Conversava l'altre dia sobre el kit digital amb un executiu d'una multinacional de l'àmbit de la tecnologia. Ja saben, el kit és aquest ajut del govern espanyol que totes les empreses de menys de 50 treballadors poden demanar, per tal de millorar la seva competitivitat en termes digitals.
Aquesta multinacional, deia, està donada d'alta com agent digitalitzador, això és, que les pimes poden adreçar-s'hi per obtenir la solució que aquesta subvenció pot cobrir. Doncs bé, resulta que després d'uns mesos des de l'entrada en funcionament del programa d'ajuts, els seus superiors a la matriu -en un altre país europeu- han decidit no dedicar cap esforç a prestar els seus serveis a les empreses que truquin a la porta amb el famós kit sota el braç.
El raonament és senzill: la burocràcia que envolta la petició del kit per part del beneficiari però també per part del proveïdor de la solució digital és tant gran, que aquests directius de la multinacional tenen molt poca confiança en què al final arribin els diners.
La meva resposta automàtica va ser l'expressió de la meva esperança: espero que sí que cobrem, però ens haurem de carregar de paciència. Estic essent massa optimista? no ho sé.
“Aquest ajut digital s'ha plantejat des d'una ment, perspectiva i lògica poc digital"
El que sí es pot comprovar a aquestes alçades, després de tenir també l'experiència d'estar embarcat simultàniament en algunes tramitacions d'ajuts del kit per a diverses pimes, és que aquest ajut digital s'ha plantejat des d'una ment, perspectiva i lògica poc digital. Encara més: és la demostració palmària que la digitalització, quan es queda en la simple incorporació d'unes tecnologies però no canvia l'enfocament de com prestar un servei, és capaç de fer encara més burocràtica, pesada, complexa i enfadosa la interacció amb l'administració pública.
L'administració així en general -en això no m'aventuro a circumscriure-ho a una de les moltes que (man)tenim- ha fet aquí el que sempre ha sabut fer, i en general amb prou competència: establir mecanismes de control. En efecte: es parteix en la relació amb les empreses de la presumpció de que si hi ha una escletxa pel frau, per allà s'escolaran els espavilats. I, per tant, el procés va sobrecarregat de comprovacions i recomprovacions. Alerta: no dic que em sembli malament que s'estableixin controls, però d'alguna manera sembla que allà s'han esgotat ja totes les energies i la creativitat.
“Bona part dels avenços en digitalització no semblen pensats per fer més fàcil l'experiència d'usuari sinó en com lligar curt a qui rebrà la subvenció”
En aquest tipus de prestacions públiques, bona part dels avenços en matèria de digitalització no semblen pensats per fer més fàcil l'experiència d'usuari, sinó per com lligar curt a aquest que rebrà la subvenció. La perspectiva que tothom és corrupte fins que no es demostri el contrari. I potser no es para prou atenció que aquest enfocament que manté la funció pública contra tota lògica digital es pot acabar utilitzant injustament com a coartada per practicar el frau i alimentar la desafecció per la cosa pública.
I així, amics, s'arriba a la paradoxa que per obtenir un ajut de 2.000 euros per un servei que està per sota de preu de mercat calgui dedicar unes hores i uns recursos per justificar -a la pime i al proveïdor- que més d'una vegada i de dues hom pensa que és desproporcionat. I em ve al cap el directiu de la multinacional: si ho arribo a saber, renuncio a l'ajut. A més, per reblar el clau, la història ha demostrat que els que de veritat volen fer fraus d'entitat tenen altres camins per fer-los, i poden complimentar igualment tots aquests tràmits.
“Vivim a un país on hi ha tot un sector d'activitat especialitzat en gestionar la paperassa que genera la burocràcia pública"
Així és ara i així ha estat sempre. Per això vivim a un país on hi ha tot un sector d'activitat especialitzat en gestionar la paperassa que genera la burocràcia pública. És, en el fons, un sobrecost per al qual la tecnologia que diuen ajudar a implantar ja ofereix múltiples maneres de reduir.
No és que la tecnologia no la tinguem a l'abast: el que falta és el canvi de mentalitat.