Aprendre amb converses de proximitat

Cada dia et trobes amb temes concrets sobre els quals t’aniria bé saber-ne un xic més. A vegades només vols fer-te’n una primera idea, confirmar un detall o resoldre un dubte molt concret com ara una data. En aquests casos sovint faig servir una cerca ràpida a Google. On va néixer Anaïs Nin?, quin any es va declarar la independència d’Ucraïna?, quan es triga en anar de Barcelona a Narbona?, quin és el millor substrat per plantar un roser?. Però hi ha d’altres vegades en que necessites aprofundir una mica més seriosament, conèixer més i millor la història d’Ucraïna, entendre els perquès de l’obra d’Anaïs Nin, aprendre de veritat els secrets per tenir un roser ben formós. Quan això passa ja no en fas prou amb una mica de zàping pels primers resultats de Google, sinó que ja et poses a buscar fonts, com ara articles i llibres, sobre el tema en que has decidit aprofundir.

En aquests casos costa decidir quin dels milions de textos disponibles ha de merèixer el grapat d’hores que hauràs de dedicar per començar a aprofundir realment en aquell tema. Enmig de tantes opcions, amb quin criteri tries uns o altres llibres, uns o altres articles?. Perquè aquells i no uns altres?. Demanes ajuda, però no sempre coneixes algú fiable que en sàpiga d’Ucraïna, o de rosers, i el noi de la floristeria s’ha quedat un xic aturat quan li has demanat bibliografia al respecte. Conec gent que tria per la seriositat que li transmet el disseny de la portada, o les frases que l’editor ha posat a les solapes o la contraportada. També hi ha qui demana savi consell a la seva llibreria de confiança, tot i que això podria funcionar millor amb literatura o poesia que no pas amb llibres tècnics, com també hi ha qui mira valoracions i puntuacions a catàlegs com el d’Amazon. I sempre hi ha els que diuen que s’ho han mirat molt, però en veritat s’han limitat a agafar el primer que han trobat, bé sigui a un prestatge de qui sap on, bé sigui al primer resultat de Google.

I vosaltres, en mig de tanta oferta quin criteri feu servir per triar els textos concrets que mereixeran el vostre temps i esforç? Jo trio sempre textos que hagin estat escrits persones amb les que puc aconseguir anar a dinar

I vosaltres, en mig de tanta oferta quin criteri feu servir per triar els textos concrets que mereixeran el vostre temps i esforç? Ja fa uns anys que vaig arribar a una conclusió al respecte, i des d’aleshores aplico un mètode que cada cop que l’he explicat m’han dit que és ridícul, però a mi em funciona. Us confessaré com ho faig: trio sempre textos que hagin estat escrits per persones amb les que em sembla que puc aconseguir anar a dinar.

Us haurà semblat ridícul, però permeteu-me que intenti explicar-me. Pensar que potser podré dinar amb la persona que ha escrit allò em fa llegir diferent. Quan alguna cosa em sorprèn o directament no l’entenc, en prenc nota perquè penso que li preguntaré si mai anem a dinar. M’imagino preguntant-li coses, demanant-li altres exemples, confrontant-lo amb altres coses que he vist o trobat, repreguntant el perquè d’algunes coses que diu, compartint la sorpresa que m’ha provocat això o allò... mentre vaig llegint estic preparant una conversa, un diàleg, un debat. Estic més actiu, més inquisitiu. Em funciona. Si finalment mai s’arriba a produir aquell dinar, acostuma a ser meravellós. Si realment l’has llegit amb ganes la conversa amb l’autor et fa volar, saltes d’un exemple a l’altra, d’una pregunta a l’altra, d’un tema a l’altra. M’ha passat sovint que pregunto quelcom i l’autor em diu que no, que ara ho diria diferent. Que té un exemple millor. Que ho ha continuat treballant i ara ho enfoca d’una altra manera. Que està preparant un nou llibre sobre no sé què, i m’ho explica. I de sobte, he guanyat molt temps. De llegir un llibre escrit fa tres anys i publicat fa dos, a estar parlant amb ell del llibre que encara no ha acabat d’escriure i que es publicarà ves a saber quan, i qui sap quan el podré llegir. I potser fins i tot ens caiem mínimament bé i allà arranca alguna mena de relació, una petita amistat.

Va haver-hi un moment en que resseguint un tema vaig anar a parar a dos llibres, l’un d’en Josep Maria Esquirol, l’altra d’en Byung-Chul Han. Tots dos amb una trajectòria acadèmica seriosa i reconeguda, autors de diferents títols al llarg dels anys. El primer viu a l’Alt Penedès i treballa a Barcelona. L’altra és coreà i viu a Alemanya. Amb el meu mètode, cap dubte. Llegeixo Esquirol, em fascino, i sense obsessionar-me començo a estar atent per si surt la sort de coincidir-hi. Va passar, i certament conversar amb Esquirol és un plaer difícil de reproduir per escrit. He llegit moltes coses de gent amb qui no he dinat mai, però segueixo pensant que podria passar. I he tingut molts dinars memorables amb gent de qui he après molt i a qui agraeixo la seva generositat i coneixements.

Algú em va dir un cop que amb aquest mètode no podré llegir mai Plató, perquè és mort i ja no dina amb ningú. I tant que llegeixo Plató, però només si tinc identificat amb qui, un cop llegit, m’agradaria anar a dinar perquè m’ho expliqui. Ho aplico a tot. Per exemple, no vaig a una exposició si abans no he trobat qui me la podria explicar. També hi ha qui m’ha dit que això em dona una visió del món i dels temes molt local, però no és veritat. Aquí ben a prop hi ha gent que ha viatjat molt, que ha estudiat molt, com també hi ha molta gent aquí a prop que ve de molt lluny.

Consumeixo àvidament continguts i coneixements de kilòmetre zero. El resultat és que no només accedeixo a lectures interessants, sinó també a un munt de converses. Algunes ja les he tingut, altres encara les estic tenint, i d’altres espero tenir-les algun dia.