Opinió

I la cultura? No tan bé, gràcies!

Persevera, per severa, per se vera. La cita és de factura clàssica i, així i tot, a l’Aurea Dicta de Bernat Metge se li atribueix a una companyia de ferrocarrils anglesa, segurament atreta per la seqüència rítmica de la frase. Si non e vero... L’aforisme es pot traduir en clau de resiliència: persevera, a través de les dificultats, per fortes que siguin.

No trobaríem millor alçaprem per la cultura, tant des dels punts de vista de l’expressió i el patrimoni com de les indústries del coneixement i la creativitat. Més que en altres èpoques, al món de la cultura li toca resistir i fer front a les adversitats. Vol gallinaci!, haguera rondinat en Josep Pla.

Les darreres dècades -i això ve de lluny- el sector públic ha estat el fulcre de la cultura. Amb els diners de tots i de manera asimètrica, s’han abocat partides de suport al llegat, el coneixement i la creació. Alhora s’han decantat dinerets a les convocatòries festeres; sovint propagandístiques i a voltes frívoles, com aquella paròdia d’en Rusiñol en Els jocs florals de Canprosa.

"El sector públic ha estat el fulcre de la cultura. Amb els diners de tots i de manera asimètrica, s’han abocat partides de suport al llegat, el coneixement i la creació"

Cada vegada més, però, s’han retallat els recursos públics que es dedicaven a la cultura, potser perquè aleshores es consignaven amb escassa convicció o potser perquè llavors manava la fal·lera d’aparentar sensibilitats bastardes.

Avui el tacticisme electoralista s’esmerça en l’assignatura social; no cal discutir la seva finalitat perquè es tracta de polítiques de suport als drets fonamentals i a escletxes pregones com l’equitat, la igualtat i la sostenibilitat social i ambiental.

Però també és veritat que aquesta nova deriva dels pressupostos públics ha generat el major detriment en els capítols de la cultura i, en concret, la conservació del patrimoni i la producció artística, en totes les seves vessants. El mateix podríem dir de la sanitat, l’altra damnificada, però aquest és un altre drama que mereix un missal a part.

Amb pretextos o sense, el sector públic sembla haver deixat la cultura sense crosses i amb l’única pròtesi de la subvenció eixarreïda, sovint restreta amb excuses de mal pagador.

"El sector públic sembla haver deixat la cultura sense crosses i amb l’única pròtesi de la subvenció eixarreïda"

Per tot el que s’ha dit, els promotors i els artífexs culturals no poden fer altra cosa que buscar-se altres companys de viatge i procurar-se un partenariat que garanteixi la seva subsistència. Les tramoies, els númens, els ateliers, els auditoris i els museus pateixen un ofec que només pot alleujar el sector privat.

Més enllà d’una llei de mecenatge que no arriba ni se l’espera, el patrocini cultural és una figura necessària per mantenir els actius patrimonials i estimular l’activitat creativa. Els ajuntaments haurien de fer un pas endavant i proposar avantatges fiscals a aquelles companyies que aposten per qualsevol manifestació artística o sufraguin el manteniment i la millora dels equipaments culturals del municipi. El mateix caldria esperar del govern del país: que faci l’ullet al mecenatge.