Catalunya poligonera?

Entre els anys 70 i 90 Catalunya va tenir un creixement molt fort de polígons industrials arreu del país per donar sortida al creixement industrial amb una visió d'endreçar i localitzar l'activitat econòmica als afores de les ciutats.

Les grans indústries verticals anaven caient i apareixia un model que externalitzava tot allò que no era core de les companyies. Fàbriques que tenien conserges, xofers, jardiners, informàtics i tot tipus d'oficis d'activitats complementàries es comencen a desprendre de molts llocs de treball no essencials que s'anaven reconduint cap a la creació de noves empreses de serveis a les indústries.

Teníem, doncs, una demanda important de naus industrials on s'hi ubicaven aquestes activitats i també moltes noves empreses estrangeres i multinacionals que havien escollit Catalunya com a un bon lloc per instal·lar-s'hi al sud d'Europa. Oferíem mà d'obra qualificada, sous baixos, bones comunicacions, proximitat amb l'Europa central i seguretat jurídica. En definitiva, un exitós cocktail que va motivar al Govern de la Generalitat a crear, el 1980, l'Institut Català del Sòl (INCASOL) per promoure superfícies públiques per generar nous habitatges i polígons industrials per tot el país.   

Les cadenes de valor s'ajuntaven a partir dels anys 80 seguint l´estela de la japonesa Toyota al conceptualitzar un nou sistema d'organització de  la producció de les fàbriques anomenat Just in time, amb l'objectiu de comptar exclusivament amb la quantitat necessària de producte, en el moment i lloc exacte, eliminant  tot element que no aportés valor en el procés productiu. Això era possible gràcies a un comerç lliure, global i amb facilitat de transport internacional. Aquestes facilitats van fer que, a partir dels anys 90, comencessin també les deslocalitzacions d'una part de la nostra industria cap a tercers països amb costos de producció més atractius que els nostres. Això va suposar una nova adaptació del model industrial que no demandava plantes industrials tant grans ja que una part important de la producció es produïa a l'orient.

Models urbanístics

Cada dècada defineix uns models urbanístics i constructius concrets que s'ajusten a les funcionalitats que es requereixen en cada moment. Així, en els 80 i 90, s'apostava per allunyar l'activitat econòmica del centre de les ciutats creant espais nous on la mobilitat i l'emissió de CO2 per arribar als centres de treball no era una prioritat. A partir del canvi de segle, apareix una nova corrent que pretén apropar el treball a la residencia habitual, es planteja retornar l'activitat econòmica més light, serveis i petita industria a l'interior de les ciutats evitant desplaçaments. A partir d'aquell moment la demanda de naus petites a les afores s'estanca i es rehabiliten antics espais industrials del centres urbans.

Fins l'any 1985, a la majoria de les naus construïdes  se'ls hi va posar una cobertam de fibrociment o amiant en ser un material que es considerava econòmic i eficient però que, a partir d'aquell moment, se'n va prohibir el seu ús per ser un producte clarament cancerigen. Així, a data d'avui, hem heretat uns 40 milions de metres quadrats de cobertes fetes amb aquest material que s'haurà de canviar en els propers anys. Les cobertes d'uralita actualment son un problema per les empreses que aspiren a la ISO ambiental 14.000 o que volen realitzar algun tipus d'activitat econòmica classificada per industria. Per dir-ho ben clar, cap multinacional llogarà una nau amb una coberta d'amiant.

"Cal repensar quins models  de polígons, parcs industrials logístics i districtes industrials volem pels propers 40 anys"

Però de tota aquella expansió i model urbanístic ja han passat més de 40 anys i cal repensar quins models  de polígons, parcs industrials logístics i districtes industrials volem pels propers 40 anys.  Els operadors immobiliaris ja fa dies que es queixen que manquen naus industrials adaptades a la demanda actual i que, malgrat tenir uns 140 milions de metres quadrats  de naus industrials a Catalunya, una gran part d'aquesta oferta no dona resposta  a les necessitats industrials i logístiques actuals. També es queixen i amb tota la raó del mal estat de molts d'aquests polígons recepcionats pels ajuntaments. El nivell d'inversió que s'hi realitza és ridícul i així ho manifesten els mateixos responsables polítics de tots els ajuntaments. Com hem arribat a aquest punt? Que caldria fer per tornar a generar una oferta atractiva i suficient al sector econòmic i deixar de tenir una Catalunya poligonera?

Tenim doncs un gran problema:  els polígons industrials no voten a les eleccions locals i, per tant, perquè perdre el temps arreglant-los?  Els grans contribuents a les arques públiques locals amb l'IAE i l'IBI son menystinguts permanentment i el percentatge de retorn en inversió de manteniment no arriba al 10% del que aporten,  això sí, els constants discursos públics a favor de la reindustrialització i de la creació d'ocupació sonen a un mantra buit de contingut que es repeteix dècada rere dècada. Ens cal, doncs, reinvertir a les zones industrials amb urgència.

El just in time com el coneixíem ha entrat en crisi en els darrers anys. La geopolítica ens ha ensenyat que un vaixell travessat al canal de Panamà o de Suez pot col·lapsar les cadenes de subministrament de l'economia mundial. El model de deslocalitzacions està en revisió i, per a garantir els subministres, s'han multiplicat les demandes del sector logístic per cobrir la darrera milla. En general percebem la logística com un predador d'espai industrial amb baix valor afegit i baixa ocupació i per això trobem tanta resistència a l'hora d'acceptar els canvis d'usos dels polígons, però la realitat ve desmentint aquesta creença i la logística ha vingut per a quedar-s'hi durant força anys. Ens cal, doncs, revisar els plans d'usos i les alçades de les naus.

Necessitem uns 3.000 milions d'euros per canviar les cobertes d'uralita, però tenim una gran oportunitat col·locant plaques fotovoltaiques

Que hem de fer amb prop d'un 30% de naus amb Uralita? Necessitem uns 3.000 milions d'euros per canviar-les, poca broma, però tenim una gran oportunitat col·locant plaques fotovoltaiques que ajudin a amortitzar aquestes inversions. Ens cal un esforç publico privat més gran per estimular aquesta substitució de cobertes si volem recuperar espais industrials utilitzables i contribuir a la descarbonització.

Hem de fer un esforç per ambientalitzar aquests espais, integrar-los a l'espai públic, fer-los més agradables, sostenibles i atractius per captar inversions i que els usuaris tinguin una percepció molt més positiva del seu entorn laboral. Necessitem que els ajuntaments recepcionin tot els polígons, cal promoure mancomunitats de serveis, fomentar l'associacionisme empresarial, adequar les infraestructures de telecomunicacions i l'arribada de la fibra òptica, elaborar plans de mobilitat, generar serveis d'autobusos llançadora, crear carrils bici per afavorir la mobilitat des del centres urbans fins als llocs de treball, ens calen moltes coses i tenim poc temps per fer-ho.