Una de les coses més complicades de fer és aprendre que, a vegades, no passa res. La vida no són (sempre) les grans històries, les grans anècdotes o els moments rellevants. I no passa res perquè res no passi. Estem acostumades a rememorar tota la nostra història com si fos un fet extraordinari, i tendim a només recordar aquelles escenes especials que ens fan sentir vives; però el cert és que la major part de la vida no és així, sinó dies regulars i somriures quotidians bonics. No tota la vida és una pel·lícula meravellosa, a vegades senzillament els dies passen i anem fent.
Últimament vaig molt al cinema. Feia temps, que no hi anava, però ara aquí a Amsterdam torno a tenir aquesta targeta que et permet anar a molts cinemes per un mòdic preu de 18 euros al mes i, la veritat, és que fa venir ganes d'anar-hi. Al costat de casa tinc un cinema de barri molt bonic, decorat a l'antiga i amb pel·lícules en diferents idiomes, però al que tinc molta estima. Hi ha llocs que m'agraden perquè et recorden a casa, però tampoc tenen res especial que puguin relacionar amb res en particular. En aquest cinema hi ha tres sales, i solen fer aquestes pel·lícules d'autor que son com abraçades lentes al desconfort de la nostra quotidianitat.
A vegades hi vaig amb amics, però he de confessar que m'agrada més anar-hi sola. Aleshores, com una observadora omniscient, em poso a les últimes files i observo a les persones que venen a gaudir del film. A vegades escullo horaris estranys expressament per veure qui dedica, també, el seu matí de dissabte a anar a veure una pel·lícula estrafolària d'una dona que mata un policia a la costa de Busan. M'agrada pensar que totes aquelles persones també senten el que jo sento, també s'enyoren i també gaudeixen, que tenen un color preferit i que també ploren sense saber per què de tant en tant. M'agrada mirar els que van acompanyats, els que venen amb amics, o els que fan cara d'haver passat per una mala etapa. Quan acabo, somric per enèsima vegada als modernets de l'entrada malgrat saber que mai em tornaran el gest, i camino cap a casa. No passa res massa especial, quan vaig al cinema, però és un moment bonic de la setmana en què salto en una vida que no és la meva, i on observo quotidianitats alternes que em fan pensar que potser ells també senten que, a vegades, només van fent sense saber ben bé què passarà.
"Si perdo la creença que vindran temps millors, quin sentit té la rutina?"
Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, jo penso que si perdo l'esperança ja no ens resta cap excusa per sortir del llit. Si perdo la creença que vindran temps millors, quin sentit té la rutina que, a vegades, només es fa feixuga, cansada i repetitiva? Més enllà d'escriure o de veure a les amigues, de les flors boniques amb les quals inundo les habitacions de casa o de les bones olors de la cuina i el calaix, què ens queda, quan estem en moments de la vida on sabem que no passarà res? L'hivern al Nord arriba a un punt d'esgotament que et pot drenar per dins. Per això, anar al cinema, fer una volta llarga per tornar i respondre "bé, anar fent" al telèfon mentre esperem temps millors, a vegades, és l'única cosa que ens sosté l'esperança.