El 27 de juliol de 2015, el Comitè Olímpic dels Estats Units (USOC) anunciava la caiguda de Boston de la cursa per organitzar els Jocs Olímpics del 2024. El punt final a una candidatura olímpica que complia tots el requisits per acabar sent un èxit, però que es va trobar amb el grup opositor No Boston Olympics. Durant dos anys, aquest moviment va denunciar el suposat risc econòmic vinculat a la celebració dels Jocs i la corrupció del Comitè Olímpic Internacional (COI) fins a aconseguir un suport suficient com per obligar a la retirada de la ciutat de la cursa olímpica. Roma, Hamburg i Budapest van viure processos similars, apartant-se del camí després de referèndums i canvis de governs locals. Una situació que el vicepresident del COI, Juan Antonio Samaranch, reconeix com a preocupant durant la conferència Reptes de l’Olimpisme en el segle XXI, celebrada al Col·legi d’Economistes de Catalunya en commemoració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, que aquest dimarts commemora el 25è aniversari de la seva inauguració.
“Els països occidentals tenen un problema amb els moviments anti, que bloquegen tot tipus d’iniciatives. Grups com el No Boston Olympics s’estan professionalitzant i ofereixen el seu assessorament als opositors de les noves ciutats candidates per coordinar protestes i reforçar el seu argumentari”, denuncia Samaranch. Davant aquesta creixent amenaça, el COI ha reaccionant oferint el seu assessorament a les candidatures, en aquest cas, per combatre el que consideren “arguments populistes i allunyats de la realitat”.
Boston, Roma, Hamburg o Budapest han renunciat als Jocs Olímpics pels moviments opositors
Per què protesten?
Una de les principals protestes contra les candidatures olímpiques és l’elitisme del COI i el daltabaix econòmic que pot suposar per una ciutat l’organització dels Jocs Olímpics. Nous estadis, una vila olímpica, centres de difusió, transport... i així successivament. Els Jocs Olímpics són el projecte amb un sobrecost més alt. Concretament, de mitjana, els pressupostos dels Jocs Olímpics s'excedeixen en un 156%, segons l'estudi The Oxford Olympics Study 2016: Cost and Cost Overrun at the Games, realitzat per un grup d'investigadors de la Universitat d'Oxford.
En aquest context, Samaranch considera que el millor contraatac és la transparència en els números i això és precisament el que ha fet durant l’acte al Col·legi d’Economistes. “El COI destina directament 2.400 milions de dòlars a les ciutats organitzadores, pel que considerem injust que se’ns acusi d’emportar-nos els diners de les seus i arruïnar-les. Un altre tema és si candidatures com Rio 2016 comencen el seu camí en un context de creixement econòmic i arriben al moment de la celebració amb un país arruïnat i en una profunda crisi política i econòmica absolutament aliena als Jocs Olímpics”.
Samaranch també aporta les dades sobre l’origen i el repartiment dels beneficis que es generen durant els quatre anys que dura una olimpíada. Segons les xifres facilitades pel vicepresident del COI, entre el 2013 i el 2016 la recaptació de l’organisme va pujar als 5.700 milions de dòlars, dels quals 4.200 provenen dels drets de televisió –la meitat aportats pels proveïdors dels Estats Units-, 1.000 més dels patrocinadors i els 500 restants d’altres fonts com marxandatge i tot tipus de drets no televisius relacionats amb els Jocs Olímpics.
Samaranch assegura que el 90% dels beneficis van al “moviment olímpic”
Sobre el repartiment, Samaranch assegura que el 90% d’aquests beneficis van al “moviment olímpic”. És a dir, organitzadors, comitès olímpics internacionals, federacions, TAS, moviments de solidaritat olímpica, etc. El 10% restant es destina a la pròpia estructura del COI. Uns 170 milions anuals per personal, viatges, organització d’esdeveniments, etc. “El COI funciona sota paràmetres econòmics similars als de qualsevol fundació, que mai no gasten més del 10% del seu pressupost en la seva organització”, defensa.
Barcelona, olímpica de nou?
Durant la seva intervenció, el directiu del COI ha defensat la fortalesa dels Jocs Olímpics com a marca i moviment amb capacitat per donar visibilitat a l’esport com a unitat. Com a mostra, les xifres dels drets de televisió. Deixant fora de l’equació la FIFA, tota la resta de federacions esportives internacionals juntes generen un total de 400 milions de dòlars en drets televisius. Només els Jocs Olímpics arriben als 4.200. “Tenim les mateixes estrelles i competicions, però el gran diferencial són les anelles olímpiques. Durant 15 dies celebrem l’esport a l’entorn d’una sola vila olímpica tot tipus d’esportistes de tot el món”.
"Qualsevol projecte que arribi al COI sense entusiasme per part dels responsables polítics no té opcions de prosperar"
Barcelona coneix bé la sensació de ser el centre d’atenció del món gràcies a la celebració d’uns Jocs Olímpics. 25 anys després, el record és molt viu, però existeix la possibilitat que Barcelona torni a ser olímpica? “A tots ens agradaria, però hi ha una condició indispensable: la unitat institucional, que comença per l’alcaldia. Qualsevol projecte que arribi al COI sense entusiasme per part dels responsables polítics no té opcions de prosperar”, adverteix Samaranch.