Aquests dies s’ha parlat molt del traspàs de Rodalies. Penso que aquest traspàs té trampa, com va tenir-lo el traspàs dels ports. Es tracta de fer alguna cosa que deixi a les dues parts amb la cara salvada davant d’una opinió pública ja prou despistada. En el cas dels ports, l’aparença va ser que eren traspassats. Quan, en realitat, l’única potestat que té la Generalitat és nomenar el president del port corresponent. Ara, amb el traspàs de Rodalies, la cosa encara està més tèrbola: una empresa mixta Estat-Generalitat. Bé, els que vivim del món privat ja sabem els trucs a emprar quan vols que els projectes no avancin. A més, quan arribi el moment, pròxim, que el PSOE governi a la Generalitat, l’empresa mixta estarà formada per gent totalment a sou de Madrid, o sigui: de 50-50% haurem passat a 100%.
Preguin-ne nota: amb la solució donada, Rodalies mai, mai, mai serà com els actuals Ferrocarrils de la Generalitat. Ni funcionarà mai igual de bé. El que esperi millores tangibles, que s’ho faci mirar. Però bé, jo volia parlar avui del gran oblidat. O de la gran renúncia -diguin-li com vulguin: els aeroports. I no vull referir-me a les grans i faraòniques obres que els darrers temps han inflamat les portades de la premsa local. No, no. Jo parlo de la gestió. I escric aquest article només arribar d’un viatge llarg que ha començat a Barcelona al matí. Els transmeto alguns flaixos.
Els que vivim del món privat ja sabem els trucs a emprar quan vols que els projectes no avancin
Després de fer la facturació m’han donat el bon dia els individus i indivídues de seguretat amb la seva sempiterna cançoneta ¡... cinturones, ordenadores, tablets,... todo en la màquina!, en castellà, evidentment, i amb el típic estil que emula la ¡... son de Santurce las traigo yo!. La noia que mira la pantalla està xerrant amb el que ha de controlar l’arc magnètic, i amb d’altres, en lloc d’estar concentrada en la seva feina. Els altres dos o tres individus que borinotegen per l’entorn, també li donen xarrera a la de pantalla que, pel que sembla, han decidit que està de bon veure.
Acabada la secció de xarlotada-seguretat passes, escales avall, a la secció de restauració i botigues, que són allò que interessa AENA- ja sabem toros i bailaoras de rajola trencada amb flaires de Gaudí espanyolitzat, cosa que no se li va ocórrer ni a Franco! El menjar que es pot trobar es divideix, a grans trets, en dos tipus: fast food i allò que podríem anomenar menjar de bar extremeny-andalús.
Una mena de Sevilla, però en degenerat perquè, al cap i a la fi, a Sevilla té gràcia, però a l’aeroport de Barcelona, no. Baixa qualitat, sucs de taronja “naturals” espremuts el dia abans, etc. Em demano un croissant amb un te amb llet i, com que no tenen ni idea de l’ofici, em pregunten si el té el vull negre. Liquido el tema en 5 minuts, ja que el xivarri és insuperable. I no pas provocat pels clients, que semblen tots bastant reportats -a més, a aquelles hores del matí van tots mig adormits. El soroll prové de les amenes converses que mantenen els presumptes cambrers-despatxadors entre ells. Abandono el sector dels productes de gla i m’encamino al control de passaports.
L’aeroport de Barcelona és gestionat de la manera més ibèrica
Allà, abans d’arribar-hi, habitualment hi ha una persona amb la missió de cridar l’atenció dels viatgers per tal que els que tenen passaport europeu vagin per un camí determinat, diferent de la resta de passaports -la gent, a vegades, sembla una mica tanoca. Avui hi havia una senyora. La noia del davant ha dit que era de Bolívia i, com que sembla que la senyora encarregada de la bifurcació també ho era, han entaulat una agradable conversa, cosa que ha permès que els que veníem darrere haguem passat la bifurcació per on ens ha semblat més convenient, sense cap verificació. Finalment, l’entretinguda i caòtica gimcana ha finalitzat quan he embarcat.
Amb tot això vull dir que l’aeroport de Barcelona és gestionat de la manera més ibèrica, és a dir, grotesca, grollera, tercermundista que hom es pugui imaginar. Amb una actitud respecte del país que es pot qualificar d’anticatalana. És per això que penso que, en lloc d’haver-lo rebatejat com “Josep Tarradelles”, li hagueren hagut de posar de nom “Bertín Osborne”. Potser tots aquells que viatgen de tant en tant no hi paren atenció, és natural. Però quan coneixes aeroports del món, fins i tot modestos, i passes per l’experiència del de Barcelona et sembla haver entrat en una mena d’astracanada vulgarota que, si no és perquè fa plorar, faria riure. Causa un gran efecte veure que les coses es poden fer tan malament. I que, pel que sembla, ningú no reclama que es podrien fer millor.