Els barcelonins som una espècie força particular, ens queixem de tot amb una gran naturalitat, perquè ens sentim còmodes en la protesta. Aquesta exigència extrema que apliquem a coses relativament poc importants, la combinem amb una capacitat extraordinària per superar les adversitats més transcendentals, i saber-ne extreure el que hi pugui haver de fèrtil i profitós.
Poques ciutats són tan resilients com Barcelona, perquè la nostra memòria atàvica atresora episodis en què ens ha passat de tot, i sortosament, sabem que de tot ens n'hem ensortit.
El que més em sorprèn dels barcelonins és l’orgull que mostrem quan pensem en Barcelona. Creiem que tenim la ciutat més bella i que som al lloc on es viu millor, malgrat la queixa constant en la qual vivim instal·lats.
Som obstinats reivindicant un lloc especial per la nostra ciutat al món, perquè pel que fa a Barcelona, sabem ser ambiciosos.
Sort en tenim, d’haver après a alçar la mirada, doncs Barcelona està molt sola. En el decurs de les darreres dècades, ni el govern de la Generalitat, ni el Govern espanyol han estat capaços de plantejar propostes al nivell d’una ciutat que sap estimar-se. Ni tan sols l’immediata àrea metropolitana ens atorga l’espai que mereixem. Absurdament, el nostre entorn se sent fagocitat, quan en realitat, s’hauria de sentir banyat de llum.
"Ni el govern de la Generalitat, ni el Govern espanyol han estat capaços de plantejar propostes al nivell d’una ciutat que sap estimar-se"
Em passo el dia parlant de Barcelona a inversors que hi volen posar diners, a empreses que s’hi volen establir. Tot el dia, la seductora Barcelona. Em queixo de com és i sobretot de com està, però la realitat és que no m’hi podria sentir més orgullosa.
Discreta i distant, però també sofisticada i hedonista, i cada vegada més cosmopolita, amb una comunitat internacional en gran part europea, que voreja el 25% del cens.
Barcelona, Barcelona, Barcelona. No en tinc cap dubte, trobarem el lloc que ambicionem per tu.