Segarra-Garrigues, la gran infraestructura oblidada

El canal Segarra-Garrigues és, després de la línia 9 del metro de Barcelona, la infraestructura més important de Catalunya de les realitzades els darrers anys. Tanmateix és una infraestructura de la que se’n parla amb veu baixa. Podríem dir, ara que està de moda la post-veritat, que aquesta ha aconseguit traslladar a la societat catalana una opinió negativa sobre un dels projectes més transformadors per a la Catalunya del segle XXI. Per fer-ho s’han dit moltes falsedats i exageracions sobre aquest regadiu modern i eficient. Hi ha hagut un excés de ideologia, amb una concepció simplista de la realitat, aquesta ha quedat reduïda a uns valors absoluts mediambientals en relació a unes aus sense cap altra consideració socio-econòmica o d’altres mediambientals. En la meva opinió, hi ha hagut ingenuïtat o irresponsabilitat.

Però els embats contra el canal no s’han limitat a l’opinió, sinó que han estat decisius en comprometre els resultats esperables d’una obra de tal envergadura. A tall de resum de tot plegat, després de múltiples modificacions i després d’una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el projecte ha de destinar el 42% de la seva superfície a “zones d’especial protecció de les aus” (ZEPA) amb exclusió del reg o amb severes restriccions a aquest.

"El canal Segarra-Garrigues és, després de la línia 9 del metro de Barcelona, la infraestructura més important de Catalunya dels darrers anys"

Sens dubte, per arribar aquí s’han d’haver fet malament algunes coses. A més, al projecte no li van faltar adversaris especialment actius, entre ells entitats ecologistes, entitats conservacionistes, grups NIMBY (no a casa meva) i competidors territorials de l’aigua. Però, segurament, el més problemàtic va ser la divisió al si de la Generalitat en el moment més decisiu del projecte. D’alguna manera, per no comprometre aliances polítiques, es va prescindir d’un bon lideratge i es va preferir tancar els ulls davant la divergència de les actuacions entre els principals gestors del projecte. Els qui creien en el projecte es dedicaven a les obres i els qui no creien en el projecte curiosament eren els responsables de defensar-lo a Brussel·les.

Potencialment el Segarra-Garrigues, entre altres resultats, pot incrementar prop d’un 25% la producció agrícola catalana, pot donar riquesa a una regió on s’està abandonat el camp per manca de rendibilitat (tal com en el seu temps van propiciar els regadius històrics de Lleida) i pot crear uns 20.000 llocs de treball. Sens dubte hi ha una gran desproporció entre l’objectiu de defensa d’unes aus, que ocupen a la zona considerada una posició absolutament marginal, i els importants impactes positius en l’àmbit econòmic, social i altres mediambientals.

"La infraestructura pot incrementar prop d’un 25% la producció agrícola catalana i crear uns 20.000 llocs de treball"

El Segarra Garrigues és la millor eina que disposa el nostre país per millorar l’autoproveïment alimentari, per garantir el consum de proximitat, per reduir importacions i, per tant, emissions  de CO2. El regadiu multiplica la producció per unitat de superfície, amb la qual cosa ens possibilita alimentar a més persones sense haver de desforestar, sent la desforestació una de les fonts importants d’emissions de gasos efecte hivernacle. Però entre tots plegats hem decidit que podem desaprofitar aquest recurs imprescindible.

Més informació
El porc, l'or de les càrnies catalanes
Avui et destaquem
Comentaris