Quan governava el tripartit em van convidar a un dinar on assistien diversos empresaris turístics. Al llarg de la conversa vaig descobrir, escandalitzat, que la Generalitat subvencionava la instal·lació d’aire condicionat als establiments hotelers. Vaig mostrar el meu desacord. Els vaig dir que les administracions públiques mai han de subvencionar les necessitats ordinàries que tenen les empreses. I els vaig manifestar que si no tenien prou diners per mantenir uns establiments decents per satisfer la clientela (que vol dir, habitacions amb aire condicionat) més valia que pleguessin. I, com que es vantaven que Catalunya era una potència turística, els vaig preguntar on eren les companyies d’aviació catalanes. I les cadenes hoteleres de nivell internacional. Evidentment, mai més m’han convidat a cap reunió amb cap empresari turístic.
El nostre sector hostaler (hotels, restaurants i bars) ha viscut, fins ara, d’unes administracions que li han rigut totes les gracietes, i que l’han ajudat en tot -amb subvencions, però també fent la vista grossa-. D’ençà les Olimpíades del 1992, Barcelona va optar per convertir-se en la capital del turisme meridional europeu. I el fet, lamentablement, ha arrossegat tot el país.
Ara ha arribat la pandèmia. I han sortit molts establiments reclamant un tractament com el que han rebut els seus homòlegs de, per exemple, França. Cadascú, individualment, té raó. “Si les autoritats públiques no em deixen treballar, que em compensin”. Sembla lògic. És el que han fet a França, Alemanya, Itàlia, etc. Però això que sembla raonable per a cada establiment, individualment, no val quan els considerem a nivell agregat. Per què? Mirem-ho.
D’ençà les Olimpíades del 1992, Barcelona va optar per convertir-se en la capital del turisme meridional europeu. I el fet, lamentablement, ha arrossegat tot el país
Els establiments hostalers catalans no han rebut el nivell d’ajudes dels seus col·legues francesos perquè no hi ha diners per fer-ho. Passem comptes agafant França com a exemple. Anem a l'Eurostat i mirem les xifres. Per fer-ho curt: el PIB francès és d’uns 34 bilions d'euros, mentre que el d’Espanya és d’uns 24 bilions. El PIB espanyol és un 70% del PIB francès. Primera dada. Ara anem a nivell català i mirem l’Idescat. Resulta que el sector hostaler català representa el 9% de la facturació del sector serveis, mentre que a França (ho diu l’Idescat, també) la mateixa activitat representa el 3,5% de la facturació del sector serveis. Fent uns càlculs ràpids d’aquestes grans xifres, ens trobem que les ajudes que es podien donar al sector hostaler a Espanya durant la pandèmia podien arribar, com a molt, al 20% de les que es donaven a França (si combinem el menor PIB que tenim amb el molt major volum de facturació que els nostres establiments representen sobre el total del sector serveis). Per tant, si a França se’ls va ajudar amb el 70% dels ingressos que els establiments havien facturat l’any precedent, aquí només se’ls podia ajudar amb un 15%, com a molt.
Algú dirà que he fet uns càlculs ràpids i grosso modo. Cert. Ignoro si van ser el 15% o el 17,5%. Però les coses han anat per aquí. No ho dubtin. Som un 30% més pobres que França i tenim tres vegades més establiments hostalers que ells. No hi ha calaix que ho resisteixi.
Els lobbies són eines de doble full. I poden fer mal si es descontrolen. És perillós estar en mans del lobby farmacèutic, és dolent estar en mans del lobby bancari, també ho és dependre en excés dels metal·lúrgics, etc. Ara bé, estar en mans del lobby de terrasses de bar (com ho ha estat el Govern) resulta ridícul i provoca una vergonya enorme. Qui pot confiar en un país així? Tot plegat faria riure si no és perquè fa plorar. Hem deixat que el sector hostaler, gràcies a un turisme desbocat, esdevingui un càncer sectorial amb una metàstasi de dimensions insuportables. Les autoritats catalanes haurien d’estar absolutament espantades del desastre en què s’ha convertit la distribució del nostre PIB. I veure en quines vergonyoses mans hem caigut.
Estar en mans del 'lobby' de terrasses de bar (com ho ha estat el Govern) resulta ridícul i provoca una vergonya enorme. Qui pot confiar en un país així?
Els propers anys haurien d’estar orientats a dur a terme una autèntica depuració i reconversió. Hem creat un monstre que empobreix l’economia, que practica una fiscalitat dubtosa, que és poc transparent, que crea llocs de treball d'escassa qualitat i que destrossa l’hàbitat humà i el territori. I ara tenim una oportunitat per domesticar-lo i posar-lo al seu lloc. Només necessitem polítics amb prou coratge. Els tenim?