Fa uns anys, atenent la meva professió, vaig demanar a una reconeguda periodista que corregís una dada tècnica equivocada sobre la carn de porcí. La seva resposta em va sorprendre des d'un punt de vist d'ètica professional: "No penso defensar la carn de porc". Ningú li demanava que defensés la carn de porc, solament li reclamava rigor. M'ho va recordar Jordi Évole el diumenge i em va saber greu. Esperava un programa polèmic en el qual probablement aprendria i estaria d'acord amb moltes coses. Al contrari, vaig trobar un programa esbiaixat i manipulador d'una realitat complexa. No és creïble que ningú volgués defensar-li el treball de la granja, jo mateix li puc presentar tants grangers orgullosos de la seva feina com vulgui. No és –i ho sap- representativa de res la granja que va mostrar.
"No és –i ho sap- representativa de res la granja que Jordi Évole va mostrar"
La integració ramadera és una formula de gestió que ha permès sostenir la població i la vitalitat a les àrees rurals. Es basa en un repartiment de responsabilitats, l'integrador assumeix el risc de mercat i el ramader, el risc productiu. Si es mor un porc, el cost és pel ramader, raó suficient per evitar pèrdues d'animals, no pas per raons ètiques sinó simplement econòmiques. Tampoc és certa la imatge que qüestiona la seguretat sanitària de la carn. La carn és un producte molt perible i –salvant excepcions que segur que n'hi ha- està sotmès a unes normes estrictes, a controls sistemàtics emanats de la Unió Europea i amb unes indústries càrnies que no tenen gens d'interès a posar en risc la seva reputació sanitària.
Ara bé, tornem al començament. L'home des de fa un milió d'anys ha menjat carn, aquest fet forma part de l'explicació del seu desenvolupament, la carn esdevé un concentrat de vitamines i minerals importants pel cos humà. La transformació d'aquest producte també és immemorial, el foc va marcar el primer procés de transformació de la carn abans del seu consum, els processos de conservació com el fumat i l'assecament es van usar des de temps prehistòrics, l'ús de la sal com a conservant procedeix del neolític, els egipcis ja elaboraven un transformat semblant a la botifarra, la cultura de l'aprofitament del porc, per la seva fàcil conservació, neix al neolític i un producte com el pernil data de l'imperi romà.
Tanmateix això no justifica que sigui un fet inamovible. Els moviments que rebutgen el consum de carn per raons de contingut ètic tenen tota la legitimitat, de la mateixa manera que són una realitat els estudis vers la producció "in vitro" de proteïna càrnia. Alhora tenen raó aquells que afirmen que si prescindíssim o tan sols reduíssim el consum de carn, reduiríem la tensió mediambiental atès que l'alimentació d'acord amb la carn consumeix molts més recursos per produir-se i emet més gasos d'efecte hivernacle que l'alternativa vegetal. En tercer lloc, és cert que un consum elevat de carn pot produir efectes negatius per a la salut. El mateix que passa amb el sucre, l'alcohol, el cafè, la xocolata, etc., amb tots els matisos possibles per a cada un d'ells. Són tres poderosos arguments que orienten les tendències a un menor consum de carn als països més desenvolupats. Però no als països en desenvolupament que fins ara han tingut una dieta poc proteínica i tenen dret a millorar-la.
"És un tema complex que calia tractar amb serietat i no amb afany de guanyar audiències sense que la realitat espatllés la notícia"
La FAO va estimar que des de 2010 a 2050 al món s'incrementaria el 73% el consum de carn i el 58% de la llet. Aquests països volen seguir els nostres passos. Fa 50 anys menjàvem pollastre per Nadal i algun diumenge, avui mengem pollastre, porc, xai i vedella tres cops al dia. Aquest salt solament és possible amb la ramaderia intensiva, tot i que ara veiem aquest consum com a excessiu. És un model que va millorant en seguretat sanitària, benestar animal i gestió de residus. Un model, però, susceptible encara de moltes millores, absolutament necessàries. Però aquest és el model que tenim, el model que ha permès que tots mengéssim carn i que els nostres pobles mantinguin la seva vitalitat. És un model qüestionable, per descomptat, però des de la responsabilitat i la implicació. És un tema complex que calia tractar amb serietat i no amb afany de guanyar audiències sense que la realitat espatllés la notícia.