El cafè americà del Parlament Europeu

Resulta que la Representació de la Comissió Europea a Barcelona i la Mobile World Capital Barcelona han convidat divuit persones molt sàvies digitalment parlant, a assistir a unes sessions a Brusel·les al voltant dels principals reptes de la transformació digital. A divuit persones molt sàvies i a mi.

Escric això després del primer dia de sessions, un dia intens on per l’edifici Charlemagne de la Comissió Europea hem sentit fins a 10 ponents amb els seus corresponents PowerPoints (quedeu-vos amb aquest concepte que sortirà més endavant). Ni a l’hora de dinar ha baixat la intensitat: ha anat acompanyat d’una conversa amb l’Alejandro Cainzos, membre del gabinet de la vicepresidenta executiva de la CE Margaret Vestager que ha estat la més interessant (potser perquè era sense PowerPoint?). A les sessions s’ha parlat dels objectius per a la Dècada Digital que va fins al 2030, de l'estratègia d'Intel·ligència Artificial, de la Llei europea de xips o de la creació i la captació de talent digital.

L’objectiu de la trobada amb els responsables europeus —tècnics, no polítics— d’aquests àmbits és tripartit: d’una banda conèixer de primera mà l’agenda digital europea; de l’altra posicionar les entitats representades pels assistents com a agents clau en l’agenda digital europea; i finalment consolidar la posició de Barcelona com a líder en el debat sobre l’ús ètic de la tecnologia.

Un repàs als assistents dona la mesura del potencial de la capital catalana en l’àmbit digital; a nivell acadèmic, institucional, en recerca bàsica i aplicada, en infraestructures de computació a gran escala i en ètica. A la taula d’assistents, que més que taula semblava un tribunal, hi havia noms com els de Pilar Conesa, responsable de l’Smart City Expo; la Karina Gibert directora de l’IDEAI-UPC; la Mercè Crosas, cap de ciències socials computacionals del Barcelona Supercomputing Center; el Marc Pérez Batlle, responsable de Polítiques Digitals de l’Ajuntament de Barcelona; la Liliana Arroyo, directora general de Societat Digital de la Generalitat de Catalunya; Montse Guàrdia, cap d’estratègia de MWCapital; Ana Freire, investigadora en IA de la UPF i premi Alan Turing; Jesús Alonso Zárate, director de Recerca i Innovació estratègica de la Fundació i2CAT; Xavier Trabado, de la junta directiva de la Taula d’Entitats del Tercer Sector; Esteve Almirall, director del Centre per a la Innovació a les Ciutats d’ESADE; Joan Lluís Mas, director de Tecnologies Digitals d’Eurecat-CIDAI; Laia Corbella, cap de Comunicació i Afers Corporatius de MWCapital; Belén Arribas, presidenta de la International Federation of Computer Assotiation; el Genís Margarit de la UPF; Roger Serra de Fundació.cat; els periodistes i amics Pipo Serrano i Albert Cuesta i un servidor, escriptor de moda en això del digital.

Un parell de dades més: la taula era plus-cuam-paritària —10 dones i 9 homes—, 16 anaven vestits amb colors foscos, una burdeus, una altra rosa i una darrera blanca. A l’hora de prendre notes 8 ho feien amb PC, 8 amb Mac, un amb iPad i dos a mà. El cert és que impressiona i enorgulleix a parts iguals el fet de veure aquest potencial digital de país… digital.

Us he posat la llista perquè crec que és rellevant per al relat, de la mateixa manera que ho ha estat per l’esdevenir de les sessions. M’explico. Sovint, després d’un avorrit PowerPoint (més endavant serà important) ple de dates, estratègies i bons desitjos, el torn de preguntes s’ha convertit en debat, que tot i allargar-se sempre ha fet curt. Dona bo sentir parlar gent que la toca bé, aportant coneixements, experiències i punts de vista que per definició els ponents, per experts que siguin, no arriben a tenir. Un dels ponents després de la ronda inicial de presentacions dels assistents ha admès que l’audiència en sabia més que ell sobre el tema. També massa sovint en entrar en matèria en aspectes concrets més d’un ponent ha hagut de jugar la carta de “això ho porta un altre departament”. A l’administració sempre hi ha un altre departament.

No hi trobeu res estrany en el que porteu llegit fins ara? Estem parlant dels reptes de la transformació digital, de la IA, de talent digital i d’ètica i encara no ha aparegut a escena l’omnipresent ChatGPT! De fet ha sigut el convidat de pedra a totes les sessions, on ha estat esmentat explícitament pels ponents, ha sortit al torn de preguntes o ha estat referenciat de manera velada. És inevitable anar-hi a parar quan parlem de protecció de dades, d’ètica en l’ús de la IA, en models d’impuls d’empreses emergents o en l’impacte social de la tecnologia.

Si aquesta és la proposta d’Europa morirem tots, que mentre a Europa ens esforcem per regular-ho tot, als EUA tiren pel dret

La UE pot exhibir un gran cas èxit en la GDPR, la llei que ens garanteix una protecció de les nostres dades de la que a la resta del món no gaudeixen. La prova de que és un referent és que Califòrnia, l’estat d’on surt OpenAI i el seu ChatGPT, s’hi ha basat per elaborar la seva llei. Caldrà veure com casa la protecció dels drets digitals dels ciutadans i les seves dades amb els grans models de llenguatge que utilitzen precisament aquestes dades sense permís per al seu entrenament, forats de seguretat a banda.

Després de veure els PowerPoints més avorrits, mal maquetats i més plens de text que he vist a la meva vida m’ha vingut al cap que si aquesta és la proposta d’Europa morirem tots, que mentre a Europa ens esforcem per regular-ho tot, als EUA tiren pel dret, que mentre aquí fem PPTs als EUA fan GPTs.

Ha estat després de pensar-hi una mica més i “with a little help of my friends” i els debats que hem tingut tot el dia que m’he adonat que la regulació és necessària, que amb les xarxes socials ja hem vist què li passa a la democràcia quan hi ha massa zones grises, que Cambridge Analytica no va hackejar Facebook, només el va fer servir. Ara, el que sí que faria jo és fer servir el ChatGPT per a que ens ajudés a fer millors PPTs, utilitzaria les eines més avançades que tenim a l’abast per a fer les millors regulacions, que no es poden dissenyar en base a cada nova tecnologia que surti (Cainzos dixit tot dinant).

I sí, el cafè que ens han donat al Parlament Europeu era cafè americà, no sé si és una metàfora d’alguna cosa però això sí que ho regularia.