El conflicte entre Catalunya i Espanya té moltes dimensions. Sens dubte, la part més rellevant és el vessant polític i tot el que té a veure amb els drets humans. De tota manera, avui em centraré en la dimensió econòmica.
Si tractem el tema des d'una perspectiva global, el principal problema econòmic és el dèficit fiscal. És a dir, la diferència entre el que l'Estat espanyol recapta a Catalunya i el que gasta. És el que es coneix com la balança fiscal. A Catalunya, aquest saldo és negatiu perquè l'Estat recapta molt més a Catalunya del que hi gasta. Si es calcula aquest amb els mètodes que varen consensuar el grup d'experts de diferents sensibilitats nomenats pel Govern Zapatero, dóna un dèficit anual que se situa al voltant dels 16.000 milions d'euros l'any. Són més de 40 milions d'euros diaris que marxen de Catalunya i no tornen. Per a poder valorar aquest import convé recordar que les retallades dels anys postcrisi varen representar uns 4.000 milions d'euros i que el dèficit anual dels comptes de la Generalitat està al voltant dels 2.000 milions d'euros. Per tant, si no hi hagués un dèficit fiscal tan astronòmic (16.000 milions d'euros) ni hauria calgut retallar ni la Generalitat tindria dèficit.
"Són més de 40 milions d'euros diaris que marxen de Catalunya i no tornen"
Aquest dèficit es genera perquè els catalans paguen molt més que la mitjana espanyola, però reben menys que la mitjana espanyola. De fet, els catalans representen el 16% de la població espanyola, però paguen més del 19% dels impostos, i només reben l'11% de la despesa estatal (explosa la Seguretat Social). Això explica que de les 272 regions de la Unió Europea, Catalunya sigui de les més riques (la 58 en renda per càpita), però passa a formar part de les regions pobres, ja que és la 165 en Índex de Progrès Social, que té en compte el benestar de la població. Aquest dèficit té efectes importants en les infraestructures i en la despesa que afecta més als ciutadans (salut, educació...). Per tant, afecta molt negativament a la competitivitat i al benestar de la població.
Si volem analitzar el greuge econòmic amb més detall, pot ser d'utilitat repassar la llista de les 46 demandes que el president Puigdemont va plantejar al president Rajoy fa un parell d'anys. De les 46 demandes, moltes són econòmiques:
• Dèficits de finançament: sistema públic de salut, reducció del finançament en polítiques socials, finançament insuficient de la Llei de Dependència, finançament dels Mossos d'Esquadra.
• Polítiques actives d'ocupació, Centres Especials de Treball.
• Beques universitàries.
• Incompliments en infraestructures: Disposició Addicional Tercera de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, Corredor Mediterrani, Rodalies...
• Gestió centralitzada de ports i aeroports.
• Impacte de la reforma del sector elèctric a la indústria.
• IVA deduïble a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
En la majoria d'aquests temes el que succeeix és que s'incompleixen compromisos adquirits per l'Estat, com és tot el que té a veure amb les infraestructures, per exemple. A més, hi ha temes on l'Estat incompleix sistemàticament sentències judicials. Per exemple, en les beques universitàries, que l'Estat no traspassa a Catalunya, hi ha fins a sis sentències del Tribunal Constitucional que insten l'Estat a fer el traspàs.
Estem parlant d'uns 150 milions d'euros any que anirien molt bé per a reduir el cost que suposa fer estudis universitaris a Catalunya. Aquestes demandes, tot i la seva raonabilitat, fins avui no s'han atès, el que dóna una idea de l'interès de l'Estat en atendre les demandes catalanes. Tot i que els anys van passant, com que els greuges no se solucionen i, fins i tot, empitjoren, seguirem denunciant-los.