajudar un club de futbol amb diners públics és un acte profundament anti-cultural. Bé, el cas és que als documents presentats a la reunió del consell s’explicava el perquè de tot plegat. Es venia a justificar dient que l’Espanyol anava de rellogat ja que, en aquell temps, jugava a l’Estadi Lluís Companys de Montjuic. I sembla que la situació, per a determinades mentalitats futboleres, constitueix una deshonra similar a la que abans sentien els pares quan deixaven prenyada la filla sense haver passat per l’altar -el que els nostres avis en deien fes Pasqua abans de Rams.
Aleshores vaig preguntar: “I que se’n farà de l’Estadi Olímpic de Montjuïc que va costar tants quartos?”. Jo recordava tot l’enrenou provocat durant la seva reconstrucció, quan es va haver d’abaixar el nivell del terreny de joc per encabir-hi més grades per al públic, tot el sofisticat apuntalament que es va haver de dur a terme per fer-hi les adaptacions, etc. Facin memòria. Ja aleshores es va voler justificar la despesa dient que era una inversió de futur donat que l’estadi en qüestió es faria servir un cop passades les Olimpíades del 1992. Cosa, aquesta darrera, que no va ser mai veritat, ja que, si ho recorden, l’estadi va ser ocupat de manera erràtica i sempre temporal per diversos inquilins. Cap permanent. La cosa tenia més inri, atès que qui va promoure aquella despesa dient que no era malaguanyada (Pasqual Maragall com a alcalde) ara venia a dir-nos (Pasqual Maragall com a president de la Generalitat) que prestéssim diners per deixar-lo buit. Jo no em vaig estovar pas. “Ara que s’havia trobat un sentit a l’Estadi Lluís Companys, es proposa que ajudem a construir-ne un altre. De veritat penseu que el país, Barcelona, necessita un altre estadi? I que tot plegat es faci amb ajuts públics com són els préstecs de l’ICF?”. Una altra persona més es va afegir al meu posicionament, que de poc va servir, ja que vam quedar en minoria evident.
El mediterranisme té una característica: pretén fer passar per alts interessos públics i col·lectius allò que no és res més que els interessos dels que remenen les cireres
La resta de la història ja la saben. L’operació es va fer i va incloure-hi tota una sèrie d’actuacions immobiliàries que, a l’època, van contribuir a fer que Espanya construís habitatges per un volum equivalent al de França, Alemanya i Itàlia tots tres plegats. Vet aquí una mostra dels “interessos” de país.
El mediterranisme -aquest estil de fer les coses en un àmbit geogràfic cultural que, si bé inclou Catalunya, també inclou Sicília- té una característica: pretén fer passar per alts interessos públics i col·lectius allò que no és res més que els interessos dels que remenen les cireres. I tot això fer-ho a la cara, tot esperant que, a sobre, els espectadors aplaudeixin. S’abusa d’un estil de fer les coses que porta a que els italians reaccionin amb una frase molt gràfica: ti stai cacando nel mio cervello? Ah, m’oblidava de recordar-los que els propietaris de l’Espanyol, en aquell temps, eren els Lara.
Ara llegeixo que, tot intentant fer la quinta destil·lació de la pellofa, actualment es proposa convertir l’Estadi Lluís Companys en un centre que aculli startups. Aquesta és bona, no m’ho negaran. Llàstima que els del grup Lara no comencin tot just ara sinó que ho fessin quan van entrar per la Gran Via l’any 1939 -dos anys abans que afusellessin el President Companys-. Altrament, podrien instal·lar-s’hi. No troben?