Resolució Extrajudicial de Conflictes empresarials: la transformació pendent

Propostes per avançar en l’arbitratge i la mediació

L’arbitratge i la mediació contribueixen a evitar el col·lapse de la justícia, guanyen temps i redueixen costos i incerteses | Europa Press L’arbitratge i la mediació contribueixen a evitar el col·lapse de la justícia, guanyen temps i redueixen costos i incerteses | Europa Press

Quan sentim la paraula judici i en som part afectada ens agafa a tots un aclaparament important per desconèixer, a priori, de quin mal haurem de morir i el que és més greu, quant haurem d'esperar per saber el veredicte final. Les diferents jurisdiccions tenen tempos processals diferents, vies de recurs, instàncies, apel·lacions i cassacions que confonen als profans i generen un gran desconcert als seus usuaris.

Un cop posats en matèria, ens caldria estudiar en quin jutjat tenim el plet: ¿És un d'aquells que apareixen al Guinness dels rècords per la seva lentitud per manca de personal? O potser té alguns jutges o oficials pendents d'assignació? Potser la taxa d'absentisme supera la mitjana o estan sobrecarregats de temes i els papers s'eternitzen en els calaixos?

Seguim doncs amb les incerteses: Quina sala t'ha tocat? Ja has mirat el perfil del jutge? Surt a Google? Que es diu d'ell? Son algunes de les primeres preguntes que et fan els que t'acompanyen en aquests processos perquè l'experiència és un grau i conèixer el perfil de qui t'ha d'operar, com dirien els metges, pot condicionar la teva vida o mort civil. Fa pocs anys vaig interposar una demanda a una coneguda multinacional espanyola d'infraestructures gasistes i, tot i tenir guanyada la demanda milionària en primera instància, al veure la sala i la jutgessa que em tocava en segona instància em va caure l'ànima als peus. Una professional amb pàgines senceres als mitjans de comunicació per diferents afers, entre els quals, presumptes casos de corrupció. Segurament va ser una casualitat, però la sentència absolutòria de la multinacional era per emmarcar en una paret .

M'agrada posar a prova als advocats que em porten els assumptes preguntant-los quan creuen que tindrem sentència ferma i, per tant, no recurrible i quan em costarà la broma. La primera reacció sempre és la mateixa: això no ho sap ningú, depèn, del jutjat, de la sala i del jutge, de si recorren, de si…… un mantra general a l'ofici que no té mai resposta fàcil ni precisa.

Cal preguntar-nos si no podem trobar fórmules alternatives per evitar el col·lapse del sistema judicial, guanyar temps, reduir costos i incerteses

Per acabar-ho d'adobar i en el millor dels casos, és a dir, que guanyem el plet, queda el darrer obstacle, l'execució de la sentencia. Hi han autèntics artistes en demorar el compliment de la sentencia i allargar l'agonia fins a la desesperació. D'aquí la famosa maledicció popular: “judicis tinguis i els guanyis”. Tenint clar que el sistema judicial que tenim és llarg i imprevisible pel que fa al resultat i al cost del mateix, cal preguntar-nos si no podem trobar fórmules alternatives complementaries al sistema jurisdiccional per descol·lapsar l'actual via i guanyar temps, reduir costos i incerteses.

Existeixen i han estat àmpliament utilitzats des de temps remots. Sense anar més lluny quan la Corona d'Aragó controlava la Mediterrània, el dret marítim català exercit pel Consolat de Mar des del segle XIII va ser el referent mundial i encara avui és reconegut i aplicat internacionalment com a part dels ordenaments jurídics marítims de tots els països. Una bona combinació entre arbitratge i recull de bones pràctiques.

L'arbitratge i la mediació són, doncs, instruments fundacionals de la socialització humana per garantir la cohesió i la subsistència del grup, el que ha canviat és l'ús que els diferents països i tradicions jurídiques n'han fet d'aquests. Catalunya, que havia estat capdavantera en l'ús d'aquests instruments de la societat civil, veu com a partir del Decret de Nova Planta de Felip V es va imposant el model francès de codis legals aplicats per jutges de forma jeràrquica.

Només un 5% dels conflictes es resolen aquí mitjançant l’arbitratge i la mediació, quan en les tradicions anglosaxones arriba al 50%

En aquest marc històric polític va minvant l'ús al nostre país d'aquests instruments per gairebé residualitzar-se en un 5% de la totalitat dels conflictes que s'han de resoldre mentre que, en les tradicions anglosaxones, aquest percentatge arriba al 50%. Aquest tema no és fútil, explica també el rol de la ciutadania davant dels poders públics d'unes societats versus les altres, així com l'apoderament que, en tots els àmbits de la vida, tenim com a societat. Súbdits versus contribuents, dues formes d'entendre el mon i la relació entre el poder delegat i la ciutadania.

Per què, doncs, tenint marcs jurídics vigents que ens permetrien avançar en un model extrajudicial de conflictes, veient la lentitud, la incertesa i els costos actuals del model judicial no utilitzem molt més aquestes fórmules? Després d'analitzar-ho amb deteniment i parlar amb molts advocats, assessors i gestors d'empreses, podríem arribar a la conclusió que hi han diversos factors:

1. Desconeixement generalitzat per part de la població i dels professionals del Dret del seu funcionament. Fins fa pocs anys, en el temari de la facultat de Dret, aquests instruments eren pràcticament desconeguts i, com tots sabem, el que ens és desconegut ens fa por i ho evitem.

2. El model econòmic generat. Un sistema jurisdiccional basat en diferents instàncies recurribles dona aparença de seguretat al client i genera actuacions professionals a cada estadi processal, de tal manera que, com més recursos s'interposin, més facturaran els advocats i el procuradors. Així mateix, els despatxos d'assessoria i consultories que canalitzen els seus clients cap els professionals del dret també participaran d'aquestes facturacions. Així funciona el model des de fa molts anys i, si funciona, per què l'hem de canviar? El que és cert és que, normalment, els assumptes que es poden resoldre en primera instancia són més econòmics per la via jurisdiccional que no per l'arbitratge o la mediació, però pels temes més complexos, aquestes fórmules extrajudicials son més competitives a nivell de costos i amb terminis més curts.

Veiem doncs com tots els procediments possibles poden ser útils en funció de cada conflicte i de l'anàlisi que se n'hagi fet d'ells, la clau és reequilibrar l'ús d'aquests instruments perquè el conjunt del sistema funcioni millor: pels jutges, els jutjats, la ciutadania i els propis professionals del Dret.

Ens manca un model integral de resolució de conflictes empresarials basats en la conciliació, la mediació i l'arbitratge i posar nom al sistema

Que caldria fer a Catalunya per revertir aquesta situació?

1. En primer lloc consensuar que ens manca un model integral de resolució de conflictes empresarials basats en la conciliació, la mediació i l'arbitratge i posar nom al sistema que hem de potenciar, jo proposo que es digui REC (Resolució Extrajudicial de Conflictes).

2. L'impuls inicial del sistema hauria d'estar a càrrec de l'administració acompanyada dels principals operadors i representants dels interessos empresarials i professionals (associacions empresarials, col·legis professionals) per compartir la visió, objectius i estratègia. L ́objectiu és que el paper de l'administració en el REC, un cop arrencat el model, tendeixi a ser mínima i deixar a les institucions privades la seva autoregulació.

3. Caldrà que el REC estigui molt proper al poder judicial per buscar les sinergies dels dos sistemes. No hi ha cap dubte que els jutges poden ser els primers interessats en derivar als instruments del REC aquells casos que notòriament es podrien resoldre sense arribar a la via jurisdiccional.

Respecte a la conciliació, el REC podria promoure el reconeixement i registre dels professionals que ja venen desenvolupant aquestes funcions en el seu dia a dia: advocats, gestors, economistes, consultors. La seva professionalitat i experiència els porten a resoldre conflictes a diari pels seus clients. Per valoritzar aquestes funcions cal explicitar aquest reconeixement amb algun distintiu i registre, privat o públic dels professionals que hi participen. Això donaria visibilitat al model, als professionals conciliadors i serien els primers prescriptors de la mediació i de l'arbitratge ja que prendrien consciència de que formen part del sistema.

La mediació, avui tant poc utilitzada, pot tenir un gran recorregut dintre del sistema. El seu reconeixement públic, entre el mon empresarial, és encara baix però ja existeixen institucions, escoles de formació i reconeixements d'aquestes capacitacions que s'haurien de posar més en valor. Els professionals de la mediació al formar part del REC podrien ser, encara que en menor mesura, bons prescriptors de l'arbitratge quan veiessin que la mediació no és el mecanisme de resolució del conflicte.

Finalment, l'arbitratge. Peça força treballada darrerament i que suposa el darrer pas en la resolució extrajudicial de conflictes. Caldrà pensar en com es genera el mercat de demanda que només pot passar per col·laborar amb els altres canals i, especialment, en els professionals assessors d'empreses i advocats, buscant elements estimulants per a la derivació de temes que passa, inexorablement, per la qualitat del servei, per l'eficiència comparada respecte al sistema judicial i per una remuneració adequada dels professionals que hi intervinguin. Som-hi.

Avui et destaquem
El més llegit