El 2018 ha continuat sent l'any de "l'això tira", de "la puntada cap endavant". Entre tipus d'interés reals negatius, compres multimilionàries de deutes públics i privats, i proclames de tots els polítics que "el creixement era sòlid" (s'han cuidat prou bé, no obstant això, de dir que Espanya, o Europa, o el món anaven bé), les ciutadanies de tots els països han continuat tirant del consum de béns nacionals o no.
A Espanya penso que hem viscut l'últim any del somni en què ens van sumir les drogues del Banc Central Europeu (o de l'animació al fet que ens van incitar les seves anfetes), tot això convenientment adobat pel Govern espanyol i no qüestionat per l'oposició, i el país s'ha dedicat a tirar la casa per la finestra creient-se el que se li deia perquè desitjava creure que tot el que se li explicava era cert. Espanya s'ha empassat que el mercat de treball millorava, tot i que els salaris reals no creixien; que el PIB augmentava, encara que la productivitat en relació a la població activa no ho feia; que la societat avançava, encara que la taxa de pobresa anava cap a amunt de la mateixa manera que ho ha fet la desigualtat; que la "sostenibilitat de les pensions" suposava que les pensions continuaran pagant-se pels segles dels segles als imports cotitzats. Quedem-nos amb una dada com a resum de l'any: 33.000 milions d'euros ha sigut la quantitat que Espanya ha pagat en interessos del seu deute públic.
"La crisi que va començar en el 2007 rebrotarà de nou perquè res ha quedat resolt i tot ha sigut anestesiat"
En el 2019 penso que tres seran els temes estrella al llarg de l'any: els deutes públic i privat que ja han arribat als seus límits físics i que ja no comptaran amb compradors d'últim recurs: 230.000 milions d'euros és el deute que haurà d'emetre Espanya, a veure qui n'hi compra i a quin preu; els balanços de la banca que hauran de ser adequats als preus de mercat dels actius que acumulen; i la guerra comercial i de divises que, encara que la sang no arribi al riu, ocasionarà esglais i tensions arreu; i tot això és una atmosfera en la qual l'oferta continuarà sobrepassant a la demanda, raó per la qual els ajustos de capacitat i plantilles es continuaran perfilant.
La crisi que va començar el 2007 rebrotarà de nou perquè res ha quedat resolt i tot ha sigut anestesiat, o animat, segons es vulgui veure, per les anfetes subministrades pels bancs centrals. En conseqüència, neteges de dèficits, absorcions bancàries, possibles quitances de deute, reduccions de capacitat productiva i subocupació a l'alça és el que pot esperar-se. Adéu classe mitjana, adéu!