Durant els anys 80 la societat civil barcelonina va tenir un somni i al cap de poc va aconseguir la fita dels JJOO de l'any 1992. Sense puntales com Ferrer Salat, Rodés o Samaranch un projecte d'aquesta envergadura no hauria estat possible. Evidentment, la política també va jugar un paper clau. I Barcelona va guanyar. I no em refereixo només als JJOO, va guanyar una ciutat amb sortida al mar, barris nous, ampliació aeroportuària i un posicionament global que ens ha permès viure de rendes i crear marca global alimentada per "la feina ben feta" que s'ha dut a terme al llarg dels anys posteriors.
"Barcelona va guanyar no només els JJOO, sinó una ciutat amb sortida al mar, barris nous, ampliació aeroportuària i un posicionament global que ens ha permès viure de rendes i crear marca global"
Repetir gestes del passat com uns JJOO (actualment ens estem plantejant els d'hivern) on la implicació de la societat civil és total, pot ser una opció, però només representa un projecte de posicionament global. La societat civil de Barcelona ha de tornar a somniar i apostar per un projecte que doni sentit a la ciutat, que comporti un recurrent econòmic favorable per als ciutadans i que representi un progrés en qüestions de mobilitat, habitatge i creació de noves zones de concentració d'empreses.
I aquí és on la societat civil ha d'actuar. Barcelona viu un moment d'efervescència i abundància d'associacions i think tanks impulsats pels seus ciutadans que busquen tirar del carro de les urbes. Però sense unitat ni acords de mínims entre gran part d'aquests actors socials, no resoldrem cap dels nostres problemes i molt menys proposarem projectes coherents.
Foment del Treball i Pimec han donat una lliçó d'alçada de mires i d'abandonament de diferències i egos en moments de circumstàncies extraordinàries. Un exemple que ens condueix al fet que a Barcelona deixem de pensar en capelletes (on es couen multitud d'idees segurament molt bones), i apostar per concentrar-ho tot a un pacte social per i per a la ciutat i el seu futur. El que mucho abarca, poco aprieta. Entre tots els actors hem d'abordar un pla de consensos o un pacte de mínims que derivin en accions de lobby per imposar a l'administració la Barcelona del demà.
"Foment del Treball i Pimec han donat una lliçó d'alçada de mires i d'abandonament de diferències i egos en moments de circumstàncies extraordinàries"
I és que no són pocs els temes que hem d'afrontar. Des de l'estratègia de posicionament global i el mal que ens han fet recentment certs esdeveniments (i no em refereixo als aldarulls post sentència) fins a la idea d'aquesta "Gran Barcelona Metropolitana" de la qual molt parlem, però que poc estem aprofundint. Passant també per totes les iniciatives possibles de col·laboració público-privades en matèries com l'habitatge davant l'alarmant situació d'escassetat d'oferta.
Barcelona ja no pot permetre's el luxe de viure de rendes, perquè "la vaca" ja no dóna més de si. No esperem que sigui la política qui actuï de manera encertada realitzant projectes de ciutat (si n'hi ha) sense comptar amb l'opinió de professionals o experts. Hem de ser la societat civil o aquestes associacions de professionals qui liderem de nou aquesta Barcelona com va passar amb la candidatura olímpica de Barcelona 92 i aconseguim així entre tots un consens de mínims per tornar a recuperar la imatge d'aquella Barcelona cosmopolita i admirada mundialment.